S'HA ACABAT EL CAFETÓ!

Res no tornarà a ser com abans, ha dit el gran home, el secretari d'Estat per a les Administracions Públiques. Me l'imagino, el gest adust, duent-se uns parell de sòlids dits al pinçanàs que li vela els ulls seriosos i reflexius i deixant-lo caure per sota la lleugera papada que tremola de digna indignació de zelós guardià de les virtuts de la Corona, sobreeixint de la immaculada blancor de la gorgera.

El gran servidor patri no és renaixentista i els detalls anacrònics de l'abillament són fruit de la meva imaginació. Antonio Beteta és l'actual secretari de les Administracions Públiques del govern Rajoy, i en una ostentació de modernitat, va afegir a la greu sentència filosòfica un advertiment encara més greu als funcionaris que depenen d'ell -que són tots els de les espanyes, en darrera instància-: hay que olvidarse del cafelito y de leer el periódico.

Així que els grans sacrificis que li demana als treballadors públics són, no sé si per aquest ordre, deixar-se estar de fer el cafetó i de llegir el diari. No podem estar més en desacord. Però més en desacord estaran encara, sens dubte, els gremis de l'hostaleria -particularment el de les capitals de provincia o la gran capital del Estado, on hi ha tanta concentració de funcionaris que sostenen tants honestos negocis sostinguts a l'entorn del cafelito-, i el dels periodistes -que ja la ballen prou magre, pobrets-.

Però deixem que sigui cada gremi el que aguanti la seva vela, que hostalers i periodistes ja tenen prou portaveus. I deixem que paeixin  les comunitat autònomes que un dia van reclamar el café para todos que ara les deixin fins i tot sense un trist descafeïnat (que algunes fins i tot s'hi han posat bé, com la de la inefable Esperancita Aguirre).  A mi, el que em sap greu és que des d'un esglaó tan alt del govern es vagi en contra de la més elemental lògica de mercat que diu que sense activar el consum no activarem l'economia. Fent seva aquesta doctrina garrepa i rància de l'austeritat mal entesa, aquest govern no fa sinó obeir els dictats dels banquers alemanys que celebren cada cop de tisora als pressupostos dels estats d'aquells dropos d'allà baix amb grans entrexocars de gerres repletes de cervesa.

Fa molts anys ja, un meu veí, o quasi veí, que va arribar poc després a centenari, em comentava escandalitzat la notícia d'un pobre immigrant que s'havia guanyat no sé quina bestiesa de milions -de pessetes aleshores- a la loteria. Em deia, amb santa raó: és que aquest home podrà esmorzar dues vegades? Què en farà, de tants calés? Aquest home savi sabia perfectament que els marges de rendiment del consum empitjoren a mesura que la distribució de la riquesa és més desigual. O sigui, la demanda de productes és menys eficient com menys igualitari és el repartiment de les rendes, ja que els rics, per molt que malversin, mai poden sostenir una oferta equiparable a la demanda d'un major nombre de consumidors.

Deixar sense cafetó una legió de funcionaris no és, doncs, ni més eficient ni més just que permetre que hi hagi una bona tropa de bons servidors públics que accepten amb alegria el seu treball diari i la seva contribució obligada i agradable al consum que manté una oferta raonable, lícita i resplendent de producció de benestar públic.