La UNESCO, aquesta institució del'ONU que sembla avui capficada a omplir el calendari anual com va fer i fa l'Esgésia Catòlica amb el seu santoral, va proclamar en la seva Conferència General de novembre passat, el 30 de abril como el Dia Internacional del Jazz. Segons la declaració oficial, aquesta jornada té com a objectiu sensibilitzar el públic general sobre les virtuts de la música jazz com a eina educativa i com a motor per a la pau, la unitat, el diàleg i el reforç de la cooperació entre pobles. Afegeix que Governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives i ciutadans particulares ja implicats a la promoció de la música jazz aprofitaran aquesta oportunitat per fomentar la idea que no es tracta sols d'un estil de música, sinó que el jazz contribueix també a la construcció de societats més inclusives.
Prescindint de la dificultat de definir avui com un estil la música jazz, després de la seva ja centenària evolució des de les primitives arrels dels cants espirituals o de treball dels negres als camps de Nord-amèrica, passant per tantes fusions, penetracions i hibridacions que fan que avui abarqui en realitat una varietat enorme d'estils i gèneres, prescindint que durant tant de temps hagi estat una música popular sense haver fet res per avançar cap a una societat més inclusiva, sobretot al seu país d'origen, prescindint de tantes coses i casos... el jazz és encara avui una etiqueta que crida certament a valors universals, a una música que conté unes arrels profundes i alhora una flexibilitat espontània i regeneradora que la fa justament tan versàtil i, per això, polièdrica. I profunda.
No s'ha d'oblidar que el jazz ha estat sempre una música que, en essència, conté la capacitat improvisadora però que s'expressa des d'una profunda saviesa. Els grans mestres són els que han estat la base d'aquesta capacitat constant de reinvenció, des dels primitius com Scott Joplin, Sidney Bechet o Jelly Roll Morton, passant als grans primers compositors i desenvolupadors del jazz de les grans big bands amb portentosos solistes, com Louis Amstrong o Duke Ellington, i als protagonistes de la gran revolució del bebop com Charlie Parker, Dizzy Gillespie i un llarg etcètera que dóna pas als seus epígons que executaran el salt definitiu al jazz modern, que ja serà una música capaç d'abraçar qualsevol línia d'experimentació, com Miles Davis, John Coltrane o Bill Evans.
El jazz és, doncs, a la llarga, si no una eina revolucionària per enderrocar barreres racials, socials i culturals, sí un gran pont de comunicació, com ho és la música en general, i alhora un vehicle de constant indagació envers els grans conflictes de la Humanitat.
El jazz, en la seva història i en les seves múltiples interpretacions i recreacions originals de cada un dels seus privilegiats (i en molts sentits torturats) intèrprets, és, com assenyala Cortázar en molts altres passatges de les seves obres, una manera de travessar les barreres del temps i l'espai. És, abans que una consecució, abans que l'assoliment d'una fita, la mateixa manera de traçar la recerca, la constant i tal vegada obsessiva persecució d'una meta que contínuament es qüestiona a si mateixa. Pot semblar una fugida, però com ell mateix va deixar escrit, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.
El meu homenatge a Cortázar, "El perseguidor" i el jazz
Me'n recorde de la lectura de Rayuela, aquella novel·la que vaig llegir si fa no fa més de vint-i-cinc anys, com la vaig llegir del principi fins a la fi tot i que hi havia disferents maneres de llegir, i és que jo en aquella època "menjava llibres" i que per casualitats de l'inconscient vaig veure aquesta frase en l'obra de Lacan vint anys després de jo pronunciar-la.
ResponEliminaPerò parlem del Jazz, en ell l'oprimit posa en qüestió al senyorito, a l'amo, en ell el negre americà és més important que el blanc i pel seu posterior desenvolupament no només l'ha desemmascarat sinó que l'ha convidat a ballar-hi.
És un exemple tot i l'estultícia de l'UNESCO, aquesta institució que té de tot menys de benèfica malgrat les seues bones intencions, és un exemple de com la música, faceta humana en la que sóc un neòfit i és per això que seguisc menjant, aquesta vegada música, perquè no l'entenc i frueix d'ella nogensmenys, de com la música uneix els pobles i les persones. Basta veure un concert del Lluís Llach ací a València, fa tres anys que va venir al Teatre Principal en el que treballe i va haver-hi molts dies i ple complet, en una ciutat que segons es pensa en alguns llocs està molt castellanitzada, res de veritat, o Sabina i Serrat junts unint la Castella del centre amb els Països Catalans si més no lingüístics que representa Serrat que per cert també va venir ací al Principal fa dos anys amb ple també i presentant el seu darrer disc en català "Mô".
El Jazz, la música, m'atreviria a dir no només uneix els pobles sinó que amansa la fera que tots portem dins.
Salutacions en blues des de València Eduard.
Vicent
Fa un temsp vaig veure a la tele un reportatge molt interessant sobre una cançó folclòrica dels Balcans. Llàstima que he oblidat la referència, però en essència demostrava com cada un dels pobles que componen aquest mosaic avui partit de l'antiga Iugoslàvia s'havia apropiat de la cançó i com les gents se sentien ofeses quan se les comentava que la cançó provenia d'una altra nació.
EliminaLa música pot ser un pont estès la violència política pot volar aquests ponts.Però estic segur que a la llarga treballa per aquesta unitat que molt bé exalces.
Salutacions després d'un 1 de maig combatiu i pacífic!
Com feies referència a que eres un "ganxet" ho he mirat al nostre diccionari general el d'Alcover i Moll:
Elimina13. pl. Nom satíric que es dóna als nadius de certes poblacions, especialment als de Sant Feliu de Guíxols, de Reus i d'Organyà.
Què has nascut allà? els del meu barri, Russafa, ja t'ho he dit som els ganxos, els de la terra del ganxo.
La música que més i millor il·lumina les foscors de la vida per mi sempre ha estat el blues. U na presència atàvica a la història de la humanitat, jo crec que ve directament de quan el primer homínid es va sentir trist i va intentar expresar-ho amb algun so. El jazz ve d'ell i és com més lliure, contemporani i festiu, tot i que el blues també pot ser molt alegre. Sembla que faci segles que vaig llegir Cortázar, i lamento no haver-me iniciat més en el jazz en tot aquest temps, perquè el blues sempre m'ha agradat moltíssim. Vejam si m'hi poso seriosament aviat.
ResponEliminaCertament el blues és la mare del jazz, però potser més afinadament, és una mare que ha tingut tot de filles de tota manera: filles naturals, polítiques i també bastardes. O, dit de manera més poètica, avui el jazz és un oceà que ha sorgit del cabal del riu que era el blues.
EliminaCrec que explorar el jazz et pot ser una bona excusa per recuperar Cortázar, que és també un dels pensaments que fa temps acaricio, si bé gràcies a la publicació recent d'inèdits seus no n'he perdut el contacte.
És curiosa aquesta música espontània i sense gaire melodia generalment, força primitiva, des del meu punt de vista.
ResponEliminaL'espontaneïtat obeeix, en general, a una tècnica molt treballada que permet que es desplegui la improvisació. Al blues hi ha una estructura rítmica molt precisa, mentre que el bebop va optar per bastir les exposicions melòdiques lliures sobre bases harmòniques molt fixades. Després vindrien les revolucions del jazz model, del free, etc, etc.També hi ha gèneres molt melòdics. En tot cas, és complicat parlar del jazz com un sol gènere, més enllà d'unes arrels molt primàries, primitives si vols.
ResponElimina