ESPAIS DE CULTURA

Aquest cap de setmana Reus ha acollit convidats de luxe. El marc ha estat comú, el Centre de Lectura, aquest centenari ateneu del qual us vaig prometre que algun dia parlaria més extensament.

Divendres i dissabte, amb ocasió d’unes jornades d’ homenatge a un il·lustre estudiós reusenc, Ramon Amigó, desaparegut el setembre passat, va acollir la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Amigó és una referència indefugible de l’onomàstica i la toponímia, i és un dels pilars del mateix Centre de Lectura, especialment en el durs anys de la represa cultural després de l’ensulsiada de la Guerra Civil. L’homenatge era més que justificat.

Vaig assistir dissabte a l’última jornada, on  diverses intervencions van recórrer un ampli ventall de la cultura reusenca. Jordi Ginebra, catedràtic i director del Departament de Filologia Catalana de la URV, va presentar un estudi encara en marxa sobre la Creació lèxica en la premsa del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre,  Josep M. Martí , degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va fer un  repàs a la història dels mitjans de comunicació del que va anomenar ecosistema mediàtic reusenc, Salvador Palomar , estudiós molt especialitzat en la cultura popular, va fer una exposició de la tradició del carnaval a la ciutat, i a les expressions escrites que el doten de força singularitat, i, per acabar, Josep Murgades, catedràtic de la UB, i Fina Masdéu, catedràtica d’ensenyament secundari i actual responsable de la Secció de Lletres del Centre, de Lectura, van fer una original i molt amena  exposició titulada Gabriel Ferrater: espais literaris entre la lingüística i la procacitat. Aquesta xerrada va suposar una mena de brillant coda al seminari que al propi Centre es va fer unes setmanes enrere sobre el poeta reusenc, del qual ja us vaig parlar, i va ser sens dubte la que va produir més debat , i fins i tot polèmica, en el col·loqui posterior.

El professor Murgades, amb la seva habitual mordacitat, va agrair que per un cop la Secció Filològica de l’IEC, la muntanya, anés cap al poble, i no el poble cap a la muntanya. Isidor Marí, el president de la Secció Filològica, que va cloure la jornada, va entomar bé el repte. La Secció, va assegurar, trepitja el terreny on la parla és viva. Sospito que més que visites ocasionals, la presència de membres del territori ho justifica. Quim Mallafré, el gran traductor reusenc, que va coordinar les jornades, n’és tota una garantia., per la seva saviesa i per la seva militància en favor d’una llengua que es nodreixi contínuament dels dialectes locals en balanç amb les normes estandarditzades.

Murgades va fer referència també a Joan Sales, del qual celebrem el centenari del naixement. Me’n recordava d’ell jo unes hores més tard, després de la derrota del Barça davant del Reial Madrid. I concretament d’un personatge de la seva  “Incerta glòria”, aquesta mena de monument a la intel·ligència literària. Em refereixo al que potser és l’heroi més íntegre de la novel·la,  l’oficial Picó, un subaltern de la Universitat a la vida civil, i un oficial de proverbial calma i serenitat en la guerra. Fanàtic exclusivament  de la cultura, estén el concepte d’aquesta a tot tipus de comportament civilitzat que justificaria la seva resistència a la bogeria destructiva dels dos bàndols. Cultura, en boca del Picó, és una manera tant de saber lluitar com de saber perdre i retirar-se. Crec que el Barça i la seva afició va demostrar dissabte què és cultura.

Diumenge, els convidats que acollia el Centre de Lectura eren els Mishima,  al seu teatre Bartrina. El grup barcelomí presentava el seu últim disc, el magnífic “L’amor feliç”.  El concert va ser vibrant, càlid, intens. Vaig tenir ocasió de parlar amb els components de la banda a la sortida del concert, i David Carabén em va reiterar la impressió que ja havia expressat a una entrevista prèvia a un mitjà  local i al mateix escenari. Ja coneixia el teatre d’una anterior ocasió i posava de relleu la particularitat d’un escenari com el Bartrina, que té una atmosfera molt singular, una pàtina, com molt bé me la va descriure el mateix  líder dels Mishima.

Hi ha espais literaris, teatrals, musicals, espais que sostenen una sedimentació cultural que s’ha dipositat  d’una manera silenciosa, gairebé misteriosa, a mode de tradició que impregna la geografia com només la transmissió intergeneracional de treball constant pot proporcionar. Aquests espais que conformen les bases de la cultura, per absorbir-la, fins i tot per violar-la, com va dir el professor Murgades a propòsit de la tasca renovadora i provocadora d’un Ferrater. Aquests espais que, en la seva solidesa, només en ella, poden sobreviure i permetre  la renovació constant. La tradició, la que representen les parets vetustes del casal del Centre, les ràncies prestatgeries de la seva biblioteca on s’alineen els obres dels grans estudiosos com Ramon Amigó,  la refinada i imprescriptible elegància de la decoració del teatre, aquesta tradició secular que necessita, sí, la presència viva dels que la recorrin amb la mirada amatent, dels nous lectors que consultin els documents, llibres, discos i pel·lícules que descansen als arxius, del batec dels instruments que despertin el miracle de la música feta vida en mans de gent com els Mishima. La tradició que representa la força latent de la cultura, una condició, l’espai  necessari perquè les noves capes puguin assentar-se i poblar-nos els nous dies que hem de construir, guanyant, i perdent també, en la constant recerca d’aquest futur que sempre és inassolible, perquè sempre ens quedarà just al davant.

Deixeu-m’ho dir en les paraules de Mishima:

quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar

(“Tot torna a començar”, de l’album “Ordre i aventura”, 2010)