Les aportacions van ser de molt alt nivell, com el simple repàs dels noms ja garantia. L'inconvenient és el format que limita d'una manera exagerada les exposicions dels ponents, als quals a penes se'ls atorguen vint o vint-i-cinc minuts per desenvolupar-la. En aquestes condicions, les intervencions han de limitar-se a uns enunciats molt generals i, com a molt, a aportar alguns exemples molt seleccionats amb l'esperança que resultin il·lustratius per a l'oient. Crec que, si aquestes trobades han de tenir continuïtat -i seria desitjable-, haurien de replantejar-se, o bé la durada de les jornades, o bé la reducció de la quantitat de participants.
En tot cas, com ja he dit, aquesta trobada va reunir molt d'interès. Va resultar molt variada, en atenció dels perfils i en atenció també de les preferències de cada ponent. N'hi va haver que es van centrar més en els detalls tècnics de la traducció (com Joaquim Mallafrè o Miquel Cabal), mentre d'altres es van preocupar més de donar una visió general, ja sobre l'autor traduït (Víctor Batallé, sobre Harold Pinter), ja sobre l'obra traduïda del mateix autor (Joan Sellent sobre Shakespeare). Una visió més singular, potser, va provenir del director teatral Francesc Cerro, que partia més aviat de l'experiència de la posada en escena, en lloc de l'experiència de l'escriptura, que dominava en general en la resta.
Tanmateix, a la fi, les intervencions podríem dir que es van dividir en dos grans eixos que tenen a veure amb un doble vessant de l'experiència teatral en si: la del teatre escrit, traduït per ser editat, i la del teatre representat, amb la tasca addicional que això comporta. Encara que no es pot dir que la traducció per ser publicada en llibre, lògicament, no contempli una feina en equip -a través de la interposició de les figures dels editors i els propis autors-, sembla evident que la realització d'un muntatge teatral implica més intensament la participació de moltes altres persones i rols al marge del traductor. I a banda d'això, una traducció que no es realitzi en el marc d'un projecte definit de representació pot no veure's, almenys amb la mateixa força, condicionat per les necessitats de l'acte mateix de ser representada (tals com la versemblança, la musicalitat específica del llenguatge, el seu ritme, etc). Aquesta diferència pot ser subtil, però l'experiència dels qui, partint de la traducció purament literària, s'han implicat en una traducció específica per a una adaptació teatral, suggereix que els matisos són importants. Així ho va explicar en el seu cas Miquel Cabal, que ha efectuat traduccions només per ser escrites, d'autors russos clàssics i contemporanis, però que també s'ha vist implicat en projectes específicament teatrals.
La ponència de Francesc Cerro va ser la que més pes va fer recaure sobre l'experiència teatral en la seva globalitat, com era d'esperar donada la seva versatilitat en els rols de dramaturg, adaptador i director. Realment, la seva tasca de traductor és pròpiament accessòria de la de director i d'adaptador. En la seva definició, exerceix una figura que aglutina la dels adaptadors i els traductors, el tradaptador, en neologisme afortunat creat per Cameron i Bassnett. El tradaptador, que en ocasions -com en el seu mateix cas- també és autor, és aquell que recondueix una obra des de la seva escriptura a un artefacte diferent, que està pensat per desenvolupar-se a l'escenari. Pot ser en una lectura dramatitzada, o en una representació convencional. Cerro és un fervent partidari del format de lectura dramatitzada, com hem indicat a propòsit del seu actual cicle al Teatre Fortuny. Ni aquest format ni la figura del tradaptador són invents seus, i va citar antecedents tan il·lustres com el britànic David Hare o el nord-americà David Mamett, si bé es va cuidar prou de situar l'escena anglosaxona en un estadi molt superior al nostre. Cerro, de fet, fuig tant de caure en triomfalismes xovinistes com del seu contrari, igual de nociu, que és el papanatisme reverencial cap a tot el que és forani.
Una de les qüestions que va apuntar, i que va planar al llarg d'altres intervencions, és el límit de l'adaptació, que és qüestió concomitant amb la de la llibertat del traductor. Va aportar alguns sucosos exemples d'un papanatisme cultural diferent, que ha fet caure en extrems grotescos la llibertat de l'adaptació. El que és un dels recursos que legítimament pot usar tot adaptador a la posada en escena d'una obra, que ell va definir com el recurs a la semiòtica (és a dir, la reconversió d'un text a un element gestual o visual de divers tipus), ha arribat en no pocs casos a allò que en llenguatge clar i català no dubtem a definir com a presa de pèl. Però el que és indubtable és que tot traductor i tot adaptador, i en general el conjunt de partícips que posen en marxa un espectacle teatral, ha de manipular el material bàsic, el text. Cerro va explicar el seu procés d'adaptació, un procés meditat i molt estructurat que, en la seva finalitat última, persegueix respectar l'essència de l'obra però fer-la assequible tant als actors com als espectadors.
Joan Sellent, que té una experiència àmplia en la traducció lligada al món teatral específicament, però que ha traduït també autors com Dickens, va fer un ampli recorregut per les traduccions de Shakespeare al francès i al català, i va quedar en evidència, també amb aportació de casos profundament divertits -lamentablement divertits, cal dir- que no sempre preval el respecte per l'autor.
Els matisos de la traducció van quedar molt clarificats en l'excel·lent lectura dels set monòlegs de "Hamlet" que va protagonitzar el col·lectiu En Veu Alta, per part de Dolors Esquerda, Montse Auqué i Jordi Francesch, sota la sempre impecable direcció de Dolors Juampere.
La mateixa nit de dissabte vaig tenir ocasió de presenciar sense sortir de l'edifici, al Teatre Bartrina, un cas de representació teatral que ha de manipular essencialment l'original: el guió de la pel·lícula de Woody Allen "Maridos y mujeres", en l'adaptació de la companyia madrilenya Teatro de La Abadía dirigida per Àlex Rigola. Adaptació respectuosa, que tracta com es mereix un material tan fascinant, i un nivell interpretatiu més que notable.
 | |
| Ara.cat |
