Hem tractat en un post anterior de l'excés de soroll mediàtic que caracteritza actualment el nostre món , partint d'un exemple concret i concloent en la qualitat significativa del silenci com a alternativa. Aquesta qualitat, que entranya en si mateixa una evident paradoxa, ha estat àmpliament tractada per tota mena d'escoles de pensament, des de les aproximacions religioses, singularment en els tractats místics, a les purament filosòfiques i metafísiques.
Aquesta mateixa amplitud ha generat un altre efecte paradoxal, ja que ha provocat un increment del discurs, o si més no de la teorització del discurs. Tanmateix, resulta evident que no es pot combatre contra els defectes del llenguatge més que des de l'apropiació del llenguatge, o, almenys, del metallenguatge.
Per il·lustrar alguna de les més fructíferes aproximacions a l'anàlisi de la hipertròfia del discurs, començaré amb una cita del filòsof de la ciència, i psiquiatra penedit Magnus Theodore Pfaff, del seu llibre "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954): La psicoteràpia és la venjança premeditada de les persones infelices contra les felices. Com ell mateix diu en la seva pròpia introducció al llibre, aquest és només un aspecte d'una conspiració que es manifesta en molts altres camps. El títol del llibre, extret alhora de l'obra d'un filòsof de referència per al mestre de Turíngia, l'hongarès d'origen alemany -o alemany d'origen hongarès, per a altres- Janos Gupka, s'encapçala de fet amb una cèlebre citació d'aquest autor (d'altra banda gairebé impublicat): El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços.
Al marge d'aquest homenatge al seu mentor i durant molts anys director de la seva inacabada tesi doctoral sobre la inconsistència de l'hermenèutica freudiana -en part afortunadament reutilitzada al seu divertidíssim opuscle "Freud i la tradició titellaire de Moràvia"-, en realitat l'epicentre de l'obra citada de Pfaff es destina al tractament de l'excés que ell anomena verborràgia (verblutung, en l'original), i que podem assimilar al que en un post anterior hem considerat com una manifestació del nominalisme ingenu, és a dir, la particular idea que els conflictes es poden solucionar simplement amb la posada en marxa del diàleg. Un diàleg que sovint és només un fals diàleg encobert, com Pfaff demostra a bastament . Recollint una altra frase del llibre de Pfaff, els partidaris del diàleg sempre són els que només saben usar el monòleg, una característica, segons ell, dels conspiradors infeliços.
En fi, una visió detallada del tema ens conduiria a caure en el mateix vici que els apòlegs del silenci diuen combatre. Com va dir George B. Shaw, Sóc tan partidari de la disciplina del silenci que podria parlar hores senceres sobre ella. És universalment famosa la frase de Shakespeare Prefereixo ser amo del meu silenci que esclau de les meves paraules, però pocs són els que saben aplicar-la en la seva vida (inclès el mateix Shakespeare). El resultat és la banalitat del discurs que ens envaeix en tots els espais de comunicació, una banalitat que en moltes ocasions acaba donant la raó a Mariano José de Larra quan va dir allò de ¡Bienaventurados los que no hablan; porque ellos se entienden! O a l'aplicació de la llei de Murphy segons la qual Tothom menteix, però no importa perquè ningú no escolta.
Potser els que millor entenen la qualitat del silenci siguin els músics. Beethoven va dir Mai no trenquis el silenci si no és per millorar-lo (probablement ho va dir abans deperdre l'oïda). I el gran músic de jazz (al qual li rebentava que li diguessin que tocava jazz), Miles Davis, va dir que el silenci és potser el soroll més fort, en una de les reflexions potser més centrals sobre la qualitat germinativa del silenci, l'absència del so sense la qual el so mateix no existiria.
Per acabar amb un tema inacabable i a fi de limitar el dany col·lateral de generació de més soroll que genera qualsevol discurs sobre l'eliminació del soroll, una mica de poesia, aquest singular art que fa de la celebració de la paraula la millor invitació a restar callats. Són uns versos de la gran poeta argentina Alejandra Pizarnik, una gran cultivadora de l'oxímoron que va fer de la seva vida i la seva voluntària mort un testimoni absolut de la voluntat de no parlar gratuïtament:
Aun si digo sol y luna y estrella me refiero a cosas que me suceden. ¿Y qué deseaba yo? Deseaba un silencio perfecto. Por eso hablo.
Potser Eduard la perfecció com diu Guy Briole és el silenci o millor, en la mort es troba la perfecció, però en ser vius parlem i la psicoanálisi sap des de fa molt de temps que el discurs entre mare i filla per exemple no existeix o si un gendre s'interposa amb el seu discurs entre ambdós acaba amb la unió amb la seua filla, que és en el meu cas, per posar-te un exemple, el que voldria evitar.
ResponEliminaEl que directament et diré és que no és el silenci el que pot endegar la crisi de la caiguda del pare, de la feminització del baró, de l'aparició des de Nietzsche de la Dona i la conseqüent mort de Déu i fi de l'eix en que es movia Occident, ni de la força que està adquirint militarment i política la Xina, i la seua confrontació amb Occident pel seu comunisme, ni tampoc causant del canvi climàtic, ni de l'efecte hivernacle, ni de la destrucció de la capa d'ozò ni del desgel dels pols per no dir-te més coses, que hi ha, i tots les sabem.
Dir-te només que el món que ja és Occident s'està trobant amb sí mateix, amb l'altre o l'Altre i si no és parlant, no sé com ho endegarem. Però, to be or not to be? El meu regne per un acord.
Bé jo havia fet referència a Habermass però potser he parlat ja massa.
Et deixe per hui Eduard. Cal silenciar moltes coses i no només les llengües, tot el sistema.
La perfecció seria, en efecte, la immobilitat, que és com dir la Mort. La vida és un agitar-se que desenvoca inevitablement en l'error. Però errar és, també semànticament, moure's. I aquesta és la nostra essència: el moviment.
ResponEliminaL'article és deliberament burlesc, i en conseqüència extrem. Com l'anterior de Miqui, aquest de Julio busca extramilitar el sentit cap a la vessant irònica per ajudar a buscar l'equilibri que estarà a mig camí, potser, entre el que proclamen i el que denuncien.
(Miqui i Julio són versions d'un mateix, és clar)
Molt ben escrit! Precissament ara reflexionava sobre el silenci dels diumenges al matí, quan la ciutat encara dorm. Sobre aquesta necessitat que hi ha d'estar sempre envoltat de 'soroll', per no haver d'escoltar-se un mateix ja que, a vegades fa por...
ResponEliminaSalutacions!
Silencis
ResponElimina:-)
Lupe, en efecte, el soroll és la marca de la nostra civilització: segurament l'època en què més sols han estat els humans, la que més contaminació acústica generem per fugir-ne.
ResponEliminaHelena,gràcies pel vincle als Himnes al silenci del geni Van Morrison. Imprescindible en aquest bloc i en aquestes aproximacions meves al silenci dins l'art. La visió mística del silenci que tinc pendent de tractar.