LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (5)

CREAR CANSA

Fa pocs dies em va cridar l'atenció escoltar en una roda de premsa de les que ofereix Pep Guardiola al final d'un partit que un periodista li preguntava si havia pres vi i pernil. La pregunta era en castellà i vaig detectar alguna ironia que se'm va escapar, i la resposta de l'entrenador del Barça tampoc em va donar pistes -se'n va sortir amb la seva elegància habitual-. Dies després m'he topat amb el motiu de la pregunta llegint un anunci d'aquests que fa el Pep Guardiola per a una entitat bancària. Em refereixo als que publica la premsa escrita, que són bastant més densos que els que difon la televisió i la ràdio, i que de fet són bastant més densos que qualsevol anunci normal.

L'anunci, de fet, ve a ser una mena de microtractat sobre el tema que aquí ens ocupa, la petita filosofia del futbol aplicada a la vida, sota el format d'una pretesa entrevista amb el tècnic blaugrana. La qüestió és que a l'anunci Guardiola diu: El jugador se’n va i se’n va a casa. Jo acabo, guanyo, menjo una mica de pernil al vestidor o bec una copa de vi. Ok, perfecte, avui hem guanyat. Però després ve un jugador que et diu: “No vegis com d’enfadat està qui no ha jugat, qui no has tret, qui has fet que s’escalfés…” I tu t’emportes a casa l’enuig d’aquell jugador.

Aquest paràgraf, distorsionat o tret de context pel periodista de torn, fa referència a la capacitat de gestionar un grup de treball, especialment en situacions d'alta competitivitat. Una qüestió bastant insoluble, si atenem la resta del paràgraf, i que a l'entrenador sembla dur-lo a la conclusió que els equips humans i la seva estructura jeràrquica estan subjectes a una llei natural de canvi i renovació inevitables.

Particularment, però, em crida més l'atenció, potser per menys usual, la reflexió sobre la fatiga en l'execució i posada en acció del talent: El més talentós és el més fatigat. Crear costa molt i cansa molt. El que fan, de manera natural, jugadors considerats els millors del món, cansa molt. Han de crear i sempre hi haurà expectatives que en cada partit facin tres gols. Això cansa una barbaritat. Crear cansa. Sempre n’hi ha un de qui s’espera més i la seva repercussió mediàtica és molt més gran. I tot això també cansa.

Tampoc aquí, realment, es pot dir que Guardiola ens aporti una bonica càpsula de filosofia d'autoajuda. Aquest home no ens ven cap condensada fórmula de millora de les nostres habilitats o competències, ni de les relacions amb els nostres familiars, companys de feina o simples veïns. Simplement, ens revela una veritat tan evident que, molts cops, se'ns passa per alt. Això de crear és molt cansat.

I, malgrat tot, i gràcies a no sabem quin do natural o diví, hi ha molta gent com ell, el Pep Guardiola -al qual el poden titllar de prepotent, orgullós o xulo, o fins i tot de filòsof (per a alguns una mena d'insult)-, que es capfica en continuar creant i sotmetent-se, doncs, al rigor de la crítica -sovint tan poc rigorosa!-. I toto això sent capaç de dir coses com aquesta: Sempre dic a la meva gent: “No feu ostentació de de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils.” Jo em sento més còmode amb la gent de perfil baix que amb la de perfil alt, la gent ostentosa. Prefereixo que els meus jugadors tinguin un cotxe o dos que en tinguin set, per posar un cas. Al final, nosaltres també estem donant un missatge a la societat, i crec que tenim una responsabilitat.

Capaç de dir-ho i d'actuar en conseqüència. I, a més, afegir, ell, que es mou en un àmbit tan professionalitzat com el del futbol d'alta competició, que Crec més en el món amateur que en la professionalitat,(...) La gran sort que tenim nosaltres és que fem del nostre amateurisme la nostra professió.El drama és que costa saber el que t’agrada. El drama és que molta gent voldria dedicar-se a allò que tant li agrada, però no té l’habilitat necessària o n’hi ha d’altres que són millors. Jo reivindico sempre l’amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t’agrada.

I, per acabar, una mostra de la manipulació periodística, però aquí amb sentit de l'humor.