El silenci s'ha usat de manera profusa en la cançó. Aparent oxímoron, el silenci implica de vegades un objectiu, de vegades un punt de partida, per a l'expressió.
En els temps (no tan) llunyans de la dita cançó protesta, que va tenir la seva edat d'or al nostre país a la dècada dels setanta, abans i després del final de la Dictadura, l'anomenada Transició, i en els inicis -vacil·lants, exuberants, efervescents- de la democràcia constitucional, el silenci va ser molt cops emprat pels trobadors de l'època com a metàfora de l'ansiada llibertat d'expressió reprimida. Ells, els cantautors i grups de l'època que van abanderar els diferents moviments d'aquest genèric no ben bé homogeni -naturalment- però sí prou identificat de la cançó protesta, van ser de moltes maneres uns autèntics abanderats d'un poble que en efecte anhelava expressar-se i manifestar-se i conquerir un futur en llibertat.
Ha plogut molt. Demà tenim eleccions a casa nostra i sembla que la paraula de moda ja no és ni llibertat, ni protesta, ni potser futur. La paraula de moda és desafecció, aquest mot que significa un distanciament generalitzat de la política i dels polítics, classe professional que potser en els moments de la transició no era ni tan sols previsible que es formés de la manera que s'ha format.
Tanmateix, els grans temes que van néixer d'aquell temps efusiu continuen vius. És sorprenent fins i tot comprovar, si mirem endarrera, com molts dels títols més emblemàtics continuen tenint una vigència extraordinària i viva. No parlo només d'aquells que, per la seva temàtica general o més abstracta, tenen la virtut de ser, ja des del seu orígen, clàssics d'aquells que anomenem intergeneracionals. També parlo de temàtiques polítiques que, per molt que hagin passat trenta anys i moltes vicissituds, continuen sense resoldre. La qüestió nacional catalana, per exemple, però també temàtiques com l'ecologisme ja anunciat aleshores. No s'ha de perdre de vista que molts autors de l'època provenien del món folk, caracteritzat per un fort sentiment d'arrelament a la terra, que en el nostre país es qualificaria amb epítets no sempre merament descriptius o elogiosos, com xirucaire o kumbaià.
Però tornem al silenci com a tema. Com a metàfora de la repressió va donar grans himnes de l'època, com el Silenci de Lluís Llach, o Jo vinc d'un silenci de Raimon. Des d'un vessant més general, més universal podríem dir -sense que això vulgui dir que cançons tan immenses com les esmentades no hagin acabat esdevenint també universals-, s'han tractat també en el mateix àmbit.
Potser una de les cançons més emblemàtics, en aquest sentit, sigui El crit del silenci, dels Esquirols. Esquirols van ser un dels grups més característics i típics de l'època, des dels seus orígens folk i fins i tot xirucaires, a la seva evolució de cants cada cop més políticament compromesos i fins la seva sobtada i radical dissolució a mitjan dels vuitanta. El seu silenci final, en aquest sentit, és també força eloqüent: un grup que és autor d'autèntics himnes que perviuen amb una actualitat absoluta, que va desfer-se, per moltes raons sens dubte, quan es tractava de donar un salt definitiu a la professionalització o morir, i va preferir aquesta darrera sortida.
En relació al que abans apuntava, Esquirols mantenen l'actualitat en moltes de les seves cançons més polítiques, de del seu himne potser més pur, Torna, torna, Serrallonga, a, no cal dir Al banderer de la pau, o Cada dia és un nou pas,
o els seus al·legats ecologistes, com la mateixa Torna, torna... o el seu enorme clàssic Arrels. Però també es mantenen, i bé, en cançons que tenen des de la seva mateixa concepció un sentit molt general i una capacitat evocativa universal i eterna, més enllà de fronteres d'espai i temps. La prova és que avui es reivindica activament la seva herència, fins al punt que s'han format moviments que reclamen la seva tornada, i fins i tot grups que, a la manera de les imitacions tipus ABBA o The Beatles, recreen amb meticulositat les seves interpretacions, com són els Sciurus (esquirols en llatí).
Sciurus pretenen mantenir l'esperit original, i estan tan lluny de les versions d'ABBA com Esquirols ho estaven dels suecs. De fet, són veritables fans dels Crosas, Vilamala, Roca, etc, i si han fet el pas ha estat davant la negativa d'aquests de reunir de nou la formació original.
Esquirols ens van deixar un llegat, doncs, que difícilment esborrarà la pols del camí. Una de les cançons més clares, en aquest sentit, és El crit del silenci. Malgrat la seva pervivència indiscutible, però com el fons era d'esperar, no és fàcil trobar a la xarxa les cançons originals d'ells en les seves múltiples actuacions pels quatre cantons de la seva terra al llarg dels més de quinze anys d'exercici musical, i menys en format vídeo. Ni tan sols es troben fàcilment les lletres, de manera que copio aquest Silenci majúscul d'un grup immortal:
El silenci d'un riu et parlarà d'una font
d'un salt d'aigua
d'un ramat i d'un pastor.
I el silenci del mar tenebrós
de tempestes,
de tresors de pirates
i de cales salvatges
on es gronxa l'escuma.
I de l'home?
Què et dira el silenci de l'home
enmig de paraules , gestos,
llàgrimes, rialles,
plànols i esquemes
primes i plusos
copets a l'espatlla
rebaixes, programes,
màquines, sorolls.
Qui pot obrir camí
qui coneix silencis
pot obrir camí
Qui gosarà escoltar
el soroll i entendre
del silenci el crit
Des del torn a la destral
des de la ploma fins al didal
des del pic fins al martell,
des de l'aixada fins al pinzell,
coneixen l'home i la raó,
que dia a dia es fa silenci dins la por
mentre el diner compra la dansa dels mots.
I el nostre crit fet cançó
que no es perd en la dansa dels mots és silenci
I el nostre crit fet cançó
seguirà pas a pas el camí de l'home.
Qui pot obrir camí...
El seu crit es va fer cançó i no es va perdre, realment, en aquest silenci que genera el diner. Un silenci per acumulació que els diners cegament van escampant. Serà només aquest el camí de l'home que ells prometien seguir.
El seu silenci ha estat eloqüent, com dèiem. Siguin quines siguin les causes individuals que el va motivar, el retir prudent, elegant i discret del Esquirols encara ens parla, allunyat de les primes i plusos, copets a l'espatlla, rebaixes, programes, màquines, sorolls.
La veritat és que no coneixia aquest grup, de fet pensava que "Torna Serrallonga" era dels Mesclat. Gràcies per descobrir-me'ls!
ResponEliminaNo els coneixia, tampoc és que sigui massa de músiques jo. Però hi faré una ullada. Malgrat que cada dia sigui més gelosa del meu silenci. Algú, una vegada, em va dir: "els teus silencis són atronadors", i és que es poden expressar moltes coses callant, també.
ResponEliminaM'alegra moltíssim que us hagi pogut descobrir els Esquirols. De debò que són plenament vigent, a més d'haver deixat un llegat musical de gran qualitat.
ResponEliminaAcí et transcric un article de Miquel Bassols sobre el silenci, està en castellà però al seu bloc escriu en català, tot i que fa servir el castellà, francès i italià:In a silent way (De una manera silenciosa) es también el nombre de una de las piezas más enigmáticas e influyentes de la historia del jazz*. Dio título al disco de Miles Davis que marcó en 1969, junto a Bitches Brew en 1970, un antes y un después en su música y, por ende, un antes y un después en la música de jazz señalando uno de sus límites más fecundos. El autor de esta encantadora melodía fue el músico austríaco Joe Zawinul y es interesante señalar la coyuntura que precedió y dio lugar tanto a su creación como a sus grabaciones. Tal como indica su biógrafo,[1] In a silent way fue compuesta por Joe Zawinul un par de años antes de la grabación con Miles Davis, durante un descanso invernal pasado en Austria con su familia. Y cita directamente el testimonio del autor: “Había dejado a mis hijos con mis padres y me fui con mi mujer a un hotel. Afuera nevaba y no podía dormir. Estaba allí sentado y por algún motivo, - quizás por el hecho de estar de nuevo en Austria después de tantos años -, un primer encuentro con la familia significaba mucho. Tomé un papel y un lápiz y lo escribí en minuto y medio, sin parar. El concepto estaba muy claro desde el inicio”.[2] Sin instrumento musical alguno como soporte, la pieza fue pues escrita por Joe Zawinul en el silencio insomne de una noche invernal, en una habitación de hotel cercana al lugar más familiar y distante a la vez, una habitación en la que su mujer dormía mientras por la ventana él veía caer la nieve en silencio. La escena puede evocar my bien aquella otra, final, del relato de James Joyce titulado “Los muertos” y que el genio de John Huston pasó a la imagen en su última película, “Dublineses”. La melodía se trazó de un solo golpe en el pensamiento de Joe Zawinul, en el más puro silencio del “concepto” que el lápiz transcribió directamente en las notas sobre el papel. El disco titulado “Zawinul”, grabado por Atlantis Recording Studios de New York en 1970,
ResponEliminaincluye el siguiente comentario en los créditos de la pieza: “Impresiones de los días en los que el muchacho Joe Zawinul hacía de pastor en Austria”.
ResponEliminaEs un momento que evoca un objeto perdido. De hecho, Joe Zawinul había perdido a los cuatro años un hermano gemelo enfermo de neumonía. Una frase del padre quedará para él como índice de lo que podría haber sido: “Es una pena que Erich no esté vivo todavía. Los dos habríais podido ser otros Blue Diamonds”, pareja de éxito en los años sesenta. Por lo demás, el recuerdo de Joe Zawinul es elocuente sobre el lugar dejado por el objeto perdido en relación al ideal del Yo: “Puedo recordarme estando en un cochecito para gemelos. También recuerdo una noche a mi madre sosteniendo en brazos a Erich que estaba enfermo y llamando a un médico que no llegó hasta la mañana, pero para entonces Erich ya había muerto... Solía preguntar a mis padres, ‘¿Dónde está Erich?’ y ellos me decían, ‘Estará fuera durante un tiempo, está en el cielo’. La litera vacía me hacía sentir realmente solo… Él era más inteligente y también más fuerte que yo”.[3]
In a silent way se escribe en el mismo lugar de esta pérdida. El nombre de la pieza se debe en realidad a un comentario del trompetista Nat Adderley, el hermano de Cannonball Adderley en cuyo grupo Joe Zawinul estaba tocando: “Oye, esto es muy bonito, parece hecho de una manera silenciosa”. Era un modo de nombrar lo más real del silencio que la había causado.
Cuando Miles Davis invitó a Joe Zawinul, un día de Febrero de 1969, a presentarse al estudio de grabación sin un plan preconcebido, le pidió simplemente que trajera “alguna música”. El proceso de grabación, recogido hoy en una edición especial,[4] muestra la operación de Miles Davis realizada sobre la pieza de Joe Zawinul. Miles actuó per via di levare, sacando la intro y los acordes con los que su autor había acompañado la melodía. Pidió a los músicos[5] que simplemente tocaran esa melodía, despojada de buena parte de sus acordes y dejando la armonía sin su resolución final en las frases. La diferencia entre la versión finalmente publicada y la no publicada da cuenta de este proceso parecido al de un escultor que vaciara el material sonoro. Hizo (re)aparecer así el silencio que habitaba en la pieza original de Joe Zawinul. Seguramente,
si hubiera podido, Miles hubiera pedido a los músicos que simplemente no tocaran nada… o mejor, que tocaran “nada”. El, en aquel entonces, jovencísimo pero ya muy experimentado guitarrista John McLaughlin, que desgrana en la grabación la melodía de Joe Zawinul con singular sensibilidad, recibió del artífice Miles la orden de tocar la pieza como si fuera un novato, dejando de lado cualquier preciosismo armónico en los acordes. El ambiente generado en la grabación tiene así algo de los sonidos producidos sin intención que John Cage buscaba con su fuga silenciosa y que sólo podrían aparecer como si fuera de una manera distraída, con una suerte de atención flotante. Algunos atentos oyentes de la grabación señalan que los silbidos o los siseos a veces se escuchan entre las notas más que las notas mismas, ¡hasta el punto de resultarles molestos! Para otros es precisamente este rasgo el que da el tono singular a la pieza. Una edición con remezclas hechas por Bill Laswell a partir de las cintas originales que el propio Miles Davis le dio[6] hizo más patentes todavía estos silencios sibilantes. El aire que se escucha soplando en los metales sin el sonido de las notas hace aquí presente, como en algunos otros músicos de jazz, la dimensión más pura de la pulsión oral en el silencio.
ResponEliminaComo dirá el propio Miles Davis en otra ocasión, “The silence is the strongest noise, perhaps the strongest of the noises”: el silencio es el ruido más fuerte, tal vez el más fuerte de los ruidos. El término no es aquí “sound” (sonido) sino “noise” (ruido), resto irreductible de la operación de conversión, de transformación de uno en otro. Hacer del silencio-ruido un silencio-sonido requiere, en efecto, un denso y sutil proceso de elaboración sobre la materia sonora. Y acallar este ruido del silencio, verdadera voz áfona que habita en el ombligo más real del lenguaje, será en efecto una de las tareas mayores de la música.
* Cuarta parte del artículo "Cinco variaciones sobre In a silent way"
[1] Brian Glasser, In a silent way. A portrait of Joe Zawinul, Sanctuary Publishing, London 2001.
[2] Brian Glasser, op.cit. p. 109.
[3] Brian Glasser, op. cit. p. 20.
[4] The Complete In A Silent Way Sessions, Columbia Records 2003. Ver al respecto, Paul Tingen, “The Making of In A Silent Way & Bitches Brew”, Billboard Books, New York 2001.
[5] No eran cualesquiera. Además de Miles Davis a la trompeta y Joe Zawinul al piano eléctrico y al órgano, se trataba de Wayne Shorter (saxo tenor y soprano), Chick Corea (piano eléctrico), Herbie Hancock (piano eléctrico), Dave Holland (contrabajo) y Tony Williams (batería).
[6] Bill Laswell, Panthalassa: The Music Of Miles Davis, Columbia 1998.
Publicat per Miquel Bassols i Puig en 12:55 2 comentarios
Etiquetes: Joe Zawinul, Miles Davis, ruido, silencio, sonido
El títol de l'article es diu:
ResponEliminaVariaciones sobre "In a silent Way"
Espere que el fruisques i veges que no som dos bojos els que demanem el silenci com a guia, és més, hi ha una comuncicació en el silenci que és més profunda que en la major part de les "bronques" televisives i les que hi ha pertot arreu.
Una salutació cordial de Vicent, i hui o demà, que ja l'he llegit, tornaré a llegir-me el conte de relats i el comentaré. Fins ara.
El que jo proclame als quatre vents és sentir el silenci per a escoltar o sentir, també, la veu dels nostres cossos, i entendre'ns sense perdre'ns junt la massa de gent i a crits.
ResponEliminaUna abraçada Eduard.
Vicent, moltíssimes gràcies per la teva aportació. La cita de Miles Davis, que ja havia recollit abans, em ve perfectament per abordar una nova part d'aquesta sèrie dedicada al silenci, la que busca més directament en l'arrel del silenci i la seva capacitat generatriu.
ResponEliminaI moltíssimes gràcies també pel teu comentari a franz appa, aclaridor i orientador com sempre.
M'encanten els Esquirols. Afegeix-ho a la llista de les seves cançons 'Conte medieval', realment preciosa. Em declaro una fan absoluta dels silencis eloqüents, ja que resulten molt més productius que certes paraules.
ResponElimina