1/12/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (6)

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Alguns tòpics són indestructibles... perquè obeeixen a una gran veritat de fons. Aquest eslògan, La unió fa la força, que té ecos més aviat xarons, una mica rancis, és, tanmateix, una fórmula que ha de funcionar en moltes facetes de la nostra vida: som un ésser social, i sense l'estímul, el suport, la cooperació i la germanor dels altres, la majoria de les metes que ens proposem seran inassolibles.

Això és veritablement cert en la competició, fins i tot encara que aparentment estiguem en una competició de caire individual.¿Quan ho és, una competició, estrictament individual? Sense l'estímul, el suport, la cooperació i fins i tot la germanor d'un conjunt de gent al nostre voltant, difícilment els simples valors individuals superaran els adversaris.

Vivim en un món competitiu. O així ens ho pregonen permanentment els abanderats de l'economia, fins i tot -o especialment- els que més parlen de globalització. Cooperació i germanor, en definitiva, queden circumscrites a uns àmbits delimitats, a col·lectius definits, per fronteres, per associacionisme, per afinitats diverses.

En el món del futbol, la competició és l'alfa i l'omega, i la unió, indispensable, ja que es tracta d'un joc associatiu (un joc que es va definir a si mateix com football association en els seus orígens). Cada equip ha de jugar raonablement contra l'adversari , tot i que no per aniquilar-lo: l'esport no és la guerra, o és la guerra reduïda a aspectes simbòlics (però això fóra tema d'un altre article). En el futbol, un grup pretén dominar vencent a la resta. És en la unió del talent de cada component (amb la suma de formació, esforç, conreu de tota mena de valors que comporta) amb el dels companys, i en l'ensamblatge d'aquests talents (que implica un nou aprenentatge, un nou esforç, una assumpció de nous valors) que es formen els grans equips.

Potser poques vegades s'ha donat una conjunció tan sublim com la d'aquest Barça que ens ha tocat viure en aquests anys, en aquesta era Guardiola que ja fa Història. Ho diem els que ja portem vist molt de futbol a casa nostra, i ho diu la premsa internacional. No, segurament, perquè tingui jugadors molt superiors als de altres formacions o d'altres èpoques (encara que pocs talents com Messi, Xavi o Iniesta s'han donat al llarg de la petita història del futbol), sinó perquè poques vegades s'ha aconseguit reunir i cohesionar un grup tan harmònic, solidari, cooperador i eficaç en la idea creativa del joc, en la posada en comú dels talents individuals per tal de fer del tracte a la pilota el més semblant a l'art que s'hagi pogut concebre.

La festa de dilluns contra l'etern rival, el Madrid, té a més el valor d'haver-se aconseguit contra un concepte radicalment contrari dels valors. Aquest cop els blancs havien recorregut a un talisman que l'any passat va anul·lar el Barça a la Champions, l'entrenador Mourinho que va aconseguir el títol amb l'Inter. Però on el portuguès va triomfar va ser en l'antifutbol. Apostant per un sistema més ofensiu, el Reial Madrid va tornar a fracassar col·lectivament contra un equip que li va passar la mà oberta per la cara amb les armes més nobles i amb una sola veritable arma, la que proclama orgullosament allà on va: el tracte exquisit de la pilota.

El Barça està impartint lliçons al món. Un símbol de Catalunya , la tradició castellera, que amb la gira de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina, i el reconeixement de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la Humanitat també s'està obrint al món, exemplifica perfectament aquest ensamblatge entre el talent personal i les virtuts col·lectives.


Aquest ensamblatge requereix també de l'equilibri, per afegir un concepte clau que també ens permet visualitzar perfectament els castells. L'equilibri suposa que el grup no ha d'aixafar l'individu, però tampoc l'individu ha de passar per sobre del grup. Aquí entraríem en l'espinós tema del lideratge, i de les qualitats que ha de tenir un líder per permetre que l'equilibri es mantingui, cohesionant el grup i permetent la seva expressió col·lectiva respectant la individual. Un aspecte que ja vam tractar en iniciar aquestes petites lliçons, precisament contraposant les figures de Guardiola i Mourinho, però que sens dubte encara té moltes facetes a contemplar. Una part, i no petita, és la capacitat de no generar més resistència cara a fora amb les actituds de defensa dels propis valors. És el que podríem dir capacitat diplomàtica, de la qual, un cop més, un (Guardiola) ha donat mostra d'excel·lència, mentre l'altre (Mourinho) n'ha donat del contrari, ofenent gratuïtament altres rivals endut per l'actitud provocativa, superba, prepotent i menyspreadora a la qual sempre condueix l'egolatria.

2 comentaris:

  1. El problema de les col·lectivitats és que l'individu i el grup s'identifiquen sempre contra un altre i açò ha causat problemes durant tota la humanitat, com ara les guerres o les xicotetes bronques de cada dia. Però sí, és cert, quan un grup va junt i sabent qui té al davant amb força i amb la força de la unió s'assoleixen metes molt més grans que quan no hi ha líder i cadascun va pel seu lloc.
    La humanitat va tenir un somni, un món únic, un món globalitzat i en aconseguir-ho ens hem adonat que necessitem tenir un "contrincant", un ens a qui derrotar, aquesta és la trista lliçò però no hi ha un altre camí. Potser tornem una altra vegada a la rivalitat més enllà dels mercats de valors, potser tornem a haver de traure els fusells una altra vegada, però el que ens caldria seria un enemic extern a les nostres fronteres, sempre ha estat així, i fer les guerres simbòlicament pot anular una mica l'esperit de mort de l'ésser humà, jo una vegada vaig pensar a la guerra freda que si la URSS i els EUA es jugaren periòdicament als escacs els seus bocins de Terra i terra es podrien apaivagar moltes de les febrades de l'ésser humà.

    En fi me'n vaig per hui Eduard, te n'ha eixit un bon article, de fet sempre és més elegant i més de bon gust un entrenador com Guardiola que no un com l'altre, per a mi no té nom...

    ResponElimina
  2. La globalització, per a mi, és un somni errat, perquè abandona l'arrel de l'ésser, l'arrel quasi en sentit literal: la seva relació de pertinença, de dependència, de lligam amb la seva terra. L'equilibri, per a mi novament, és la clau: que la cohesió d'un grup vinculat per una cultura comuna no suposi l'exclusió dels altres grups, sinó la capacitat d'obrir-se, comunicar-se i acollir, fins i tot de competir sanament quan cal, sense buscar el seu anihilament.

    ResponElimina