CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

2. ATZARS I COINCIDÈNCIES

Fotografia: Elena Giménez

Segurament els viatges són una forma, potser la millor, d'enfrontar-nos a la nostra pròpia contingència, a la nostra fragilitat que la vida quotidiana ens emmascara -il·lusòriament- protegint-nos amb un vel de seguretats i aparents estabilitats.

El viatge ens il·lustra de la nostra abundant mancança de veritable domini sobre les forces que ens envolten i ens afecten, sense que habitualment hi reparem. Ens enfronta als embats de l'atzar i ens fa especialment sensibles als accidents que poden posar en perill la nostra vida, encara que només sigui la vida de viatgers que busquen l'oci i el plaer: de turistes. L'atzar, i la seva vessant negativa, el sinistre, ens resituen en la nostra més profunda i intransferible natura d'éssers sotmesos a la fugacitat i la volubilitat del temps i l'espai.

Paradoxalment, una manifestació d'aquesta contingència és la casualitat, o la coincidència, la relació de vegades inexplicable que ens porta a associar circumstàncies habitualment inconnexes i que ens aporten significats inesperats, autèntiques revelacions que eventualment ens il·luminen. D'aquí la gran capacitat del viatge per dotar-nos de la sensació màgica de l'aprenentatge, la seva virtut iniciàtica. És la quota -modesta, per al viatger turista, si voleu- d'aventura que ens fa créixer, ni que sigui mínimament.

Vol la llibertat qüestionable de l'atzar que el dia que anem a visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a Oranienburg, al qual arribem després d'un còmode trajecte de mitja hora aproximada amb l' S-Bahn, el modèlic rodalies berlinès, sigui també el dia que a la tarda visitem les restes del mur a Bernauerstrasse, amb l'exposició de fotografies i maquetes que reconstrueixen la història del merescudament conegut com a mur de la vergonya.

Fotografia: Elena Giménez

O no és cap atzar. Acudim al camp acompanyats per una de les empreses que fan visites guiades per Berlin. La noia -catalana- que ens porta, ens explica que formen una cooperativa, integrada a la fundació que avui gestiona el camp com a museu i memorial. Recorrem amb ella les instal·lacions del que va ser el primer camp de presoners del règim nazi, i que va anar evolucionant des del 1933 al 1944 com va anar evolucionant el monstre nazi de règim absolutista ferotgement repressor de l'opisició, a una màquina sense precedents històrics d'extermini de la població considerada indesitjable. Tot Berlin, de fet, recorda enguany les víctimes de la persecució del III Reich en unes modèliques exposicions que esquitxen tota la ciutat, en el 80è aniversari de la funesta arribada al poder del partit de Hitler. Les columnes amb les imatges i breus biografies de centenars de víctimes ens aniran saludant tràgicament per diferents places i carrers, recordant-nos que aquí es va privar no solament de la possibilitat d'expressar-se, sinó del mateix dret a la vida, a milers de persones només per no pensar com els govern. Recordant-ho a visitants i a la població actual, la que ho va a penes viure i la que ha nascut molt més tard. Fa mal adonar-se com de diferent és la situació a casa nostra, que continua girada d'esquena a un passat també tràgic.

Serà la mateixa guia, ja a la tornada, la que ens indiqui on queda Bernauerstrasse i on recorrerem les restes del mur i la recostrucció virtual del que va ser la seva creació com a nou monument a la barbàrie. Coincidències: l'any 1961, quan d'un dia per l'altre els soviètics van aixecar la primera línia del mur, és l'any en què els mateixos soviètics recuperen les restes arrasades de Sachsenhausen per erigir un memorial a les víctimes del feixisme.


Tampoc és cap atzar, doncs, que a la nit, després de recórrer l'antic barri jueu, ens dirigim a Rosenthaler Strasse, on la mateixa guia ens ha parlat de l'únic local de jazz que ha pogut recordar i que apareix a la guia en paper que ens ha ajudat en la resta de visites. B-flat. Actuen un quartet txec anomenat Klangquadrat. Una altra casualitat? La darrera vegada que vam escoltar jazz al'estranger va ser a Praga, també un grup txec, també un grup de jazz progressiu com aquest.

Klangquadrat a B-flat

L'atzar porta avui el nom basc d'una noia catalana, Arantza, que ens ha acomiadat a Sachsenhausen dient-nos que si hem sortit del camp amb la idea que els alemanys van caure en aquella follia per alguna condició especial de la seva naturalesa, és que no hem entès res.

No, no tenien res d'especial. Eren homes, com els de dins, com els que hi van morir, com els que van sobreviure.

PS- Un altre atzar pot resultar que m'hagi deixat la targeta de memòria de la càmera a l'hotel i que no pugui fer fotos al camp? Atzar o un revelador acte frustrat? Passejant per l'escenari cru on tant de dolor va ser escampat, m'adono que no trobo a faltar en absolut la memòria. Se'm queda impregnada a dins.

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

1. EL QUE POT PASSAR A BERLIN (EN DIUMENGE)

A Berlin et pot passar que aterris un diumenge sota un sol magnífic i desemboquis del metro , l'U-Bahn, en plena Ku'damm , potser la principal artèria comercial de la gran capital prussiana, i te la trobis envaïda per tot de nostàlgics de vehicles d'època que es passegen ufans amb els seus vestits d'època i es deixen retratar a la vora dels seus automòbils, més o menys antics, més o menys singulars.
I et passa que t'allunyes unes quantes illes de cases buscant el teu hotel, baixant per una ampli i traquil·la avinguda flanquejada per un reguitzell de suggeridors cafeteries i restaurants, i et trobes com si fos un diumenge a la tarda a Reus, a casa teva.
També et pot passar que després de dinar i descansar remuntis la Ku'Damm i t'endindis en la singular estructura nova de la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, l'església commemorativa del Kàiser Guillem, de la planta neorromànica original de la qual només queda en peu després de la II Guerra Mundial  la gegantina torre frontal i un annex restaurat, i et trobis tota aquesta part tapada per una estructura d'alumini.  Després, els dies següents, te n'adonaràs que Berlin està en remodelació, que les grues i les excavadores s'escampen discretament i evoquen els temps encara tan recents que les teves terres també eren un frenesí constructor. Aquí es tracta, però, de restaurar, recuperar el que una guerra terrible va arrasar i que més de quarant anys d'aïllament no van rehabilitar.

Així que t'apropes a l'estructura moderna de l'església, el cubicle de formigó i quadrícules de vidre que en entrar t'obren a un enorme espai diàfan per on la llum de la tarda berlinesa es filtra en tons blavosos, en una plàcida penombra. Entres atret per l'anunci  d'un concert de jazz basat en el psalm número 1, t'acullen unes persones agradables persones que tenen l'inconfusible aire dels benestants jubilats berlinesos, estudiat de lluny per un paio enorme amb bigotis de punta i levita, que et sembla la reencarnació del mateix kàiser, i escoltes un acceptable quartet que improvisa sobre les melodies senzilles compostes sobre la lletra del psalm.
De sobte, però, un pastor evangelista s'enfila sobre el singular i molt elevat púlpit i comença a etzibar-te una palinòdia en rigorós alemany de la qual a penes entens una paraula de tant en tant. Et redreces al teu banc i esperes pacientment que acabi el que penses serà un curt sermó, acceptant-lo com al tribut a pagar per aquella estoneta gratis en aquell lloc tan beatífic. Però el sermó no és en absolut curt, i arriba un moment que a la teva acompanyant li agafa una mena d'angoixa espiritual i t'adones que has de sortir, aixecar-te amb la màxima elegància possible i dirigir-te a la porta sense fer gaire soroll. Però quan creus que ja has aconseguit sortir sense cridar gaire l'atenció, comproves amb horror que la porta està tancada.  Aleshores veus com, des del'altra banda, la gegantina rèplica del kàiser et gesticula assenyalant-te el lateral de l'entrada, i te n'hi vas, ja menys digne. I comproves que hi ha una porta oberta, però amb una cadeneta que et barra el pas. Vols recular, confús, però el kàiser t'obliga a passar-hi. No tens més remei que ajupir la testa i passar, murmurar una excusa quan t'esmunys pel costat de la seva còrpora curulla de santa indignació, i sortir per fi a través d'una nova porta al carrer.
Està plovent, el cel de Berlin  ha canviat  absolutament en l'estona que portes a dins, i tens l'impermeable i el paraigua a l'hotel.  Intercanvies una mirada amb  la teva parella i camineu resignadament sota la feble pluja fresca per Ku'damm.

CARTA DE JULIO A DORITA: CARTAS A LOS JONQUIÈRES

Acabo de llegir la correspondència adreçada per Julio Cortázar a Eduardo Jonquières i la seva família, editada per la seva vídua Aurora Bernárdez i Carles Álvarez Garriga per a Alfaguara (Cartas a los Jonquières). Es tracta del conjunt de cartes que el gran escriptor argentí nascut a Brussel·les (1914) va adreçar al seu amic i col·lega Eduardo Jonquières durant un arc temporal que va de primers dels 50 a prop de la seva mort el 1984 a París. Les cartes de Cortázar (sense resposta, ja que les cartes de Jonquières s'han perdut) ens permeten assistir, sí, al desenvolupament de l'amistat a partir de la primera separació que produeix la definitiva marxa de Cortázar a París, i que va continuar amb l'anada de Jonquières també a França, on va treballar a l'UNESCO com el mateix Cortázar. Alhora, tanmateix, és el testimoni d'un distanciament que, si mai va acabar en la ruptura, sí es fa fent evident a mesura que avancem en la lectura per ordre cronològic.

Les correspondències dels autors tenen, en principi, els valors de reproduir memòries més immediates, menys filtrades per la recreació d'estil i del mateix record o de l'oblit, que les tradicionals memòries. Tenen en canvi l'inconvenient de deixar buits i silencis. En el cas d'aquestes cartes, si ens els primers anys, bàsicament la dècada dels 50, trobem una fluidesa que quasi compon un relat estructurat, a partir del moment en què els Jonquières s'instal·len també a Europa, lògicament també esdevenen molt menys freqüents, si bé encara trobem una certa persistència des del moment que les absències per viatges de feina dels uns i dels altres són habituals, i encara més quan a finals dels seixanta Cortázar s'instal·la durants llargues temporades a la Provença. No es tracta, ben entès, d'uns documents absolutament immediats i poc elaborats, ja que Cortázar era molt conscient de cultivar el seu estil en cada escrit seu, fins i tot probablement amb especial interès en aquests documents que tal vegada no creia que mai serien públics.

Assistim, doncs, amb prou fidelitat a l'assentament difícil de Cortázar a París, el seu enlluernament davant el patrimoni cultural desat a la vella Europa, la reunió amb la que immediatament esdevindria la seva muller, Aurora Bernárdez, i els inicis de la consagració de la seva carrera com a autor . En canvi, a partir dels seixanta, els buits són els més reveladors. El relat, ara, és desestructurat, com si el tracés un autor donat a l'experimentalisme (el mateix Cortázar, vaja), i hem d'aprendre a llegir entre aquests espais a penes insinuats i en les breus, discretíssimes, notes a peu de pàgina dels editors. ¡Quin sentit cobra així la nota amb què Aurora ens assenyala qui és la dona que s'esmenta a una carta de 4 de juny de 1969 simplement com a Ugné! Una nota escarida que ens aclareix que es tracta d'Ugné Karvelis, companya en aquell moment de Cortázar, sense que res ens hagi preanunciat directament la ruptura matrimonial.

Entre línies, d'igual forma, assistim a l'allunyament entre els dos artistes. Un distanciament que segurament té a veure amb la deriva ideològica de Cortázar cap a postures més revolucionàries, però que fonamentalment té més a veure amb la diferència de temperaments o de recorreguts vitals dels dos homes, a més de la molt notòria diferència d'èxit en el pla artístic. Com Cortázar explicita en alguna carta, Jonquières havia fugit molt abans que ell a Europa, però aviat va retornar i es va refugiar en una feina que odiava i en una família estable i nombrosa, mentre Cortázar va seguir una trajectòria en bona part oposada.

En una tardana i molt directa i contundent carta de 1974, Julio li diu a Eduardo: ... yo no estoy deliberadamente lejos de vos ni de nadie; simplemente tenemos órbitas muy diferentes, no creo que a vos te gusten las mujeres con quienes ando o la mayoría de mis amigos, y a mí tus amigos más asiduos me parecieron perfectament incompatibles (...) ¿Qué se puede hacer contra eso? (...) estamos en la situación paradójica de dos hombres que se conocen entre ellos como poquísimas personas pueden conocerlos, y sin embargo se imponen o padecen una distancia insalvable.

Aquesta és, doncs, entre moltes altres coses, una crònica de separacions i desencontres. I, en conseqüència, la crònica de trajectòries, d'òrbites, que s'allunyen. I que tanmateix, en honor de vells i bells principis com la fidelitat, la sinceritat i l'amistat, es van mantenir tossudament en contacte.


Imatge: retrat de Julio Cortázar i Eduardo Jonquières per Alberto Jonquières (fill d'Eduardo)

CARTA DE JULIO A DORITA: OH, LES DONES!

Realmente somos menos que nada al lado de las mujeres. No creo que sabríamos soportar ni la centésima parte de sus dolores. Julio Cortázar, Cartas a los Jonquières


Sempre he cregut que la natura (digueu-li Déu, si voleu, no importa) es va desbordar quan va crear la dona. A la bellesa del seu físic, que admirem, es correspon la bellesa dels seus actes, que sovint negligim, per a la desgràcia de la nostra espècie, del nostre planeta i de la nostra Història.

Robert Graves, en la seva anàlisi dels mites grecs, sostingué que en un temps anterior a la Història, al voltant de la conca mediterrània, la Humanitat es regia per un matriarcat. I que era feliç.

Potser és ja qüestió de tronar a redreçar el rumb cap a aquella Arcàdia primitiva, cap al món de valors femenins que van fornir una civilització que prometia molt.. i que els patriarcats d'origen indoeuropeu va espatllar. Potser és ja una URGENT qüestió, abans que desaparaguem nosaltres, la nostra Història i el planeta. Encara que sospito que no, que el planeta se les arreglarà bé sense nosaltres. La mar de bé.




Mentre tot això ens arriba, el patiment de la nostra espècie s'acarnissa sempre de manera més accentuada en els més febles, i la dona compta entre la part més feble. No cal recordar més que la terrible i incessant rastellera de víctimes de la violència de gènere, per no haver de sortir de les nostres civilitzades societats del Primer Món. Una feblesa purament física, per comparació, però que esdevé una fortalesa més gran en termes de resistència enfront el dolor, les amargors i les penalitats en general, com també enfront de les malalties. Sempre parlem des del punt de vista estadístic, dels grans números, i resulta evident quan es fan els balanços de supervivència.




És clar que el món artístic té també la seva vessant negra pel que fa al gènere femení. No solament -o no forçosament- quant pot resultar víctima de la marginació en la valoració tradicional de la seva feina, també en aquest camp, sinó igualment en el descens als inferns particulars d'algunes creadores d'especial sensibilitat que l'han hagut de pagar també en termes d'autodestrucció. No insistirem en aquest camp, al qual ja vam dedicar una visió àmplia en el camp de les poetesses, o en els casos concrets de dues artistes en els articles publicats recentment en aquest bloc sobre Marilyn Monroe i Billie Holiday, exemples paradigmàtics d'aquesta mena de sofriment.

Per la banda del que encara ens és donat a gaudir, admirar i venerar, la bellesa de les dones ens permet una reconciliació instantània, certament fràgil però perdurable, amb les agressions de la vida. La contemplació de la bellesa femenina, en cada una de les seves facetes i fases de la vida, ens enfronta a l'esperança d'un model de pervivència més amable i esplendorós. Tornant als temps arcàdics, les famoses representacions de les Venus de les cultures paleolítiques europees ens enfronten a la tremolor i al misteri de la maternitat i la seva qualitat mítica que obre les portes de l'eternitat, bé que fugaç i potser circumstancial.























Des d'aquelles exaltacions del cos femení i la seva fecunditat a la rotunditat moderna de les representacions de Henry Moore, que a Julio Cortázar li evocaven aquelles mateixes estatuetes primitives, l'home (entenguem sisplau Home-Dona) artista, ha aconseguit preservar la forma de le bellesa que es manifesta en les dones. La dona universal i totes les manifestacions individuals que tenim la sort de poder copsar en les nostres vides cada dia.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (6)

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Alguns tòpics són indestructibles... perquè obeeixen a una gran veritat de fons. Aquest eslògan, La unió fa la força, que té ecos més aviat xarons, una mica rancis, és, tanmateix, una fórmula que ha de funcionar en moltes facetes de la nostra vida: som un ésser social, i sense l'estímul, el suport, la cooperació i la germanor dels altres, la majoria de les metes que ens proposem seran inassolibles.

Això és veritablement cert en la competició, fins i tot encara que aparentment estiguem en una competició de caire individual.¿Quan ho és, una competició, estrictament individual? Sense l'estímul, el suport, la cooperació i fins i tot la germanor d'un conjunt de gent al nostre voltant, difícilment els simples valors individuals superaran els adversaris.

Vivim en un món competitiu. O així ens ho pregonen permanentment els abanderats de l'economia, fins i tot -o especialment- els que més parlen de globalització. Cooperació i germanor, en definitiva, queden circumscrites a uns àmbits delimitats, a col·lectius definits, per fronteres, per associacionisme, per afinitats diverses.

En el món del futbol, la competició és l'alfa i l'omega, i la unió, indispensable, ja que es tracta d'un joc associatiu (un joc que es va definir a si mateix com football association en els seus orígens). Cada equip ha de jugar raonablement contra l'adversari , tot i que no per aniquilar-lo: l'esport no és la guerra, o és la guerra reduïda a aspectes simbòlics (però això fóra tema d'un altre article). En el futbol, un grup pretén dominar vencent a la resta. És en la unió del talent de cada component (amb la suma de formació, esforç, conreu de tota mena de valors que comporta) amb el dels companys, i en l'ensamblatge d'aquests talents (que implica un nou aprenentatge, un nou esforç, una assumpció de nous valors) que es formen els grans equips.

Potser poques vegades s'ha donat una conjunció tan sublim com la d'aquest Barça que ens ha tocat viure en aquests anys, en aquesta era Guardiola que ja fa Història. Ho diem els que ja portem vist molt de futbol a casa nostra, i ho diu la premsa internacional. No, segurament, perquè tingui jugadors molt superiors als de altres formacions o d'altres èpoques (encara que pocs talents com Messi, Xavi o Iniesta s'han donat al llarg de la petita història del futbol), sinó perquè poques vegades s'ha aconseguit reunir i cohesionar un grup tan harmònic, solidari, cooperador i eficaç en la idea creativa del joc, en la posada en comú dels talents individuals per tal de fer del tracte a la pilota el més semblant a l'art que s'hagi pogut concebre.

La festa de dilluns contra l'etern rival, el Madrid, té a més el valor d'haver-se aconseguit contra un concepte radicalment contrari dels valors. Aquest cop els blancs havien recorregut a un talisman que l'any passat va anul·lar el Barça a la Champions, l'entrenador Mourinho que va aconseguir el títol amb l'Inter. Però on el portuguès va triomfar va ser en l'antifutbol. Apostant per un sistema més ofensiu, el Reial Madrid va tornar a fracassar col·lectivament contra un equip que li va passar la mà oberta per la cara amb les armes més nobles i amb una sola veritable arma, la que proclama orgullosament allà on va: el tracte exquisit de la pilota.

El Barça està impartint lliçons al món. Un símbol de Catalunya , la tradició castellera, que amb la gira de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina, i el reconeixement de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la Humanitat també s'està obrint al món, exemplifica perfectament aquest ensamblatge entre el talent personal i les virtuts col·lectives.


Aquest ensamblatge requereix també de l'equilibri, per afegir un concepte clau que també ens permet visualitzar perfectament els castells. L'equilibri suposa que el grup no ha d'aixafar l'individu, però tampoc l'individu ha de passar per sobre del grup. Aquí entraríem en l'espinós tema del lideratge, i de les qualitats que ha de tenir un líder per permetre que l'equilibri es mantingui, cohesionant el grup i permetent la seva expressió col·lectiva respectant la individual. Un aspecte que ja vam tractar en iniciar aquestes petites lliçons, precisament contraposant les figures de Guardiola i Mourinho, però que sens dubte encara té moltes facetes a contemplar. Una part, i no petita, és la capacitat de no generar més resistència cara a fora amb les actituds de defensa dels propis valors. És el que podríem dir capacitat diplomàtica, de la qual, un cop més, un (Guardiola) ha donat mostra d'excel·lència, mentre l'altre (Mourinho) n'ha donat del contrari, ofenent gratuïtament altres rivals endut per l'actitud provocativa, superba, prepotent i menyspreadora a la qual sempre condueix l'egolatria.

CARTA DE DORITA (EN JULIO PARA JULIO)

Mi queridísimo Julio,

¡Qué lindo que me escribís desde allá! Yo lo hago desde la quietud risueña del alba. Te extraño. Y extraño ese libro que no he leído y que deseo poseer y aprehender. Ese libro que es nuestro a fuerza de querer, de necesitar a Cortázar para pegarle un zarpazo a la desafiante claridad de los actos diarios, agazapados detrás de las puertas para colgarse de nuestros hombros y achatarnos la mirada. Yo lo confieso, preciso a Cortázar para hendir el cuchillo en el pan. ¿Cómo se puede pedir a alguien así que sea de aquí o de allá, que viva y muera en uno u otro lugar más que el que se le da la gana? ¿Hay que militar eternamente alguna otra bandera que no sea la de lo humano, lo estrictamente humano, que se da por igual en un entierro en el cementerio de la Chacarita que en un puente de París?
Te leo y le leo. Quiero estar allá, contigo, sintiendo lo argentino del Cortázar francés, no exiliado, sino cosmopolita involuntario a fuerza de talento y hambre de vivir. Tengo en casa dos volúmenes que rezan en la portada: “Julio Cortázar. Obras completas”. ¡Qué ironía!. ¡Las obras completas burladas por el cajón de una cómoda traidora!. ¡Qué suerte, qué chance!
Contámelo todo, no te quedés ahí, a una cuadra del Aleph, sin llevarme contigo. Enseñame a darle cuerda al reloj.


Tu Dorita, siempre

Nota adjunta:
(S'eliminen les referències a situacions personals que, transitòries o no, són com són)...Però les coses sempre poden ser d’una altra manera, i ho són, obligatòriament. S’han de fer travessies pel desert, de vegades, per tornar a trobar oasis, i fins i tot vergers. Aquests dies faig lectures per a la meva tesina (un cop acabades oficialment totes les altres etapes del màster) i m’adono que la psicologia, que beu directíssimament de les fonts de la filosofia, té tota una tradició rica i profunda que es basa en la idea de la llibertat del subjecte, en la capacitat d’imaginar, construir i crear paràmetres per percebre el món. No el món, la natura, en primera instància i després el subjecte intentant apropiar-se de les característiques d’aquest món, sinó el subjecte en primera instància, construint el món. El subjecte primer, actuant i, fruit d’aquesta actuació, una experiència objectivada que ja no és ell, estranya a ell, que es converteix en un altre jo i que transforma alhora a aquest subjecte que l’ha creat (Hegel, no ho dic jo, he demanat ajuda per arribar a aquesta conclusió –Vigotski havia llegit a Hegel. També una gran part de la literatura sobre l’art: producció pròpia que, en sortir d’un mateix, ja no es reconeix com a pròpia). Això es carrega d’una manera fulminant l’existència d’un estat de coses inamovible, d’una estructura on nosaltres només som peces sense gaires o nul•les possibilitats de transformació (estructuralisme –Gestalt, per exemple). No dic tot això per vomitar palabros sinó per il•lustrar que l’activitat humana no té límits, ho crea tot, fins i tot, sobretot, el món que l’envolta. Un altre món és possible (eliminem qualsevol connotació relativa a moviments més o menys exitosos, més o menys honestos, més o menys creditors de tot el respecte, quedem-nos amb el sentit genuí d’aquesta expressió).

CARTES DE JULIO A DORITA: SOBRE JULIO EN ARGENTINA

Querida Dorita,

Te hablo desde Argentina, desde Buenos Aires, con lecturas de mi (nuestro) Julio Cortázar, al que siempre queremos tanto, al que siempre hay que regresar, al que siempre regresamos. Los papeles inesperados que aparecen ahora en forma de libro, sacados por Aurora Bernárdez de una desvencijada cómoda, han llenado mis verpertinas porteñas.

Julio y su desapego a lo Argentino para ser tan argentino, al cabo, para ser tan latinoamericano. Recién el día de la bandera, esa explosión de tanto argentinismo, me envolvía a la par que yo daba en sus textos con su militancia antinacionalista, sus respuestas públicas a quienes le recriminaron el no regresar a Argentina (en su descargo, el de ellos, eso era antes de Videla y sus adláteres), a quienes le injuriaron por nacionalizarse francés (en descargo de nadie). No se fue, antes del golpe, porque no le daba la gana, decia en respuestas a unos chicos argentinos que pasaron fugazmente a verle por París. ¿Y qué mejor razón, digo yo, acomodado en un rincón de Belgrano?

En uno de los papeles, su sesuda y larga respuesta a un cuestionario remitido por la norteamericana y poco latina revista Life, carga contra la etiqueta de exiliado, que, dice (te copio, por si aún no te hiciste con el libro), se traduce en una casi siempre vana búsqueda de razones de esos "exilios" y una reafirmación enfática de permanencia in situ de los que hacen su obra sin apartarse, como dice el poeta, del rincón donde empezó su existencia. De golpe me acuerdo de un tango que cantaba Azucena Maizani: 'No salgas de tu barrio, sé buena muchachita, casate con un hombre que sea como vos', etc. y toda esta cuestión me parece afligentmente idiota en una época en que por una parte los jets y los medios de comunicación les quitan a los supuestos "exilios" ese trágico valor de desarraigo que tenían para un Ovidio, un Dante y un Garcilaso, y por otra los mismos "exilados" se sorprenden cada vez que les pega alguien la etiqueta en una conversación o un artículo.

Y se desembaraza también de la polémica sobre lo autóctono, aludiendo en el mismo texto a una pregunta que le hicieron en su Cuba (a la que tanto defiende en otros artículos publicados en el mismo libro). Dice Julio que ser autóctono, en el fondo, es escribir una obra que el pueblo reconozca, elija y acepte como suya, aunque en sus páginas no siempre se hable de ese pueblo ni de sus tradciones. Y he aquí su soberbia conclusión: Lo autóctono está antes o por debajo de las identificaciones locales y nacionales; no es una exigencia previa, un módulo al que ajustarse nuestras literaturas. Cortázar, pues, ante quien pueda agitarle una bandera de antiautóctono, maneja el término y lo resitua en su profundo y fecundo sentido. El que tantas páginas memorables le hizo parir a golpes de pensamiento y ensimismamiento, o, tal vez, acaso solo de desimismamiento.

Convinamos, querida, en que él no se consideraba un exilado. Pero ché, qué contarte, es tan lindo estar ahora en Belgrano, o allá en el Tigre, husmeando en el río manso las huellas de ese "Relato con fondo de agua" que el mismo libro me revela ahora con su bellísimo horror de logradísmo cuento de terror.

Un abrazo,

Tu Julio

CARTES DE JULIO A DORITA: SOBRE JULIO (CORTÁZAR)

Benvolguda Dorita,

Ahir em vaig comprar l'últim llibre de Julio. Julio Cortázar. Que ja faci vint-i-cinc anys que ell ens falti -ai!- i aparegui una obra nova resulta cortazarià en si mateix -cronopi, vaja-, però la història de la troballa dels manuscrits que explica el curador de l'edició, Carles Álvarez Garriga, després d'una conversa amb l'hereva universal i marmessora de l'obra de Julio, la seva ex-dona Aurora Bernárdez, és el súmmum de la cronopitat.

En tot cas, no es tracta exactament d'una obra inèdita, ni tampoc d'una compilació d'inèdits, ja que en bona part ja havia aparegut editat, si bé dispers o no en la mateixa versió o -en alguns casos memorables- autoeditats pel mateix Cortázar. A més, els lectors d' El País ja havíem fruït a la bestreta d'alguns dels textos, sobretot una de les joies de la selecció, el conte "Ciao, Verona", l'emocionant i aclaridor complement al molt conegut "Las caras de la medalla".

No he llegit encara el volum. M'ha cridat l'atenció, però, la solapa amb referència biogràfica de Julio: "Nacido accidentalmente en Bruselas...". Penso que, si tots en bona part som producte d'un accident -per molt que la Conferència Episcopal i el Vaticà parlin del reconsagrats sagraments per a construir una teoria divinohumanista de la concepció-, Cortázar no podia néixer d'altra manera. Allà on era inesperat. Com aquests papers que ara joiosament arriben a les llibreries després de més de vint anys d'adobar-se dins els atapeïts departaments d'una calaixera privada.

Sempre teu,

Julio

BRINDEM

En aquest dia de Nadal, antiartistes volem recordar-nos del que normalment queden oblidats.

Dels qui pateixen malalties entre la misèria i la violència,



Dels qui han de fugir de la violència enmig de guerres per recursos als quals no poden aspirar, i que són arrabassats pels grans interessos econòmics.

I també dels anònims fotògrafs d'agència que capten aquestes imatges per rescatar les víctimes de l'oblit: la dona malalta de còlera a Zimbabue, la família que fuig de la guerra al nor-est del Congo.

Brindem avui per ells, en aquest dia que commemorem la vinguda al món d'un redemptor de totes les culpes. Perquè ningú no els ha redimit encara.

CARTA A JULIO (DORITA)

Benvolgut Julio,

Els poetes teniu a les vostres mans la clau de la presó que custodia la nostra impotència verbal i us hem d’agrair una i mil vegades, amb la lectura activa, l’acte amb què ens regaleu l’expressió del nostre propi desfici. La nostàlgia és una articulació perfecta de desig i clarividència. És una projecció de futur que neix tocada de mort pel passat, i malgrat tot amb una vocació impassible i volenterosa d’immortalitat. Si hi ha algun miracle en aquest món tan prosaic nostre, és el descobriment de compartir a dos el mateix paradís perdut, les exactes mancances de l’ànima, les perdurables ferides de la ignominiosa volubilitat de l’alegria, les delicioses empremtes dels projectes comuns. Quina catàstrofe!*


Dorita

*Tinc por aquesta tarda -en el desptatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel·lisa

(Vicent Andrés Estellés)

LLEONS per ANYELLS

Leones por corderos sembla interessant, més que pel contingut en si, pel que deixa veure del pensament d'americans que, com el seu director, Robert Redford, tenen una influència gran en l'opinió pública i se situen en el cantó esquerre de les polítiques del seu país.

En aquest sentit, el que més pot atreure és el debat entre el professor d'universitat i el seu alumne. La discussió de fons, entenc, té a veure amb la vella disjuntiva d'apartar-se de la participació política perquè tot és corrupte o intentar canviar les coses en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí és on pot raure el seu error.
Presentar al jove com una promesa intel·ligent a punt de deixar-se perdre per no optar per l'activisme demostra una ingenuïtat per part del Robert Redford director, no només el personatge, encara que ve a ser el mateix. Tendència habitual, per altra banda, en altres nord-americans benintencionats i progressistes. No sé si té a veure amb la dicotomia sense alternatives de demòcrates i republicans, però és com si tot estigués resolt amb votar a qui menys mal ens farà.

Evidentment no es tracta de renunciar a participar activament en la política, sinó en delimitar adequadament la diana, per disparar la fletxa allà on toca. Aquest jove desencantat no trobarà (o no hauria de trobar) el sentit polític participant en l'enginyeria institucional actual, sinó, segurament, en el moviment d'altres activistes.

Sense anar més lluny, dintre del seu país n'hi ha uns quants, que s'estan plantejant el veritable debat polític: eliminar el neoliberalisme des de solucions completament noves, des de la invenció d'una altra manera de funcionar que permeti l'accés a la CIUTADANIA, amb majúscules, no amb les inacabables minúscules d'avui en dia. No és el que professor indiqui a l'alumne un camí o un altre, això és veritat, però s'intueix, pel desenvolupament de l'altra cara de la pel·lícula, que la seva opció és menys "radical", en el sentit estricte de la paraula, que no és en absolut pejoratiu. Per exemple, les escenes del front, poc reals, eludeixen aspectes "delicats" com les contractacions d'empreses privades de "seguretat", i el costat crític es limita a mencionar que els soldats acostumen a ser nois de les zones menys afavorides socioeconòmicament.

El tractament del personatge del Tom Cruise potser és un dels punts forts. Molt aconseguit com a manipulador de consciències i ambiciós "tapat", el seu vigor i resolució és una mostra de com la convicció del poder pot arrasar amb les consciències més complexes i les visions menys simplistes. Aquí destaca la interpretació de la Meryl Streep, per una vegada continguda , com requeria la situació. Ressalta en el seu personatge, potser involuntàriament, l'aspecte ingenu o hipòcrita. Especialment en dir que van recolzar la guerra en un principi perquè creien que estava justificada (en el seu moment l'opinió pública mundial es va manifestar en contra i hi havien molts indicis que era un crim!).

En general, amb tot, la pel·lícula té el mèrit principal, i molt important, de facilitar elements per pensar en la política de veritat, sense tangents.

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

Cierto que la noche es por principio lo contrario de esa luz que de tanto verla, hace que hayamos “ perdido la recta proporción de ese milagro, que otorga a la materia su volumen”(1)

Y sin embargo, en la noche, los relámpagos de luz son más visibles que en pleno día. Qué injusto es el viejo Sol que mata los fulgores mínimos, los estremecimientos leves de los luceros menores, los impactos y estallidos de cometas silentes.

En la noche, cuántas noches, he visto las criaturas que se sitúan en los márgenes de la vida que ya hemos recorrido y –tal vez- se aúpan hacia la aurora de otra vida posible.
Cierto, también he vivido muchas noches insomnes donde la pesadilla es el tedio y la vulgaridad.
Pero he vivido noches con jazz, con humo, con alcohol, donde se agitaba entre las alas de la luz temblorosa de un foco la incierta consistencia de un milagro a punto de revelar.

Amo la noche. Miqui y yo hemos dialogado en la noche tantas horas que somos hijos de las plazas nocturnas, despobladas, de las calles desiertas, incluso de los campos negros surcados por murciélagos y cantos de chotacabras, bajo estrellas que hienden el cielo invisible y , así, le proporcionan volumen y capacidad de acoger en su monstruosa dimensión de cíclope indiferente.

Besos,

Julio

(1) Carlos Marzal, 2001

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

El Viejo Topo nos ha ordenado que debatamos la posibilidad de apuntarse a una segunda vida. Así, de primeras, nos fascinó a ambos la idea, hasta que sin más hiato el VT nos aclaró que se trataba de apuntarse a una web llamada Second Life, donde aparentemente se puede actuar a través de un doble virtual con dobles virtuales (avatares, se llaman en la jerga internáutica) de otros seres humanos. Prosaica derivación de un tema inicialmente interesante, Miqui y yo nos peleamos, como de costumbre, y no llegamos a ninguna conclusión vàlida, como siempre. Ni siquiera nos hemos molestado en indagar en internet , yo por... por absoluta pereza, y Miqui porque a las primeras de cambio descubrió que había que enredarse en compras, ventas, cambio de moneda y otras mercantilistas transacciones. Había que ver su mastodóntico corpachón agitado por la furia de apóstol del anticapitalismo.
Digamos que no hay otras vidas, digamos que no hay segundas oportunidades sin soltar las primeras, que no se puede delegar en intermediarios la compra y venta de la emoción, que la lucha en el barro cocerá nuestros propios pies, que una pantalla más allá de la caverna en que nos movemos sólo creará otra caverna.
Pero no condenaré al que huye en pos de los contactos que de este lado se le han negado, quien huye del acoso diario y la burla de los congéneres, de las armas afiladas tras de un muro, de la violencia de las guerras de baja intensidad que cada día cosechan daños colaterales en las columnas laterales de los diarios.
No los condenaré yo.
Pergeño versos estos días. Ahí nomás se morirán sin alcanzar otra orilla que el remanso de tus ojos:

Baste con amar,
Tendido en la noche,
Sobre el depósito de las sombras porosas,
Agitar la fecunda raíz
De lo que despunta en el sueño.
Oír sin escuchar la nada
Y apresar el vocerío de los ausentes,
Hurtar a la desmedida oquedad
De lo por vivir lo que se fue
Sin ser vivido.
Baste apresar un nudo
De inasibles corredores
Y soltar en la mano abierta
Su exánime violencia inerte.
Andar en ese crepúsculo virgen
Y revolverse contra la tristeza
De los ojos cerrados en el lodo.
Huir hacia su encuentro,
Como fantasmas de luces
que poblaron otro universo.
Y ser testigo, baste,
Para mudar la piel muerta
Y caer de un olvido a otro,
Como un extranjero extraviado
Sin destino, ni origen,
Sin más nacimiento que el itinerario
Desnudo de mapas y estaciones.


Tuyo afectísimo,

Julio

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

Los días pasan, vuelan, o tal vez ingrávidos flotan, como los turistas espaciales millonarios que se gastan la plata para experimentar la vida lejos del planeta, lejos del suelo, cerca del cielo.
No conozco más cielo que el que rasea el prado o el asfalto, y casi siempre lo he viso en el mismo ras. Cuando uno ve el suelo suspendido en las alturas experimenta ya un extraño alejamiento, pero sabe que pertenece a allá abajo. No somos ángeles. Pesamos. Así que no sé qué será perder el peso, flotar como pluma, más que una pluma, sin arriba y abajo, sin desalojar aire y cielo, ser sólo cielo.
Ser el caballo, la pradera, el aire que hendimos, ser uno y no más.
Estos días, Dorita, estos días... Sentimos la tentación de sujetarlos con manos rígidas y crispadas. Y todo lo que necesitan es volar. Ligeros de equipaje.
Experimentar la ingravidez, padre nuestro de los suelos, déjanos besar el cielo.
Stephen Hawking volando, la cara, su cara, de la felicidad.
No hacen falta, no obstante, simulacros físicos de antigravedad. Escuchá a Wayne Shorter. “Alegría”, vaya disco!!! Gracias miles a los editores de El País.
Si no he volado con cada uno de mis viejos y enmohecidos huesos, al menos mi cabeza sí lo ha hecho.

Besos,

Tu recordante Julio

PS_ No atiendas voces que dicen que persigo jovencitas aspirantes a actrices por los circos rodantes. No les des crédito: mi cabeza vuela, mis pies están sujetos.