Leones por corderos sembla interessant, més que pel contingut en si, pel que deixa veure del pensament d'americans que, com el seu director, Robert Redford, tenen una influència gran en l'opinió pública i se situen en el cantó esquerre de les polítiques del seu país.
En aquest sentit, el que més pot atreure és el debat entre el professor d'universitat i el seu alumne. La discussió de fons, entenc, té a veure amb la vella disjuntiva d'apartar-se de la participació política perquè tot és corrupte o intentar canviar les coses en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí és on pot raure el seu error.
Presentar al jove com una promesa intel·ligent a punt de deixar-se perdre per no optar per l'activisme demostra una ingenuïtat per part del Robert Redford director, no només el personatge, encara que ve a ser el mateix. Tendència habitual, per altra banda, en altres nord-americans benintencionats i progressistes. No sé si té a veure amb la dicotomia sense alternatives de demòcrates i republicans, però és com si tot estigués resolt amb votar a qui menys mal ens farà.
Presentar al jove com una promesa intel·ligent a punt de deixar-se perdre per no optar per l'activisme demostra una ingenuïtat per part del Robert Redford director, no només el personatge, encara que ve a ser el mateix. Tendència habitual, per altra banda, en altres nord-americans benintencionats i progressistes. No sé si té a veure amb la dicotomia sense alternatives de demòcrates i republicans, però és com si tot estigués resolt amb votar a qui menys mal ens farà.
Evidentment no es tracta de renunciar a participar activament en la política, sinó en delimitar adequadament la diana, per disparar la fletxa allà on toca. Aquest jove desencantat no trobarà (o no hauria de trobar) el sentit polític participant en l'enginyeria institucional actual, sinó, segurament, en el moviment d'altres activistes.
Sense anar més lluny, dintre del seu país n'hi ha uns quants, que s'estan plantejant el veritable debat polític: eliminar el neoliberalisme des de solucions completament noves, des de la invenció d'una altra manera de funcionar que permeti l'accés a la CIUTADANIA, amb majúscules, no amb les inacabables minúscules d'avui en dia. No és el que professor indiqui a l'alumne un camí o un altre, això és veritat, però s'intueix, pel desenvolupament de l'altra cara de la pel·lícula, que la seva opció és menys "radical", en el sentit estricte de la paraula, que no és en absolut pejoratiu. Per exemple, les escenes del front, poc reals, eludeixen aspectes "delicats" com les contractacions d'empreses privades de "seguretat", i el costat crític es limita a mencionar que els soldats acostumen a ser nois de les zones menys afavorides socioeconòmicament.
El tractament del personatge del Tom Cruise potser és un dels punts forts. Molt aconseguit com a manipulador de consciències i ambiciós "tapat", el seu vigor i resolució és una mostra de com la convicció del poder pot arrasar amb les consciències més complexes i les visions menys simplistes. Aquí destaca la interpretació de la Meryl Streep, per una vegada continguda , com requeria la situació. Ressalta en el seu personatge, potser involuntàriament, l'aspecte ingenu o hipòcrita. Especialment en dir que van recolzar la guerra en un principi perquè creien que estava justificada (en el seu moment l'opinió pública mundial es va manifestar en contra i hi havien molts indicis que era un crim!).
En general, amb tot, la pel·lícula té el mèrit principal, i molt important, de facilitar elements per pensar en la política de veritat, sense tangents.
Gràcies per posar aquest post sobre la pel·lícula. M'ha agradat l'anàlisi.
ResponEliminaSalutacions