INFORMES SOBRE EL MÓN. Belén Gopegui:"El padre de Blancanieves"

Belén Gopegui, en el seu darrer llibre, "El padre de Blancanieves", que és la seva sisena novel·la, ens emet un informe sobre el món. No qualsevol informe, evidentment. Tota novel·la, al cap i a la fi, vindria a ser un informe sobre tot plegat. Però Gopegui aspira amb els seus informes a transformar el món. Ni més ni menys. Citant Brecht, que va escriure que el públic és una assemblea d'individus capaços de transformar el món, que reben un informe sobre el món, ens emplaça com a públic a transformar les circumstàncies que ens envolten, i que, tots ho sabem, conformen un ordre econòmic i social injust. I, en definitiva, ens està conduint a la ruïna de la vida del planeta sencer.
Belén Gopegui, és clar, no aspira a informar-nos sobre coses que no coneguem. Aspira a fer-nos mirar les coses que normalment no es qüestionen. El pare de Blancaneu viu i conviu amb la madrastra, però no se l'anomena, ni té paraula. "Las preguntas que no se hace la clase media están ahí, aunque no se las mire. Sobre todo lo que un hombre o una mujer no se preguntan es posible asfaltar calles, edificar bloques de pisos, entarimar habitaciones. Lo que mantiene las nubes está ahí. Y las preguntas que no se hacen. Y los secretos que guarda el corazón de la comunidad". Aquestes paraules són del cor de la comunitat, un dels narradors, un narrador col·lectiu al qual l'autora li dóna el tractament de personatge. La novel·la en si, amb poca trama convencional, sí té molt d'entrellat: les relacions entre diferents membres del col·lectiu, o entre ells i els seus amants, familiars i amics. I, sobretot, les relacions entre les persones i la seva militància, els seus projectes de transformació del món.
Gopegui es (ens) qüestiona què significa ser d'esquerres, ser no normal segurament. " Pienso: esto que siento ahora está condenado a extinguirse. Pienso: mi racionalidad es una traición a lo que siento, y mi fiebre, una traición a la racionalidad. Pienso que sí existimos los no normales, y que podemos ser una mierda, por amor, por egoísmo, por mero despiste", li diu un personatge a un altre, que encarna els normals, la veu dissident que imposa el seu dret a preservar un espai privat, protegit: "puesto que no podemos deshacer el mundo y volverlo a montar de arriba a bajo, es mejor, razonada y razonablemente mejor, colaborar para que este país siga prosperando y las ventajas de la clase media se extiendan al mayor número posible de individuos, aqunque a la postre ese número, te lo acepto, va a ser un tanto raquítico". Es tracta de la veu socialdemòcrata, un conservadorisme a penes disfressat de reformisme.
La seva filla encarna la zona de fricció amb aquesta socialdemocràcia tèbia, l'ideal revolucionari. Ella té clar què significa ser d'esquerres: " Hay días en que pienso que ser de izquierdas es una especie de facultad, como la memoria. Todos la tenemos en estado de latencia. Si no la usas nunca, te mueres sin enterarte de que la tenías. La prueba de que está ahí, sin embargo, es que en determinadas situaciones aparece. Muchas veces se confunde con el orgullo. Pero hay dos clases de orgullo. Para mí, cuando esa facultad no está involucrada el orgullo es puro amor propio. Y cuando el orgullo es amor propio, lo que sale es la pataleta, el sofocón, se pone la cara roja y falta el aire. En cambio, si esa facultad interviene el orgullo se generaliza. La persona comprende que la ofensa, el abuso, lo que sea, no se lo están haciendo a ella; y se le llenan los pulmones de aire; dice:

no puede ser

y las tres palabras vienen de muy lejos, de muchos compañeros caídos y compañeras, de muchas personas aplastadas, humilladas; y aflora en ella un valor, una determinación con los que no soñaba ".
En efecte, recorrent a la citació de nou, Gopegui diu, amb Carlos Fernández Liria, que les decisions justes, les bones, són aquelles que es prenen "no por ser altos o bajos, gallegos o madrileños, dueños de tres casas o de ninguna casa, sino por no ser nada de todo eso, por ser cualquiera, por estar en el lugar de cualquiera y entonces hacer lo que cualquiera habría hecho en nuestro lugar".
Gopequi aposta pel col·lectiu, per la visió de comunitat... i, compte!, no per la falsa globalització que avui domina el sistema econòmic i polític mundial. Ella aposta, potser es pot simplificar així, per la política democràtica: és a dir, per la construcció amb la participació de tothom de la vida col·lectiva. Els protagonistes de la novel·la planifiquen incidir en l'apropiació particular de la producció de béns per demostrar que es pot decidir democràticament, posen en marxa projectes voluntàriament assumits per tots, assagen una emissió de petits comunicats sobre els despropòsits de l'actual organització de la producció...
Sí, " intentar actuar como si ya estuviésemos en el lugar por el que estamos luchando (...) Pero sin engañar. Creo que una cosa es forzar unas reglas dentro de las cuales es imposible vivir dignamente, y otra cosa es intentar esquivarlas, pero nosotros deberíamos enfrentarnos a ellas ".
Plantejar les regles com són, debatre-les, rebatre-les. Abatre-les. transformar les regles, transformar el món.