ART I SUÏCIDI: POETESSES I SUÏCIDI (1)

“Més lleu que un fil de teranyina/ més pura que ningú/ però és ella mateixa qui se subjecta/ i es manté ferma enmig del vent de la tempesta/ i s’ha bronzejat amb focs trepidants i abrusadors./ Vida –en moments estranys/ segueixo les teves dues direccions-./ Bé que no, continuo suspesa/ atreta vers el buit/ mentre les teves dues direccions m’atrauen”.
Aquests versos són d’una suïcida, tot i que no d’una poetessa en sentit estricte. És a dir, no pas una poetessa publicada, professional, però sí una artista (“em disculpo, em considero artista, tot i que sempre hi haurà qui se’n rigui”, en les seves paraules), i prou coneguda. De fet, potser una de les artistes més famoses de la inflada galeria de famosos del segle XX: Marilyn Monroe. O Norma Jean Baker, per ser més precisos. I continuava dient, després de disculpar-se per considerar-se artista: “quan un artista busca la veritat a qualsevol preu, de vegades té la sensació d’estar vorejant la bogeria. És molt dur treure allò que hi ha de més veritable dintre d’un mateix”.
Potser això sigui el que fa tan extremadament delicada la tasca del poeta. El poeta és un explorador tossut de la pròpia autenticitat. Tal vegada, el gran explorador de la veritat íntima de cadascú.
És dubtós encara avui que se suïcidés Marilyn Monroe, el gran símbol sexual que va dir que detestava ser-ho quant representava un objecte, i també que, posat a ser-ho, preferia ser-ho del sexe que no pas d’altres coses. Com descriuen els versos citats, era molt conscient de les seves contradiccions internes, i de les contradiccions genèriques de l’ésser humà, d’allò que anomenem vida (aquesta és una clau de tot artista, clavar les arrels en si mateix per aprofundir en l’arbre sencer de l’espècie).
També va parlar algun cop del suïcidi. Cito textualment: “viure és massa dolorós. Quan vaig tornar a la meva vida després del [frustrat] suïcidi, em vaig enutjar molt”. “Ningú no té dret d’obligar a viure a algú que no vol. El suïcidi és un principi de les persones, no crec que sigui un pecat ni un crim”. I també: “A vegades penso que ha de ser fàcil evitar la vellesa, morir jove, però llavors mai no completa un la seva vida, ni arriba a conèixer-se perfectament ell mateix. No és veritat?”.
Fos com fos, es matés o la matessin, és cert que no va arribar a la velles i... potser, a conèixer-se perfectament. El que també és cert és que almenys ho va intentar un temps.
Citem ara el gran poeta rus Alexander Blok, en referència al pintor Mikhail Vrubel: “Tot i la seva passió pels esdeveniments, ell no en tenia mai prou, i els esdeveniments es van traslladar al seu interior: aquest és el destí de l’artista contemporani. Amb quanta més regularitat es divideix en les cèl·lules la crosta de la terra, amb tanta més profunditat sota terra es retiren els déus del foc i de la llum que ens dominen”. Extrec la cita del pròleg d’Efim Etkind, traduït per Mònika Zgustovà, al llarg poema de Marina Tsvetàieva “Poema de la fi”. Aquest poema parteix d’una fi aparentment banal, una ruptura sentimental, per estendre’s quasi subreptíciament a una tragèdia de caire universal. Escrit l’any 1924, feia catorze que havia mort, embogit i anorreat mentalment, Vrubel, tres que havia mort Blok, d’inanició o després de cometre suïcidi –un altre cas dubtós-. Un any més tard se suïcidaria un altre gran poeta rus, Iessenin, cinc més tard Maiakovski, onze més, a 1941, tard la pròpia Tsvetàieva, poc abans que Ossip Mandelstam morís a un camp de concentració.
Tota una generació engolida per una tragèdia col·lectiva, en els anys que van de la primera revolució russa a la definitiva revolució soviètica i l’assentament del sistema stalinista.
En l’esmentat Poema de la fi, traduït per la citada Zgustovà amb la gran poetessa M. Mercè Marçal, Tsvetàieva ens acondueix per les vores de la mort: “A l’aigua - franja de metall/ Acer de lúgubres viratges-/ M’agafo com la cantant/ Al llibret, com a negres tàpies/ (...) Por: no pas del riu –sóc nàiade d’arrel!/ Prendre el riu tal com prens la mà/ De l’estimat quan, ben fidel/ T’és al costat.../ Fidels de mena/ Són els morts –no tots amb conhort.../ La mort a l’esquerra i, a la dreta - / Tu. El flanc dret resta com mort”. L’ombra –no expressada- del suïcidi plana en la dona traïda pel seu amant. L’any 1924 l’ombra va abatre’s sobre ella després de perdre marit –afusellat pels soviètics- i veure empresonats els seus dos fills, després d’acomiadar-se per carta i demanar perdó al seu fill Gueorgui (“Perdona’m, però continuar endavant seria pitjor. Estic malalta. Ja no sóc jo”). Només tenia 48 anys, però la seva darrera foto coneguda ens la mostra com una anciana. “Ja no sóc jo”. Heus aquí algú que sabia qui era?

Citem un poema curt traduït per Lorenza Fernández del Valle:
Han caído ya tantos en este abismo
¡abierto en lontananza!
y yo me borraré un día sin rimas
de la tierra, es verdad.

Se congelará lo que fue ­lo que canta
que lucha, brilla y quiere:
y el verde de mis ojos y delicada voz
y dorados cabellos.

La vida estará allí, su pan, su sal,
olvidadas jornadas.
Y todo pasará como si bajo el cielo
¡yo no hubiera existido!

Yo que cambiaba, como un niño, su rostro
­malvado por momentos­
amaba la hora en que el leño
se enciende que cenizas se vuelve,

y el violonchelo y las cabalgatas
y campanas tañendo...
­yo viviente, verdadera
sobre la tierna tierra.

A todos ­¿qué importa?
Yo no escatimo nada,
vosotros: ¡¿sois míos y extranjeros?!­
os pido confianza plena
os ruego que me améis.

Día y noche, la voz o la escritura:
por mis "sí" y mis "no", azotadura
del hecho tan común ­estoy muy triste,
de no tener sino veinte años,

del hecho del perdón inevitable
de ofensas ya pasadas,
por toda mi ternura incontenible
y mi orgulloso rostro,

y la veloz locura de los tiempos,
mi juego, mi verdad...
­¡Escuchadme! ­tenéis que amarme más
ya que yo moriré.


Anna Akhmàtova, companya de generació, amiga ella mateixa de Tsvetàieva i amb nombrosos amics comuns, també llegida i traduïda per M. Mercè Marçal, no es va suïcidar. Va morir a edat avançada i va arribar a presidir la Uió d’escriptors Soviètics, en l’era Krustxev. Tot i així, la seva vida guarda nombrosos paral·lelismes amb la de Tsvetàieva. Dos dels seus marits i un fill van ser víctimes del terror soviètic,i ella mateixa va ser perseguida, expulsada de la Unió d’Escriptors... També destaca per la poesia amatòria, de la qual extreu ecos de tragèdia universal. S’ha de dir, però, que l’estil és ben diferent entre una i altra, original i certament independent del seu temps el d’Akhmàtova.

No es va suïcidar, però sens dubte l’ombra del suïcidi plana en la seva obra primerenca (el significatiu poema Cleopatra: “Demà, els fills amb cadenes... Oh, ja poca cosa/ li resta! Bromejar amb aquest individu/ i, com un pietós gest d’adéu, sobre el pit/ colrat, amb mà impassible, posar-se la serp negra”, o el terrible “El darrer brindis”:

Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal,
i perquè déu no ens ha salvat

A diferència d’aquests, “Rèquiem”, el llarg poema que va escriure entre 1935 i 1940, però que no va publicar fins a 1963 a Alemanya, és un desolador i esfereïdor relat directe de la tragèdia general viscuda en la Rússia d’Stalin. Li havia dedicat poemes lloatoris al gran dictador. La raó estava lluny de l’entusiasme, pretenia salvar el seu fill empresonat. Treure'l d'un món encara més aspre i més brutal.


Il·lustracions:
1)Marilyn Monroe llegint Joyce.
2)Anna Akhmatàvova, vista per
Nathan Altman