ART I SUÏCIDI: LES TENDÈNCIES AUTODESTRUCTIVES A L'ART

No es podria dir que el suïcidi sigui una pràctica privativa dels anomenats artistes. En els temps èpics, mals temps per als artistes –Homer a banda-, el suïcidi és un episodi relativament freqüent. Des de les distintes mitologies clàssiques (Dido, Hero, Príam,etc) els seus ecos reverberen en els herois ja històrics. Sol anar associat a la passió amorosa irresolta o a la redempció de la culpa, però alhora, la història ve solcada per la concepció arcaica de l’honor de caràcter aristocràtico-militar.
Aquesta , diguem-ne tradició, arrela a societats tan diferents com la romana o la japonesa (inclou diversos emperadors entre els primers, de Neró a Maximià, i un llarg reguitzell entre els segons, en la cerimònia del seppuku, que culmina en artistes cèlebres com Mishima i fins un occidental com Salgari). Una tradició que arrela, certament, en la mentalitat de la noblesa occidental cristianitzada, malgrat la formal oposició eclesiàstica dins la tradició judeo-cristiana. Tradició que, tanmateix, compta amb els seus propis suïcides, com Saül a l’Antic Testament, i, si fem una lectura no literal, tan adherida al culte de l’autosacrifici cruent, encarnat en els propi grans pares fundadors del Nou Testament, el mateix Jesús, i Pere i Pau, que es perllonga a tota la cort de màrtirs que omple els altars catòlics.
Dins l’Art, el suïcidi és tractat molt aviat, quan recull els mites èpics ja esmentats (Dido i Eneas) i es traspassa ràpidament a l’esperit tràgic. L’atemptat contra un mateix és, al cap i a la fi, la clau d’un dels principals caràcters clàssics, Èdip, i es troba en tota la tradició clàssica que va de Shakespeare (Romeu i Julieta, Ofèlia, Otel·lo, Lady Macbeth) als grans romàntics, iniciada pel Werther de Goethe.
Ara bé, indagant, més que no pas en el tractament artístic , en la pròpia pulsió suïcida dels artistes, certament ens haurem de limitar als temps més moderns per encertar a trobar l’artista professional que per una raó o altra s’aboca a la mort de la pròpia mà.

Causes de suïcidi n’hi ha moltes, i seria absurd pensar que l’artista en té de pròpies, particularitzables respecte a la resta de la Humanitat. Tanmateix, és cert que criden l’atenció molts casos, quant podrien servir per a un estudi de l’afany autodestructiu dels humans. El que realment, potser, resulta més revelador i específic del suïcidi de l’artista és un sentiment heroic, un aura mítica i de prestigi. Es tracta d’una expressió més, bé que tal vegada la més acabada i extrema, de la bona fama de l’artista maleït.
En aquest sentit, segurament el romanticisme és el període on neix aquesta mena de fanàtic culte a l’artista turmentat, misteriosament afligit i finalment desesperadament abocat al propi anorreament de la vida. De la vida física, potser recompensada per l’esperança en el guany de la fama i la glòria eternes.
Intencionalitat aquesta, la de perdurar en la memòria dels qui es queden a la vida física, sens dubte tampoc no específica de l’artista, però sí dotada de més...glamour, que la resta de mortals. Eros i Tànatos, vida i mort, bipolarització humana, massa humana. Individus i fins i tot pobles semblen tenir aquesta mena de contraposició com a part essencial del seu trànsit vital.
Examinem, sinó, el cas nostre, el sentiment nacional dels catalans. Des del punt de vista de les fabulacions col·lectives, se li sol atribuir al poble català una oscil·lació entre el seny i la rauxa. Tòpics no menyspreables, com quasi sempre passa amb la tossuderia dels tòpics, però no anàleg a la lluita eros/tànatos. Tanmateix, sí es podria establir un cert paral·lelisme: el seny és el matís pragmàtic que domina els interessos col·lectius, i la rauxa els impulsos destructius que de tant en tant, o subterràniament, recorren la seva intrahistòria. Quant s’aboca a l’exterior es manifesta en la rebel·lió , especialment quan se centra en el gran agressor extern (Espanya, evidentment), i quant s’aboca a l’interior, provoca una onada de derrotisme i victimisme fatalista.
El romanticisme, nacionalista, arrauxat, omple de pàgines la història i la lletra petita del suïcidi. Potser emmirallats en la gran figura de Werther, poetes i artistes en general es donaran a si mateix la mort al llarg del XIX (von Kleist, Nerval, Larra), o bé la trobaran després d’un dolorós procés d’autodestrucció lenta (Poe, Schumann, Schubert). Aquest cas, que podríen tipificar de suïcidi indirecte, complica les categories i crea nombroses zones grises, però segurament és essencial per abarcar una visió general de la pulsió autodestructiva.
Els dubtes són aquí inevitables. No deixa de ser digne de ressaltar que el gran fustigador del romanticisme, el gran vitalista Nietzsche, morís de forma similar a Schumann o Schubert, i probablement per la mateixa causa, la sífil·lis. La medicina, en aquesta qüestió, sol ser de poca ajuda. Qualsevol podria sospitar que les mateixes causes que a uns els condueixen al dràstic atemptat contra la pròpia vida, a d’altres els desencadena una lenta mort, per agents externs (fàrmacs i drogues, microorganismes patògens) o interns, arrissant el ris. Veiem un caràcter clàssic del romanticisme tardà, aquesta Mme. Bovary extremada de la Traviata de Verdi, que a diferència de la de Flaubert, es lliura a una mort natural.
El seny, racionalista, analític, moderat, refusa els actes extrems de l’arrauxat, però aquest dualisme pot ser tan fals en el cas individual com qualsevol generalització. Nietzsche, l’antiromàntic, és també un arrauxat, un integrador en el seu pensament –en la seva vida- de les dues pulsions. La persona assenyada no és pas lliure de caure en la pulsió autodestructiva. Com un corrent subterrani –subconscient- que és prest a saltar a la jugular, pot desencadenar la fi de manera abrupta, o després de processos depressius. L’ús de substàncies psicotròpiques, afí a una certa estètica artística, és un element important a tenir en compte en l’abultada nòmina d’artistes suïcides del segle XX, (Malcom Lowry, Diane Arbus, Hemingway -Ernest i la seva néta Margaux-, el dubtós cas de Marilyn Monroe, Kurt Cobain, Sid Vicious...) Nòmina que s’ampliaria molt si afegíssim els casos que hem anomenat suïcidis indirectes (tota una llarga seqüència de músics de jazz i rock, casos de Charly Parker, John Coltrane, Jaco Pastorius, Bill Evans, Jim Morrison, etc, etc).
L’artista pot enfrontar-se a l’èxit i al fracàs de la mateixa desesperada manera i sucumbir de la mateixa forma a un i altre. D’èxit es pot morir quan es contradiu íntimament la imatge aureolada de l’artista maleït que l’entorn ha alimentat i a la qual l’artista, probablement, ha estat parasitat fins al punt de crear una dependència de la seva inspiració. D’èxit, així, van morir Mark Rothko, l’esmentada fotògrafa Diane Arbus, i tal vegada nombrosos casos del que anomenem suïcidis indirectes, en què l’ombra de la pròpia (mala) fama sembla percaçar l’artista cap a una vida que el condueix a l’autodestrucció més o menys premeditada (els citats jazzistes, com també el dubtós cas de Chet Baker, o amb molts sentits el cas de Marilyn Monroe, perseguida no per la banda fosca de l’èxit, sinó per la superficialitat de la visió d’estrella eròtica que l’envoltava), o bé més o menys atzarosa (les vides perilloses de Rimbaud, Lord Byron, etc.)
De fracàs, del dolor i la frustració i la depressió, han mort tants més, que han esdevingut famosos i enormement venedors un cop morts –i sens dubte en bona part gràcies a la seva acció generosa de treure’s del mig-, com el cas paradigmàtic de Van Gogh. És clar que sovint èxit i fracàs són vessants de la mateixa pendent, i és en funció de la perspectiva que es pot situar l’un o l’altre. L’èxit social, diguem-ho així, pot ser viscut íntimament com un fracàs personal. Millor que ningú ho va explicar Julio Cortázar a “El perseguidor”, el conte on es retrata una generació d’artistes del jazz que van trencar esquemes a costa de les seves pròpies vides.
La nòmina dels que han mort i no han guanyat fama ni amb l’ajut d’una mort sublim, tanmateix, potser sigui la més gruixuda. Però no hi ha ningú per donar-ne fe i aixecar acta.

Miquel Mur