CARTA DE JULIO A DORITA: CARTAS A LOS JONQUIÈRES

Acabo de llegir la correspondència adreçada per Julio Cortázar a Eduardo Jonquières i la seva família, editada per la seva vídua Aurora Bernárdez i Carles Álvarez Garriga per a Alfaguara (Cartas a los Jonquières). Es tracta del conjunt de cartes que el gran escriptor argentí nascut a Brussel·les (1914) va adreçar al seu amic i col·lega Eduardo Jonquières durant un arc temporal que va de primers dels 50 a prop de la seva mort el 1984 a París. Les cartes de Cortázar (sense resposta, ja que les cartes de Jonquières s'han perdut) ens permeten assistir, sí, al desenvolupament de l'amistat a partir de la primera separació que produeix la definitiva marxa de Cortázar a París, i que va continuar amb l'anada de Jonquières també a França, on va treballar a l'UNESCO com el mateix Cortázar. Alhora, tanmateix, és el testimoni d'un distanciament que, si mai va acabar en la ruptura, sí es fa fent evident a mesura que avancem en la lectura per ordre cronològic.

Les correspondències dels autors tenen, en principi, els valors de reproduir memòries més immediates, menys filtrades per la recreació d'estil i del mateix record o de l'oblit, que les tradicionals memòries. Tenen en canvi l'inconvenient de deixar buits i silencis. En el cas d'aquestes cartes, si ens els primers anys, bàsicament la dècada dels 50, trobem una fluidesa que quasi compon un relat estructurat, a partir del moment en què els Jonquières s'instal·len també a Europa, lògicament també esdevenen molt menys freqüents, si bé encara trobem una certa persistència des del moment que les absències per viatges de feina dels uns i dels altres són habituals, i encara més quan a finals dels seixanta Cortázar s'instal·la durants llargues temporades a la Provença. No es tracta, ben entès, d'uns documents absolutament immediats i poc elaborats, ja que Cortázar era molt conscient de cultivar el seu estil en cada escrit seu, fins i tot probablement amb especial interès en aquests documents que tal vegada no creia que mai serien públics.

Assistim, doncs, amb prou fidelitat a l'assentament difícil de Cortázar a París, el seu enlluernament davant el patrimoni cultural desat a la vella Europa, la reunió amb la que immediatament esdevindria la seva muller, Aurora Bernárdez, i els inicis de la consagració de la seva carrera com a autor . En canvi, a partir dels seixanta, els buits són els més reveladors. El relat, ara, és desestructurat, com si el tracés un autor donat a l'experimentalisme (el mateix Cortázar, vaja), i hem d'aprendre a llegir entre aquests espais a penes insinuats i en les breus, discretíssimes, notes a peu de pàgina dels editors. ¡Quin sentit cobra així la nota amb què Aurora ens assenyala qui és la dona que s'esmenta a una carta de 4 de juny de 1969 simplement com a Ugné! Una nota escarida que ens aclareix que es tracta d'Ugné Karvelis, companya en aquell moment de Cortázar, sense que res ens hagi preanunciat directament la ruptura matrimonial.

Entre línies, d'igual forma, assistim a l'allunyament entre els dos artistes. Un distanciament que segurament té a veure amb la deriva ideològica de Cortázar cap a postures més revolucionàries, però que fonamentalment té més a veure amb la diferència de temperaments o de recorreguts vitals dels dos homes, a més de la molt notòria diferència d'èxit en el pla artístic. Com Cortázar explicita en alguna carta, Jonquières havia fugit molt abans que ell a Europa, però aviat va retornar i es va refugiar en una feina que odiava i en una família estable i nombrosa, mentre Cortázar va seguir una trajectòria en bona part oposada.

En una tardana i molt directa i contundent carta de 1974, Julio li diu a Eduardo: ... yo no estoy deliberadamente lejos de vos ni de nadie; simplemente tenemos órbitas muy diferentes, no creo que a vos te gusten las mujeres con quienes ando o la mayoría de mis amigos, y a mí tus amigos más asiduos me parecieron perfectament incompatibles (...) ¿Qué se puede hacer contra eso? (...) estamos en la situación paradójica de dos hombres que se conocen entre ellos como poquísimas personas pueden conocerlos, y sin embargo se imponen o padecen una distancia insalvable.

Aquesta és, doncs, entre moltes altres coses, una crònica de separacions i desencontres. I, en conseqüència, la crònica de trajectòries, d'òrbites, que s'allunyen. I que tanmateix, en honor de vells i bells principis com la fidelitat, la sinceritat i l'amistat, es van mantenir tossudament en contacte.


Imatge: retrat de Julio Cortázar i Eduardo Jonquières per Alberto Jonquières (fill d'Eduardo)