ELS ANYS DE MARILYN

(1926 - 1962)

La Norma es va mirar amb ulls crítics el pendent del camí, la terra seca amb vestigis de grava. En acabat va fer una ullada commiserativa al seu vell Renault 5 i va fer un cop de cap, va agafar el seu gruixut cartipàs del seient del darrera, va deixar el cotxe allí mateix, arrecerat al punt precís on s’acabava la vorera, i va enfilar la pujada a peu. A meitat de camí ja lamentava la seva decisió. Entre el llast de l’edat i les xacres que tenia el cotxe i el dels seus quilos de més, hauria estat tal vegada més intel·ligent triar forçar la màquina i confiar en la seva perícia com a conductora i el tracte íntim a què havia arribat amb aquell vell tros de llauna.

“Disculpa’m, noi, no et volia ofendre”, va xiuxiuejar entre panteixos, tot llambregant el Renault que descansava amb aire feliç unes desenes de metres avall. Va continuar grimpant i es va prometre no tornar a aturar-se fins haver arribat a dalt de tot. El panteix se li va accentuar i va notar una opressió al pit, però va aconseguir-ho. Al cim, per fi, va aturar-se. Amb les rodanxones mans als malucs va tenir esma de fer una ullada circular a l’àmplia talaia que s’estenia davant seu, la falda sinuosa del turó, solcada per un laberint de carrers, camins i senders esquitxats de cases i xalets, i més avall la línia corbada de la costa i la taca plana del mar, brillant sota el sol tímid que es filtrava entre la nuvolada que semblava immòbil, esqueixada a penes per l’oratge que feia ondular en crestes escumoses l’aigua que arribava a la platja i a l’escullera del port.

Es va girar i va arrossegar els peus cap a la casa. Un xalet, més aviat, d’aspecte modest, bastant tronat, però que, entatxonat en aquella alçada, semblava presidir-la amb una mena d’orgull solemne. Una alçada que semblava més apropiada per al vol de les primeres orenetes que per a morada d’un ancià solitari.

“Coi de vells tossuts”, va fer entre les dents. Amb feines i sospirs va enfilar els dos graons que separaven la porta del que per aproximació es podria anomenar carrer, i va buscar de bades un timbre. Va renegar de nou per a si mateixa i va picar amb un puny contra la porta. La va sentir moure’s de manera alarmant dintre el seu marc. Es va convèncer que si tingués prou alè la podria tombar d’un esbufec, però va esperar prudentment, tot i no tenir cap esperança que el presumpte ocupant de la casa l’hagués poguda sentir. Segons les dades de l’expedient que duia al cartipàs, es tractava d’un home de vuitanta-cinc anys, ciutadà britànic però nascut a Nord-Amèrica. No se sabia de ningú que en tingués cura. No constava cap historial mèdic ni cap dada sanitària en absolut. Tot el que sabia eren les dades eixutes i fredes del padró, llevat del que deia una succinta nota d’una assistent social que aparentment l’havia intentat visitar sense èxit uns deu anys enrere. Recollia breus testimonis de veïns que deien haver-lo vist carregant bosses de supermercat amb una furgoneta, i un altre que es podia deduir que provenia d’una indiscreció del director de la sucursal local de la caixa d’estalvis, on el vell disposaria d’un compte corrent del qual feia modestes extraccions periòdicament.

Va caminar pausadament al llarg de la façana i va sotjar cap a la banda posterior, on s’endevinava una tanca de boix o potser xiprer, i fins i tot li va semblar entrellucar la brillantor metàl·lica d’una furgoneta, quan la va sobresaltar el so de la porta en obrir-se. Es va tombar ràpidament i es va ensopegar amb uns ulls d’un intens blau que l’observaven calmosament.

-El Sr. Holdberg? –va fer ella.

L’home va assentir. Era molt alt, ella havia d’aixecar el cap per veure la seva cara esprimatxada, bronzejada i clivellada com la dels vells pescadors del poble marítim, sota una tofa densa de cabell molt blanc.

-En què puc servir-la? –va dir amb una veu lenta, baixa però gens feble.

-Sóc la Norma Langer - va fer ella allargant-li la mà amb decisió..

Ell se la va mirar com si la sospesés un moment, i va encaixar la seva, gran, rugosa al tacte, i la va prémer amb una barreja de vigor i delicadesa. La Norma va pensar si no hi havia una errada a l’expedient. L’aspecte de l’home no s’adeia de cap manera amb el d’una persona de vuitanta llargs.

-Treballo per a l’Ajuntament –va començar a dir, però ell la va fer callar molt educadament per convidar-la a entrar.

Sense esperar la seva resposta, la va precedir per un minso rebedor i van fer cap a una sala espaiosa. Amb un gest li va indicar una de les dues butaques que hi havia prop de les finestres per on entrava agradable el sol. Va seure agraïda, mentre l’home preferia atansar una cadira que va acostar fins a col·locar-se davant d’ella.

-Com li deia... –va tornar a començar, però novament la va interrompre, ara alçant la seva mà enorme amb la gesticulació suau però ferma que feia anar.

-Li ve de gust un cafè? –li va dir.

-No, gràcies –va sacsejar ella el cap.

-Una llimonada? –va insistir l’home.

La Norma va dubtar. Sentia la sequedat a la gola per l’esforç de la pujada i la invitació era temptadora.

-D’acord –es va decidir a acceptar.

L’home es va aixecar i va caminar dret, prou àgil dins d’aquella lentitud que li donava un aire cerimoniós. Ella es va arrepapar al seient i va inspeccionar la sala, lluminosa, neta i ordenada. Estava molt austerament moblada, a penes hi havia més que les butaques, una tauleta auxiliar, una taula més gran amb quatre cadires a la vora, i una prestatgeria senzilla que no cobria ni de bon tros la paret més extensa. S’hi veien disposats alguns llibres que semblaven de fotografia, o potser de pintura, i un sol marc amb foto. Des de la seva posició podia distingir la imatge de dos nens, o potser dos nois, enfundats en el que probablement eren uniformes escolars. A la paret penjaven tres o quatre quadres vulgars, del que avui en dia es compren als basars de productes fets a la Xina.

Va sentir la fressa d’una espremedora elèctrica i no va poder evitar que se li fes la boca aigua. Uns minuts després, el Sr. Holdberg va tornar carregant una safata amb un gran got de llimonada que va dipositar a la tauleta amb dues mans. La Norma es va fixar que el pols no li tremolava aparentment.

Va tastar la llimonada. Perfecta, amb el punt exacte de suc, aigua fresca i sucre.

-Molt bona, gràcies.

-És de les llimones del meu jardí –va declarar l’home-. Acabades de collir..

-Oh, quin luxe! –va exclamar.

-És un camí molt pesat, per fer-lo a peu –va dir ell.

-Oh, m’ha vist pujar.

-Sí. No puja gaire gent per aquí, i he sentit el cotxe. Una mica ofegat de motor. Ha fet molt bé de deixar-lo al final del carrer.

Va sentir-se envermellir. L’home la fitava amb els seus ulls intensos, on no es reflectia la seva edat, i va ser conscient que l’havia estat observant mentre s’afanyava tot el rost amunt. Es va refer i es va decidir a aprofitar l’ocasió per començar a indagar sobre la vida que duia aquell home en aquell cim de turó.

-Vostè fa anar la furgoneta per anar i venir –va dir.

-Sí, procuro mantenir-la en forma.

-S’encarrega vostè mateix?

-No, tinc un amic mecànic que me la porta. Bé, ell està jubilat, però segur que no li importaria donar-li un repàs al seu.

-Ah, gràcies, ja tinc un mecànic però ho tindré en compte. I, així, té amics...

-Sí, bé, no gaires –va respondre el Holdberg sense immutar-se-. Fa massa anys que visc sol aquí dalt, i tot i que he vist créixer molt tot això, vull dir amb tot de cases, em temo que he perdut l’habilitat de fer nous amics. I la resta, els d’abans, han anat desapareixent d’una manera o altra.

-D’això volia parlar-li –va intervenir la Norma.

-Vostè ve de l’Ajuntament, ha dit abans.

-Exacte.

-I què puc fer per vostè?

-Fer? No, veurà, Sr. Holdberg, el que m’ha dut fins aquí és saber si podem fer res per vostè.

-Molt amable de part seva. Però de moment no necessito res. En realitat, no necessito gran cosa per viure i encara puc mantenir jo neta la casa i el jardí.

-I ho fa molt bé. Però vostè viu aquí sol, Déu no ho vulgui però pot tenir algun problema i no tenir ningú a prop a qui recórrer... Disculpi, però no ens consta ni que tingui telèfon.

-Sí que en tinc, Norma... La meva filla em va comprar un mòbil i tinc gravat el seu número. No és meravellós això d’aquests telèfons sense fil? –va preguntar-li el vell, amb els ulls il·luminats per una sobtada joia.

-La seva filla? Té una filla?

-Sí, una noia... Bé, hauria de dir una dona, però, ja sap, per un pare els fills són sempre uns marrecs... Vostè té fills, Norma?

-És alguna dels nens de la foto? –va desviar ella la conversa, assenyalant el marc amb la imatge dels dos infants.

-No, aquells són els meus néts-. El Holdberg es va llevar per agafar la foto que descansava a la prestatgeria, i li va apropar a la seva cara. Ella va comprovar que en efecte eren un nen i una nena, més aviat adolescents, mirant seriosos la càmera amb els seus ulls clars molt fixos sota els cabells rossos immaculadament pentinats i vestits amb un d’aquells uniformes d’escola britànica que havien estat copiats arreu del món.

-Només tinc una filla, viu a Anglaterra –va aclarir ell-. Està casada i... bé, té la seva vida, però em truca més d’un cop cada setmana, ella, el Charles, el seu marit, i els nens. Es pot dir que no em deixen en pau, d’ençà que va morir la meva dona.

-La seva dona... Vivia aquí, amb ella?

-No, no, ella va morir ara farà vint-i-dos anys, aquest novembre. El càncer. Vivíem a Norfolk, no sé si ho coneix, a l’est d’Anglaterra, prop de Norwich. Ella era filla d’allí, d’un poble molt bonic a la vora de la badia de Holkham. Ho coneix?

-Em temo que no -la Norma va capcinar. Es preguntava perquè no hi havia records d’ella a la vista, ni fotografies ni detalls que l’evoquessin. Potser era allò el que l’home havia vingut a buscar allí, en aquell turó a prop de la costa, evitar els records. O potser el contrari, evitar qualsevol distracció que li impedís concentrar-se en els records.

-Vaig venir aquí quan ella va morir –va continuar el Holdberg, com si li llegís el pensament-. La malaltia va ser molt dura i suposo que allà a Norfolk estava massa a prop del patiment. No pensava quedar-me, però el fet és que han passat ...

Es va interrompre de cop i va demanar-li si li venia de gust més llimonada, assenyalant-li el got buit que premia entre les mans. Ella va negar donant les gràcies i ell va estirar el braç fibrós i llargarut per recollir-li el got amb gentilesa. “Gestos suaus, sempre”, es va dir la Norma”, “tan diferent del Manel. Tot en ell és brusc, sense...”. Buscava la paraula que descrivís el que veia en l’home, i al capdavall en tot el seu entorn que ara l’envoltava també a ella. “Harmonia”, va pensar. Això era, un sentit d’equilibri, mesura i harmonia que li havia faltat sempre en la vida amb el seu marit.

-No m’ha contestat –va interrompre aleshores el Holdberg els seus pensaments.

-El què? –va replicar, lamentant de seguida que potser ho havia fet una mica precipitadament. Una mica massa bruscament per aquell ambient harmònic.

-Si té fills.

-Oh, tinc una filla, sí, tinc una filla i cap marit.

-Oh, ho sento –va fer ell. Se’n va adonar que no li havia expressat cap mena de condol quan ell li havia parlat de la seva dona, i es va mossegar el llavi. Potser s’estava deixant endur massa per aquella sensació apaivagadora que se li estava encomanant. No era una actitud ben bé professional.

-No, no es preocupi, ens vam separar, però tot va bé –va dir, apel·lant a una fórmula banal per reprendre el que hauria de ser la seva tasca, però sentint-se malament sense poder evitar-ho conscient d’estar mentint-li. O potser mentint-se a si mateixa?

-Tot va bé amb la seva filla –va fer el Holdberg.

-Sí, és clar –va mentir de nou ella, esquivant la mirada blava d’ell per por de tornar a envermellir. Ai, la Teresa, la Teresa! Com coi podia anar tot bé amb una adolescent rebel que ha crescut en una família com la que ella i el Manel havien muntat, o no sabut muntar, potser per ser més fidel a la realitat.

-Quina edat té, ara?

-La meva filla? Ara en té disset. Però miri, crec que hem vingut a parlar de la seva edat.

-Oh, sí, crec que l’estic destorbant –va fer el Holdberg-. M’haurà de disculpar, crec que sí que m’estic fent gran.

-No, no es disculpi –va respondre ella, penedint-se d’haver estat massa tallant- . Només volia dir que el meu deure, el que m’encarrega el municipi, és assegurar-me que té a qui recórrer en el cas de necessitat, i crec que ja ens hem assegurat. Tanmateix, li deixaré una targeta meva per si qualsevol dia necessita alguna cosa, algun dels nostres serveis, vull dir.

-Sí, és vostè molt amable –va replicar el vell amb la seva veu suau i pausada, prenent la targeteta entre les seves mans enormes que revelaven una vida de treball dur-. Norma... no és nom gaire habitual, aquí a Espanya, oi?

-No. De fet, els meus pares eren anglòfons, americans i anglesos, vulldir –va respondre ella, ara ja més alleujada i disposada a començar a donar per acabada la visita-. I, a més, vaig néixer l’any que va morir la Marilyn Monroe, que es deia en realitat Norma Jean, i mon pare es veu que l’admirava molt.

Va deixar anar una riallada que pretenia ser despreocupada, mentre el Holdberg assentia amb el cap reiteradament i lentament.

-El 1962 –va dir després, quasi en un murmuri.

-Sí, exacte, veig que n’està al corrent. També l’admirava,a la Marilyn?

-Miri, Norma, crec que tenim moltes coses en comú, vostè i jo. Jo vaig néixer l’1 de juliol de 1926...El mateix dia que va néixer la Marilyn. Això vol dir que ens portem exactament els mateixos anys que tenia Marilyn quan va morir –va continuar parlant-. Una mica més de 36 anys. I ambdós tenim una filla. I ambdós estem sols.

-Però per diferents motius –va dir la Norma.

El Holdberg li va somriure, li va semblar que amb tristesa. O potser només un vel de malenconia enmig de la serenor que semblava inspirar.

En aquell gest li va recordar, sobtadament, a son pare, com si li vingués una imatge d’ell amb una ràfega de lucidesa. Era nord-americà, havia lluitat a Corea. Potser el Holdberg havia lluitat a la Segona Guerra Mundial, es devien dur uns deu anys, va calcular. Com ell, també va quedar-se a Europa, també va conèixer una noia anglesa amb la qual potser va creure que tindria tota una vida pel davant. I va tenir una filla, ella mateixa. Com el Holdberg. Mai li havia explicat res, però un dia ella va veure a la televisió un documental sobre la Marilyn Monroe on es veien imatges de la seva actuació davant les tropes nord-americanes a Corea. Entre la massa de soldats enfervorits que devoraven amb la mirada encesa de desig la sex-symbol rossa, va creure reconèixer la cara de son pare, jove, amb cara esmolada, els ulls transfigurats, com el de tots aquells nois que el rodejaven vestits amb els seus uniformes ben nets i planxats que no tenien res a veure amb el que devia ser el seu dia a dia en el front. Després li va preguntar a sa mare si ell n’havia parlat mai, d’aquell dia. Ella va dir que no, amb tota seguretat, però va afegir que tampoc seria estrany. Ja sabien totes dues que ell havia tingut per la Marilyn una mena d’obsessió. Era un home silenciós, taciturn, per a la Norma un pare llunyà, més gran que els pares de les seves amigues, més aviat absent. Tenia una feina en una multinacional que el feia tombar molt pel món i estar fora de vegades llargues setmanes. Quan va morir, de càncer, ell i sa mare van descobrir que tenia una maleta farcida de papers, retalls de diari,fotos, i alguns discos, tot sobre la Marilyn Monroe. Després de veure el documental, la Norma es va entretenir en revisar la maleta, que sa mare havia deixat tal com l’havia trobat. En un sobre groguenc va trobar retalls de fotos de la visita a Corea. En una de les fotos va retrobar el rostre del soldat que pertanyia al de son pare o d’algú que se li assemblava com un germà bessó. Era molt més jove del que ella l’havia conegut mai, és clar, però va poder confrontar-la amb les que la mare guardava del pare a Corea, només dues imatges no gaire clares, però va estar prou segura que en efecte aquell era son pare, tot i que no hi havia cap nota o marca que permetés identificar especialment aquella foto, aquella cara. I ella tampoc li’n va dir res a la mare. Encara no sabia per què.

-Disculpi –va dir en Holdberg-, de fet volia dir que ens hem quedat sense parella, però cap dels dos estem de veres sols. Vostè té la seva filla, i jo tinc la meva i els meus néts, encara que estiguin lluny. Però avui no hi ha distàncies, sap? La Lucy, la meva filla, diu que es veu cada dia amb el seu xiquet gran, el Robert, i això que ell ara estudia alguna cosa allà a Amèrica. Es veu que per l’ordinador poden veure’s amb una càmera que va enganxada al mateix ordinador, i fins i tot parlar-se, sense haver de pagar res. Ella i el Charles m’han dit que m’ho de fer instal·lar, però em temo que jo ja he fet tard per tot això de la informàtica.

-Mai no és tard, Sr. Holdberg.

-Mai no és massa tard, és clar –va acceptar accentuant el seu somriure trist en Holdberg-. Llevat de per aquells que ja se n’han anat. Abans m’ha preguntat si jo admirava a la Marilyn Monroe. No sé què en pensava son pare, en realitat. Qui ho pot saber? Però per a mi, quan ella va morir, va ser com descobrir de cop i volta, no sé com dir-ho, que el món ja deixava de ser jove. Vull dir que era com perdre la innocència. Sap què vull dir?

-Crec que l’entenc –va afirmar la Norma.

-Vull dir que el món no és un lloc tan acollidor i càlid com jo em pensava que era, des del meu racó a Norfolk, amb la meva dona i la meva filla. Que algú que semblava tenir a l’abast tot el que pretengués decidís acabar amb la seva vida, com ella, em va impactar. Encara avui m’impacta.

-O sigui que estar segur que es va suïcidar. Mon pare sostenia que l’havien assassinat.

-Ja. Com li he dit, qui pot saber què hi ha dins del cap dels altres? Amb prou feines sabem el que hi ha a dins del nostre...

Què hi ha, al cap dels que ens envolten? Què hi ha al cap de la Teresa? Aquesta noia tossuda, esquerpa i silenciosa com ho havia estat son pare, és a dir el seu avi, va pensar la Norma. I què hi pots fer, sinó patir i desfer-se en interrogants des d’una distància prudencial, es va dir.

-I en acabat vaig perdre la meva Jane, la meva dona. Sempre fèiem broma, sap? Jo era el seu Tarzan, ella la meva Jane. Jo sempre he sigut un paio alt, ara estic una mica magre, però era més aviat cepat, realment no exagero si dic que era molt fort. Algú fet per al treball dur. Diu que ella no havia trobat mai ningú tan fort a l’hospital. Era infermera a un hospital a Londres, i a mi em van evacuar després de desembarcar a Normandia. Una peça de metralla em va obrir el pit fins al ventre i jo sempre he cregut que van ser les seves mans les que van acabar de cosir la ferida. I sempre vaig pensar que seria la seva pèrdua el que me la tornaria a obrir. Però ja veu, encara aguanto, aquí.

La Norma va agafar el seu cartipàs, que havia tingut tota l’estona a la falda, i el va remenar, pensant que ara hauria de donar per conclosa l’entrevista, si fos una bona professional, una assistent social afable i sol·lícita, però rigorosa i seriosa, com se suposava que esperava d’ella el municipi, a canvi del sou que li pagava. Però encara tenia una pregunta que li ballava pel cap.

-Com s’ho ha fet per resistir? –es va decidir a formular-la-. No vull dir físicament. Vull dir...

-Vol dir el dolor?

-El dolor, sí. Va venir fins aquí per oblidar-lo?

-Veurà –va dir en Holdberg, fitant el seu intens esguard en la finestra que tenia al davant-. Un cop a l’any vaig a la meva casa de Norfolk. Continuo tenint-la, continua estan igual que quan ella hi era. Hi vaig cada any per l’aniversari de la seva mort, el 15 de novembre. Obro la porta, trec la pols, frego el terra, netejo les finestres, i després sec un moment al menjador, a la tarda, quan el sol es pon i es filtra des de la badia, com a ella li agradava fer. Sense encendre encara la llum elèctrica, sap? Així feia ella, només esperant un moment, i alguns dies una mica més, fins que l’últim raig del sol desapareixia, i aleshores anava a la cuina, es posava el davantal i preparava el sopar. I cantava, alguna de les cançons de Sinatra o de Bing Crosby que se sabia bé, o potser posava la ràdio. I això és el que faig allí, aquell dia de l’any. Encenc la cuina per ella, i engego la ràdio. I en acabat truco a la Lucy, que viu a Norwich, i li dic que ja sóc a casa.

En Holdberg va quedar-se callat, i la llum exterior va anar baixant mentre ell abaixava també els ulls, i se li enfosquien. La Norma va pensar que era com si el dolor tirés d’ells, tirés suaument, quasi amb delicadesa, sense arribar a trencar l’harmonia d’aquella sala, d’aquella hora, d’aquella casa dalt del turó.

Mentre en baixava, pujava al cotxe i encoratjava el vell Renault 5 a enfrontar valentament la forta rampa de descens, es deia que potser, qui sap, se’n duia amb ella una mica d’aquella harmonia de la vida del vell Sr. Holdberg en la seva casa del turó i de la casa de la costa de Norfolk que romania tancada tres-cents-seixanta-quatre dies a l’any. Tant de bo, va pensar, Teresa, tant de bo. Sempre havia pensat que tenia tantes coses a dir-li, i que la seva filla no volia escoltar, i potser en definitiva era ella mateixa la que havia d’aprendre a esperar que fossin les coses les que sorgissin amb les seves paraules i els seus silencis, amb la seva pròpia harmonia. “I aleshores potser no caldrà dir-te gairebé res, Teresa”, va fer en veu alta, procurant elevar la seva veu per sobre del soroll desajustat del motor. I va decidir mentalment que l’endemà trucaria al vell Holdberg i li demanaria el número del seu amic mecànic jubilat.

Per Aleida, 31 de març de 2011