MARILYN: LA REBEL FRAGILITAT

Hollywood, màquina, monstre, feta per homes, per a homes, alhora va fer i desfer homes. I dones, naturalment. Els grans moments de la fàbrica de somnis de Hollywood, que avui en dia es pot considerar en declivi, van relacionats amb les vides que van ser impulsades a ser la cara i imatge d'aquests somnis: l'star system. (Nota marginal: que estigui en declivi no vol dir que sigui en absolut superat, ni que un dels seus elements essencials, l'efecte propagandístic i alliçonador, deixi de tenir una gran importància i influència).

Les cares dels somnis: tant com dir les cares dels mites. Un dels més pregonats: la lluita per l'èxit, la recompensa merescuda al dur esforç. El que té d'eficaç el mite és que els seus actors reals, els portadors de les màscares servides a la multitud, eren ells mateixos protagonistes reals d'una lluita despietada per aconseguir l'estrellat. No cal dir, molts eren els cridats i pocs els elegits. A l'altra banda, la contrafigura, el mite del perdedor, la cara amarga de la lluita.

Però... i la cara amarga del triomf? Molts podrien ser els exemples, però potser cap tan clar com el de Marily Monroe, el mite de la sensualitat femenina, l'èxit de la naturalesa en estat pur. La Bellesa. I la cara fosca: el seu desolat final, expulsada dels estudis, abocada a una espiral autodestructiva, immersa en un cicle de dependències de fàrmacs, psicoanalistes, tutors i viglants de tota mena que l'envoltaven tothora i la van deixar morir totalment sola.

Hollywood va autoexaminar-se i va examinar també les contradiccions del sistema capitalista que en bona part ajudava -i ajuda, ell o com es vulgui anomenar la indústria actual- a sostenir. Però la rebel·lia és una forma més del seu mecanisme protector. La llista de rebels, des de la banda dela actors o des de la banda dels directors o guionistes, seria interminable. Marilyn Monroe en forma part, a la seva manera. Era rebel per la seva debilitat, per la fragilitat del seu caràcter, incapaç al mateix temps d'amotllar-se i d'independitzar-se del sistema. Era l'inadaptat que intenta adaptar-se i s'estavella contra un mur, contra una forma de duresa que la supera.

N'era conscient? Van ajudar-la tantes psicoanàlisis i les seves tardanes introduccions en els estudis interpretatius basats en la introspecció (l'anomenat mètode)? Almenys des que es va casar amb el dramaturg Arthur Miller, és evident que va fer una reflexió profunda de la seva projecció social i dels efectes de l'entorn en el seu interior. En molts sentits, el guió de Miller que ella va interpretar a la pantalla en el que seria la seva última pel·lícula, The misfits (1961), és una fidel representació i alhora una potenciació d'aquesta qualitat d'inadaptació (un misfit és exactament un inadaptat, més que un rebel, com es va traduir al castellà).


Miller fa desfilar una galeria de diferents tipus d'inadaptats: el nostàlgic i romàntic evocador de temps més gloriosos i passats (Clark Gable), el bohemi que es mou en els marges del sistema (Montgomery Clift), la dona que ha fracassat en el matrimoni i es lliura a ajudar als altres (Thelma Ritter). El personatge de Marilyn se situa entre els límits: fracassada també d'un matrimoni arruïnat per la immaduresa i la impossibilitat de compromís (experiència real) troba en la protecció de l'independent i madur rebel una sortida. Però la situació es farà insostenible perquè el rebel viu d'una feina marginal i violenta, la caça de cavalls salvatges als erms de Montana. El personatge de Marilyn no és capaç d'afrontar una lluita d'aquest contingut. L'escena final, amb el personatge de Gable capficat en una baralla cara a cara amb el cavall fins a sotmetre'l, és un manifest èpic de la voluntat de reafirmació d'un estil de vida que ja ha caducat, i la reacció del personatge de Marilyn, la seva histèrica protesta en contra de la brutalitat humana (un dels moments màgics de la pel·lícula mgistralment dirigida per John Huston) , el manifest de la seva impossibilitat física de suportar la violència, el dolor, la inevitable caiguda en les misèries de la societat i en les agressions del temps.

Miller va saber retratar-la, i ella es va saber ben retratada fins a experimentar-ho com un dolor físic real, en aquesta representació, única en molts sentits en la carrera de Marilyn, de la seva peculiaritat. Una peculiaritat que fluctua entre extrems tibants: la seva inestabilitat emocional, l'aversió al dolor, el terror a la davallada física, la ingenuïtat gairebé infantil amb què buscava una protecció paternal i oferia impulsivament la seducció del seu cos, i la lucidesa amb què era capaç d'observar-se com a objecte seductor i com a subjecte del seu propi i intransferible drama. Unes tensions que l'abocaven a l'autodestrucció en una cursa impossible contra la destrucció que el temps havia d'operar sobre l'esplendor de la seva bellesa. La que la feia poderosa la feia implacablement feble, més mortal que el més comú dels mortals.

I el que la va destruir és el que la va fer exactament immortal. Que és la qualitat, agra i dolça, rutilant i amarga alhora, de tot mite.