Diu aquest adagi popular
que tot, o gairebé tot, és permès en les arts de l'amor i la guerra. Un punt de vist cínic, o potser només pragmàtic, que sol deixar rastres en la dita saviesa popular. El futbol podria equiparar-s'hi. A mig camí entre l'amor i la guerra, el futbol es mou en l'eix de la balança entre el principi de solidaritat que ens emanaria del sentiment primari de l'amor, i el de contradicció o competició que es deriva de principis negatius i es manifesta històricament en la guerra quan esdevé en el marc col·lectiu. Cal una identificació col·lectiva, per generar el grup (diguem-li tribu, nació o equip de futbol), i cal -o sorgeix d'ell mateix, tal vegada- el de desintificació o oposició per configurar l'enemic.Podríem llegir la història del futbol, la petita Història de l'esport dominant avui a bona part del món, com la de la reconversió de la guerra en el seu simulacre esportiu, com la reconducció civilitzada de l'enfrontament armat entre bàndols a l'enfrontament no sagnant -o relativament poc sagnant- en el joc. Com la transfiguració de la figura de l'enemic en el rival o adversari amb qui es competeix en el marc d'unes regles mútuament acceptades.
Avui que les guerres ja no es desenvolupen en camps de batalla delimitats i amb normes pactades o almenys tàcites de combat, sinó en tot cas en escenaris volàtils, de vegades intangibles o difícils de precisar (vegi's l'estranya mort avui de l'arxiterrorista Bin Laden) les regles del joc semblen confinades a l'esport.
Què passa, però, quan el camí s'inverteix i és l'esport el que regressa cap a la guerra? Quan les regles es violen deliberadament i s'intenta l'aniquilació de l'adversari per sistemes impropis, fora dels espais delimitats per al joc? Què passa quan s'assimila el rival de nou a l'enemic? Potser és una conseqüència de la virtualització i volatilitat de la guerra entre les societats no cohesionades? Quan una societat es desarticula i perd per algun a conjuntura de crisi els mecanismes que la fan gregària, sotmesa als principis de jerarquia i obediència als líders -democràtics o pseudodemocràtics o autoritaris- el recurs a la re-creació d'un nou enemic exterior que apaivagui la contestació interna i torni a consolidar la comunitat és una constant en la Història de tots els règims polítics.
L'exemple de l'actual clima de confrontació entre Barça i Madrid ve a tomb, però potser és forçat extraure'n conseqüències generals. Si ho veiem com un simple estratagema dirigit per un entrenador àvol, Mourinho, i per una directiva desdibuixada i mediocre que el secunda amb el suport d'un seguit de periodistes corruptes o simplement tendenciosos (la que es denomina -sembla que fins autodenomina- ara central lechera), probablement ens estem passant de rosca. Però si ho situem en el marc d'un clima polític a Espanya de descarat foment de l'anticatalanisme des de determinades instàncies de diversos poders de tota mena, que no dubta a usar les mateixes grolleres manipulacions de Mourinho i companyia en tots els terrenys, i no només el periodístic (la caverna mediàtica, del qual la central lechera seria una petita sucursal), aleshores potser ens podrem explicar millor unes tensions i unes sortides de to que nosaltres podem palpar cada dia, però que segurament des d'instàncies exteriors , des de la UEFA o la Unió Europea, per no anar més lluny geogràficament, són impossibles d'apreciar.
Com ens en podem sortir? Novament, deixeu-me dir que ens hem de fixar en el nostre equip, el Barça, en el seus components i en l'home que el dirigeix -parlo de Guardiola, naturalment-. Des de la convicció que encara hi ha regles, que encara mereix la pena observar principis com el respecte al contrari, la defensa de les millors virtuts tècniques i, en fi, la persecució de la victòria només des del mereixement de l'esforç, l'habilitat i, sí, l'orgull i la dignitat dels propis colors, però sense perseguir el menysteniment, el menyscapte o l'anorreament de l'adversari.Només un rival honorable fa realment honor a la victòria aconseguida.
Exactament Eduard, només un rival honorable fa realment honor a la victòria aconseguida, però potser és el punt en que allò bèl·lic es diferencia d'allò esportiu, perquè en una guerra el rival honorable fa que la victòria no siga honorable. Eixa és la diferència i que en la guerra es passa per damunt de l'enemic amb moltíssima més impunitat, però no amb una impunitat infinita, fixa't que la guerra bacteriològica no ha estat palpalble encara ni la nuclear, tot i que sempre hi pot eixir algun polític esquizofrènic o de caràcter paranoic, cas de Hitler, que puga trencar els límits de la guerra, normalment qui la fa sap molt bé fins on pot arribar i perquè, són gent freda i sana mentalment, la més sana, tot i que alguns de tan sans ratllen la psicopatia que paradoxalment pot arribar a considerar-se l'estranya malaltia del supra-sa.
ResponEliminaJo ho plantejaria d'aquesta manera, l'esport és la mateixa guerra, però la manera en que l'instint de mort es sublima cap a un succedani de mort, un joc, en el que normalment no n'hi ha. Hi ha qui estima el cafè de Guinea, el metge li diu que no pot prendre'l pels seus nervis i en dos o tres anys aprèn a estimar el cafè descafeinat tant com abans el de Guinea, en acabat, el joc és l'únic, junt a la cultura que pot fer desviar el malaurat instint de mort cap a metes positives.
Molt bon article Eduard, en definitiva això és el que has escrit segons la meua interpretació i n'estic plenament d'acord.
Una forta abraçada i t'invite a passar pel meu bloc i a llegir "El paellàs i el colp a la taula", si t'abelleix t'espere.
He vist també l'article del Ben Laden i de la seua suposada falsa mort o la seua suposada mort, tot i que l'avantatge i de vegades defecte de les xarxes de comunicació, ja ho vam parlar, és la dificultat de guardar un secret, un colp d'efecte que ha quedat, si més no, per als que intenten saber, en no-res. Què hi farem? la guerra continua, o potser el principi de la guerra continua? desitge equivocar-me amb la Xina.
ResponEliminaEm sembla que toques un tema amb molt de tall. Ara mateix, i qui no ho vulgui veure que s'ho faci mirar ;P, els enfrontaments Barça-Madrid són excuses ideals per fer un treball sociològic sobre les relacions de l'estat espanyol amb el seu territori i com s'està configurant l'imaginari dels seus habitants per a tenir una resposta immediata a qüestions totalment extra-esportives.
ResponEliminaL'altre dia, durant el partit a Madrid, l'estava veient i, alhora, fent-la petar pel messenger amb un amic (no virtual) de Granada. Ell no estava veient la mateixa retransmissió que jo i comentàvem el fet que a n'ell se li va "estalviar" la imatge dels tacs en el genoll de Pedro, per exemple, o que quan hi havia una falta del Madrid, o no es veia o no es repetia i si era del Barça es repetia fins a l'infinit.
No hi ha innocència en el món de l'esport i potser que comencem a repensar-nos aquesta tendència al xiripitiflauticisme que ens ha amarat el final del s. XX i el principi del XXI. El genocidi té justificació en el nostre ideari des d'abans de les croades i, per tant, "l'altre" o es rendeix, s'humilia i es converteix, o mor. Aquest és l'esquema que ens domina, i sinó ho tenim present, difícilment modificarem res.
Vicent, com sempre molt interessant la teva anàlisi psicoanalítica, i perdó per la redundància redundant;-)
ResponEliminaClídice, afortunadament quedem uns quants que no ens deixem entabanar fàcilment, però em fa por aquest poder que cada cop té més fàcil manipular les imatges amb mitjans més sofisticats. Mai havíem tingut tantes imatges dels fets. El futbol, en els "meus temps", se seguia bàsicament per la ràdio i les fotos de premsa i havies de refiar-te de l'objectivitat de la premsa. Avui, la premsa esportiva és una portadestendard dels colors respectius, i la hipertròfia d'imatges i de mitjans de difusió fan que, paradoxalment, la realitat es torni més difosa, esvaïda, etèria, més manipulable.