La democràcia va néixer a les polis gregues de la segona meitat del primer mil·lenni abans de Crist, quan es va donar una circumstància que, avui, ens pot semblar miraculosa: tots els ciutadans van accedir al dret a opinar i a decidir sobre les qüestions fonamentals de la política, és a dir, el govern de la seva ciutat. L’espai públic on això es feia era l’àgora o altres espais a l’aire lliure prou amplis per encabir tota la població (això sí, la dels ciutadans considerats com a tals, que no era tota, i en general només els homes barons).
L’espai públic del moviment que sembla que passarà a la Història com la spanish revolution, o dels indignats, o del 15-M, és de les places ocupades on ha acampat una població que, si bé està lluny de ser la totalitat de la població, sí és bastant més heterogènia i diversa que la de les polis gregues. Cadascú, segurament, ha aportat preocupacions, inquietuds, denúncies i propostes diferents, en funció dels seus interessos.
D’entre totes les propostes que aquests dies estan sorgint de les diferents assemblees i debats articulats dins aquest moviment, sospito que les que quedaran són aquelles que ja vénen d’un llarg recorregut però que, a primera vista, poden semblar molt poc pràctiques o marginals. Em refereixo a totes les que tenen a veure amb un sistema econòmic radicalment diferent al capitalista actual. Moltes anàlisis i propostes, en efecte, no suposen més que reformes dels sistema polític i de producció, posant l’accent en regular el benefici, en millorar-ne la seva distribució, etc. Són a penes una traducció del model socialdemòcrata que, en les beceroles de la crisi actual, alguns estats occidentals van prometre aplicar i del qual han dimitit davant les escomeses ben organitzades de l’ establishment financer internacional. Per aquest camí només podem esperar pedaços i pròrrogues en l’agonia del sistema.
El que està exigint aquest món és un gir radical. Algunes de les beceroles d’aquest canvi, com deia, ja es divisen en el si del moviment, i vénen d’abans: experiències de treball cooperatiu, d’intercanvi de serveis per serveis, models de producció basats en altres valors, en fórmules de la mateixa producció ecològiques i no agressives amb el medi, experiències de vida en comunitats reduïdes, a nivell polític en les diverses experiències de participació ciutadana directa en la gestió municipal, etc.
Tot aquest mosaic de propostes emergents són, des del meu punt de vista - crec que no desbordat per un optimisme entusiasta i exacerbat, sinó radicalment objectiu- representen el futur al qual necessàriament ens conduirà la Història.
Avanço ja una proposta que, al meu parer, ha d’esdevenir una base sòlida per aquest canvi radical de model: una reformulació del valor d’intercanvi de productes. Els diners han de ser reconsiderats com a eina econòmica, ja que ha estat la seva desconnexió del valor real de la producció i dels costos que arrossega –inclosos els medioambientals i tots els altres que es deriven cap al temps i les generacions futures-, i ha de ser representatiu, doncs, d’aquest cost i d’altres valors, fonamentalment ètics com la justícia social. L’actual paradigma monetari s’ha desvinculat absolutament del cost tangible de la producció i del consum efectiu, i ha esdevingut una representació abstracta d’intangibles com el risc i l’avarícia d’un petit nucli d’especuladors, i s’ha de corregir immediatament i radicalment per afavorir una economia social, real i sostenible.
Som ara mateix dins el fum, com un volcà, com el volcà islandès que aquests dies és en erupció. Però Islàndia ens facilita avui un altre bon exemple de com sortir de la crisi. Si Grècia és avui un estat dèbil, inerme davant les especulacions dels mercats financers, tan lluny de la Grècia de l’Atenas de Pericles que va exportar el seu model democràtic, un país petit, allà dalt, ens ensenya que les poblacions poden plantar cara i decidir no obeir les consignes dels poders financers.
Potser, concedim-ho, la seva petita grandària demogràfica els ho permet. I aquí només apunto una altra clau important per a mi: l’organització social ha de reelaborar-se des de bases de població reduïda que permetin assegurar la participació de totes les persones en les decisions vitals que caldrà prendre, aviat millor que tard.
A mi se m'acudeixen algunes coses més com per exemple en l'ensenyament, una educació que prime principalment i front al poder, tot i que bàsic en un ser descompensat, en una societat descompensada, l'educació en el camí que suposa la vida, un camí iniciàtic, açò faria donar més valor a una experiència del tipus que fora davant d'un guany o una pèrdua del tipus que fora, una educació que donara lloc a les experiències positives i negatives de la vida. I com no també un canvi en el simbòlic $, que ha esdevingut com tu bé dius fora de la realitat, aquest simbòlic ha enfollit o l'hem fet enfollir, el valor d'ús s'ha ajuntat amb el valor de canvi, de risc, d'especulació, etc.
ResponEliminaJo crec que el sistema ha de donar un gir, això és evident, però com tu dius amb una força que passe per la paraula, i el desig.
Salutacions de Vicent.
Aquests dies es parla de moltes idees, de vegades contradictòries, però em penso que n'hi ha una en què gairebé tots estaríem d'acord, no per senzilla, menys ben trobada: "no som mercaderies en mans de polítics i banquers". Recuperar el sentit d'una democràcia social al servei de les persones i no dels diners.
ResponEliminaVicent, totalment d'acord: l'educació ha de ser una eina bàsica en el canvi. per això no la podem deixar en mà de les decisions personals ni de els corporacions privades.
ResponEliminaÒscar, són els polítics banquers i els banquers polítics els que han confós valors amb diners, els que han reduït les mercaderies a diners, i els que només veuen els homes commercaderies. Els polítics que de veritat fossin representatius serien els destinats a canviar aquesta percepció perversa de la societat.