9/5/11

EL MUR DE PINK FLOYD


Més de trenta anys després d'editat, The wall, per a molts l'obra cimera del grup The Pink Floyd, continua la seva carrera. El seu genuí creador, Roger Waters, a prop de complir els setanta anys, l'està escenificant en una gira mundial. I l'obra per si sola continua generant muntanyes de literatura crítica, des de tots els punts de vista, els estrictament musicals i els sociològics i, singularment, psicològics. Un dels més complets estudis que s'han fet, The wall, a complete analysis, de Bret Urick, es pot trobar de franc a la xarxa, a un web on també es poden trobar interessants enllaços.

Com molts altres fans d'aquest àlbum, vaig accedir a ell ben aviat gràcies al ganxo del single editat prèviament, la tan famosa part II d'Another brick in the wall. Això era a l'estiu del 1979. Sense més que un lleuger coneixement previ dels àlbums més cèlebres dels Pink Floyd, sobretot el Wish you were here de 1975, definitivament un no estava preparat per aquella obra conceptual tan densa . Només les escoltes repetides van obrir el terreny a la profunditat de la vasta aventura que suposa submergir-se en aquest àlbum.



Situem-nos una mica més, en termes generals ara. 1979 ens aboca al final de la dècada del rock de les grandes bandes per excel·lència, l'anomenat rock progressiu o també simfònic, on els elements dels pop dels seixanta s'havien fusionat amb conceptes musicals més complexos i on es van desenvolupar les experimentacions que ja s'anuncien en alguns del àlbums dels grans grups impulsors de la revolució del pop, com el mític Àlbum blanc dels Beatles (1968), o el Their Satanic Majesties dels Rolling Stones, del mateix any. És la dècada dels anomenats àlbums conceptuals, on el disc (o doble disc, sovint) s'edita com una obra única que integra els diferents talls o seccions en una sola història o plantejament argumental, més o menys lax o més o menys estricte. Es considera Tommy, dels The who, ja al 1969, com la primera veritable òpera rock, i si bé els temes es circumscriuen a l'essència pop del grup, té en efecte ua estructura narrativa coherent. Els mateixos Who continuarien amb Quadrophenia (1973), com l'anterior duta al cinema, i a poc a poc anirien sorgint pedres embelmàtiques com The lamb lies down in Broadway (1974) dels Genesis -darrera aportació de Peter Gabriel a la banda-, el Too old to Rock'n'Roll (1976) dels Jethro Tull, que ja havien fet aprotacions decisives amb àlbums conceptuals com Aqualung (1971) i Thick as a brick (1972), que sense ser veritables òperes rock tenien una solidesa narrativa de gran sofisticació.

Però sens dubte l'any 1979 és culminant de l'òpera rock, amb la doble aparició de The wall i, com una de les rares aportacions destacades de l'altra banda de l'Atlàntic, el genial Joe's garage de Frank Zappa, un discurs entre la fantasia i la ciència-ficció sobre la prohibició de la música en un món que coneixia la primera revolució islàmica integrista, a l'Iran.

Curiosament, l'àlbum dels Pink Floyd, tan diferent al del geni sardònic de Baltimore, tenia en comú amb ell la prospecció en el joc de realitats i al·lucinacions d'un músic, en aquest cas una estrella de rock amb seriosos transtorns psíquics.

Però situem-nos ara més concretament en l'àmbit temporal específic de la banda. 1979 és l'any en què els Pink han donat ja al món tres obres colossals que els han fet mundialment cèlebres, el multivendes The dark side of the moon (1973), Wish you were here (1975) i Animals (1977). Lluny queda l'etapa de la pura psicodèlia que havia liderat a finals dels 60 Syd Barrett, que va deixar la banda a causa del seu estat mental pertorbat probablement pel consum de LSD. L'èxit els ha fet rics i, com molts altres estrelles de l'època, il·lustres exiliats fiscals per evitar l'alta imposició del Regne Unit . Al mateix temps, tal com ell mateix ha declarat, Roger Waters està passant una seriosa crisi personal, especialment en relació al seu estatus d'estrella. A la gira d'Animals havia tingut altercats amb els fans que l'havien sotragat en adonar-se de la distància que estava cobrant respecte al seu públic.

Quan es planteja la necessitat de fer un nou àlbum, Waters lliura un munt de material en què barreja records personals, records de la vida del grup i introspeccions sobre el paper dels músics. La resta de la banda (David Gilmour, Nick Mason i, en menor grau, Rick Wright), remodelen en bona part un treball que, tot i tenir moments melòdics espectaculars, els apareix massa dens i caòtic.

El resultat dels pactes, transaccions i disputes és, a part d'algunes escletxes ja mai solucionables entre Waters i la resta, l'acomiadament enmig de la gravació de Wright , poc col·laborador, enfrontat a Waters i sembla ser que bastant poc eficient a causa de l'addicció a la cocaïna, i, en fi, l'esporgada de bona part del material més autobiogràfic i la inclusió d'alguns temes compostos per Gilmour. De pas diguem que les aportacions de Gilmour, tot i trencar en part l'homogeneïtat de l'obra, la doten de més varietat tímbrica i d'alguns dels moments rítmics més incisius. Per altra banda, els materials descartats serien en part reaprofitats a la pel·lícula d'Alan Parker de 1982, amb guió del propi Waters, i sobretot a l'últim àlbum de Waters amb la banda, The final cut (1983), de fet una obra molt personal on acaba d'indagar en les seves memòries d'infància i en la figura del pare mort a la guerra, combinant-les amb la situació política del moment dominada per la Guerra de les Malvinas que el govern Thatcher va promoure contra l'Argentina de final de les dictadures militars. La producció d'aquest àlbum suposarà també el tall final de Waters amb els Pink, però no la desaparició del grup, ja que, amb plet pel mig, Gilmour i Mason van continuar endavant amb la marca en successius àlbums.

The wall esdevé així un exercici que, en molts sentits, es pot considerar un cim i a l'ensems un punt final per al rock conceptual. El rock aviat experimentaria la sotragada del punk i l'era de les grans bandes seria declarada feliçment (!) superada.

Com a òpera rock es pot definir precisament com una exploració en els costats foscos del gran negoci del rock de les grans bandes de l'època, les contradiccions que es generen en el si del sistema i en l'interior dels seus màxims protagonistes. Abans que els crítics i els revisionistes li giressin l'esquena i apostessin per la simplicitat dels codis punk, Waters ja havia fet el seu propi examen de consciència, doncs.

Però també és una exploració profunda i dolorosa en les contradiccions de l'ésser humà al nivell més general possible, i en particular dels membres de la generació de Waters, els que neixen en plena Segona Guerra Mundial i viuen la revolució de la psicodèlia i les seves consegüents derrotes i frustracions. A un nivell més íntim, és una introspecció en la ment d'algú que s'ha criat amb l'absència del pare que no ha conegut, mort precisament a la guerra, i que ha provat les conseqüències de l'abús de les drogues. En aquest sentit, com ha aclarit també Waters, la figura del personatge protagonista deu molt als seus records de Syd Barrett. Una seqüència recurrent a la pel·lícula, amb el protagonista Pink assegut en estat catatònic amb un cigarret quasi consumit entre els dits, sembla directament extreta d'una imatge real de Barrett.



En essència, l'àlbum suposa un recorregut mental pels espais de la memòria que es combinen amb les al·lucinacions de la ment pertorbada de Pink, músic de rock, que se sent constrenyit dintre d'un mur aixecat per successives experiències (familiars, amoroses, professionals) que l'han anat aïllant progressivament de la societat. Aquestes experiències arrelades en la seva vida s'alternen, no necessàriament amb ordre, amb fantasies on es veu abocat a sortides de la seva confusió mental: les escenes del concert on es representa com un petit dictador que manipula el seu públic dins una ostentosa parafernàlia nazi/soviètica,


o l'apoteosi del judici imaginari on finalment serà condemnat a mostrar-se en públic, despullat de disfresses i màscares.


La pel·lícula, escrita per Waters, recupera alguns dels materials més narratius, i podem així prendre més contacte amb l'arrel primera dels traumes de Pink, la pèrdua del pare a la batalla d'Anzio (experiència autobiogràfica), alhora que també explicita més directament la denúncia de l'estament político-militar que va sacrificar tantes vides (les dues parts de When the tigers broke free). Narrada com un anar i venir mental a aquest cúmul de records i fantasies per part de Pink des de l'habitació de l'hotel on espera la seva anada a un concert, la pel·lícula també explica millor la seqüència una mica desconcertant de l'àlbum, on les dues parts de In the flesh? que obren respectivament la primera i quarta cara dels discos originals semblen servir com a introducció de l'espectacle, vist aquest com una representació escenogràfica per part d'un grup fals de la vida dels veritables Pink Floyd. En el film se'ns revelen més precisament com fantasies de l'alienació de Pink en relació al seu públic, i una representació, d'una banda, del seu sentiment de frustració per l'allunyament respecte al públic a què havia arribat en la seva carrera, i, de l'altra, de la perplexitat a què el duia comprovar el seu real poder de manipulació sobre masses de fanàtics seguidors que no s'immuten davant les seves reaccions, per impròpies que siguin d'un autèntic comunicador de les alienacions socials que denuncia.

Altres fantasies vénen il·lustrades per les animacions dels dibuixos de Gerald Scarfe fets per a la coberta de l'àlbum i per a les poques representacions en directe de l'obra en la primera gira, i única dels Pink Floyd sencers. Són imatges impactants que doten la pel·lícula d'alguns dels seus moments més suggerents. El final de la pel·lícula, després que s'enderroca el mur, aclareix també alguns dels elements de l'àlbum. L'últim tall, Outside the wall, sona vagament recomfortant al disc, una mena d'oasi final de calma que té un regust de malenconiós alliberament de les tensions quasi insuportables dels temes anteriors -que a penes coneixen moments de repòs-. Aquest to, que la lletra dota d'una calculada ambigüitat (una descripció dels cors sensibles i els artistes que miren de donar, bastant impotents, el seu suport al Pink devastat) s'incrementa en la pel·lícula, on una colla de nens de molt curta edat recullen les restes produïdes per l'enderrocament del mur, en una escena que sembla més pròpia de les conseqüències d'un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Els temes principals, tanmateix, es barregen amb múltiples temes col·laterals que fan de l'àlbum aquesta justificada font d'interminable material hermenèutic. Això, i el seu vehicle, la sumptuosa música escrita majoritàriament pel mateix Roger Waters i interpretada pels Pink Floyd (amb moltes ajudes, la principal de Bob Ezrin, coautor als crèdit del tall The trial), aquesta música especial que, des de l'inici, assenta el clima de densa gravetat que ja els era reconeixible, ens avisa que el discurs de l'obra pretén ser tot menys divertit o evasiu.

Com diu la cançó que tancava la tercera cara, The show must go on. Però això no és pur entreteniment, companys i companyes, això és art en tota la seva extensió. És a dir, un intent lúcid, sens dubte amarg però en absolut cínic, d'explicar-se a un mateix. D'explicar-nos tots plegats.

2 comentaris:

  1. Per a mi que no entenc anglès i que sóc dels que el franquisme va enviar a la llengua del nord dels Pirineus, representa el Mur amb majúscules, la guerra, la disputa amb allò més sagrat que pot vestir-se de tots els colors però que només busca un fi, la identificació de l'individu front a l'altre a l'Altre. En definitiva tota una manera d'existir, o com tu dius d'explicar-se a un mateix o d'explicar-nos tots plegats.
    I potser que no haguera tingut pare, però el mur sura entre l'inconscient de la Història, no ens cal haver o no tingut pare, tot i que canvia formalment el resultat.

    Una forta abraçada per la meua part Franz, una volta feliçment casat ja i content. Molt interessant l'article.

    ResponElimina