L'última novel·la de Javier Marías, "Los enamoramientos", que com tants altres catalans em vaig autoregalar per Sant Jordi, es podria incloure, estirant força, dins el gènere de la novel·la negra. Però no és que el gran escriptor madrileny s'hagi apuntat a cap moda actual, res més lluny segurament del seu tarannà, sinó que manté les coordenades tan habituals del seu estil. Un estil genuí, propi, absolutament reconeixible, i que fa que sens dubte tingui seguidors fidelíssims i detractors igualment contumaços. Jo em compto entre els primers, almenys des que el vaig descobrir a "Todas las almas" (1989).
Aquest estil, influït segons alguns per William Faulkner i Thomas Bernhard, però que ha atès un grau de maduresa indiscutible i, insisteixo, el fa molt propi, manté un fil discursiu erràtic (vull dir no lineal, però en absolut incoherent: mai es perd el fil), donat a les digressions i a les reflexions profundes i/o recargolades que s'endinsen en idees, temes i conceptes que de vegades prenen arrels en frases concretes d'altres autors (Shakespeare, és clar, però també Dumas i Balzac, en aquesta novel·la), o de vegades s'aferren als fets descrits de manera que formen una unitat indistingible, sòlida, fascinant. Una literatura d'idees, podríem dir. Filosòfica, n'han dit, encara que ell ho nega. Així es justifica i autodescriu en una entrevista recent a El Periódico: A les meves novel·les se les sol definir erròniament com a filosòfiques perquè hi ha digressions, reflexions i disquisicions. Jo ho he anomenat moltes vegades pensament literari, i això no vol dir pensar sobre la literatura sinó pensar literàriament sobre les coses. Això té avantatges perquè un es pot contradir d'una novel·la a una altra i a vegades fins i tot dins de la mateixa obra. Aquestes reflexions són percebudes com a verdaderes, no perquè aportin coneixement sinó més aviat reconeixement. Llegim i diem: «Sí, això és exactament així».
Aquesta entrevista porta de titular la frase d'ell: "El món està cada dia més imbècil". Frase que li avala la fama de rondinaire que també nega ... a mitges: Doncs jo no considero que sigui massa de rondinaire defensar les llibertats. Crec que estem en un món antipàtic que les coarta. S'està acabant l'espontaneïtat de la vida. En fi... Reconec que protesto per moltes coses.
La novel·la s'aproxima a un assassinat, comença mes o menys presentant-lo, i en segueix les conseqüències i els rastres. Però ho fa a la seva manera, òbviament, des de l'òptica d'un tercer (una tercera, la narradora femenina), que ens va explicant amb el fraseig inconfusible de l'autor aquestes conseqüències en la vida d'uns pocs personatges, i ho fa bàsicament des del diàleg, directe o indirecte, que amaga aquesta forma de discurs que conforma un curs incessant de pensament, diàleg i especulació en definitiva que fa a tots els personatges, estranyament, veus del mateix Javier Marías. Però, novament, la bastida de la trama funciona i ens duu quasi insensiblement pels camins de la recerca de la veritat litarària dels fets de la ficció. Una veritat que, quan arribem al final, veurem què té d'ambigua i esmunyedissa.
Un dels punts en què s'entreté la trama de narració i reflexió té a veure amb la transcendència de la forma en què es decideix i desencadena l'acte de matar, la distinció entre l'autor inductor individual i l'inductor o generador dels grans assassinats col·lectius que són les guerres. La diferència que fa el personatge de Javier Díaz-Varela (que per cert té uns tretes físics molt similars als de Javier...Marías), és: Las carnicerías de las guerras son espantosas, sí, pero quienes intervienen en ellas las ejecutan tan sólo y no las maquinan, ni siquiera las maquinan del todo los generales ni los políticos, que tienen una visión cada vez más irreal de esas matanzas y desde luego no asisten a ellas, hoy menos que nunca (...) En cambio los crímenes de la vida civil sí dan escalofríos, dan pavor. Quizá no tanto por ellos,que son menos llamativos y están dosificados y esparcidos, uno aquí, otro allá, al darse en forma de goteo parece que clamen menos al cielo y no levantan oleadas de protestas por incesante que sea su sucesión (...) pero sí por su significado. Ahí participan siempre la voluntad individual y el motivo personal...
Tanmateix, seguint aquests dies les informacions i els debats sobre la mort per part de l'exèrcit nord-americà d'Osama Bin Laden al seu refugi al Pakistan, se m'acut que avui el perpetradors d'aquests actes bèl·lics sí que, si bé es mantenen molt allunyats, més que mai, de la línia de foc, poden presenciar-los, mercès als grans sistemes tecnològics, en rigorós directe. La fotografia que ha difòs la premsa d'Obama, i el seu gabinet, seguint l'acció militar per circuit tancat de televisió, és una prova tangible. Com espectadors d'actes que ells mateixos han autoritzat, disposat i almenys posat en marxa, assisteixen a l'actuació de l'aixafadora màquina militar que acaba amb la vida d'una persona -a més de les víctimes col·laterals de rigor- sense judici ni apel·lació. Un veritable assassinat, per molt d'Estat que l'empari, i no poden negar que l'han comès. L'estan veient amb els seus propis ulls.
Si m'hi poses a Bernhard entremig vol dir que he de caure en la temptació quan s'escaigui :)
ResponEliminaI dels americans, llegeixo i llegeixo i, cada cop menys, em veig capaç d'opinar. La realitat no pot ser tan plana com ens la vénen, o com la volem creure.
He llegit un parell de llibres del Marías, tot i que no és dels que m'apassione, de fet em vaig quedar en l'existencialisme francès i les novel·les més properes en el temps han estat llibres com "El desencuentro" de Swartz o "La mirada del otro" del Vicente Gallego, o de ja fa algun temps, tres o quatre anys, "Carta de Jesús al Papa", el que vull dir-te és que llegisc normalment literatura què s'acosta a una interpretació psicoanalítica del món, i porte exactament tres anys en aquesta guisa, però amb el que coincidisc amb tu i amb el Marías és en que tots, com diu el Sartre som responsables amb el nostre instint de mort, dels trasbalsos i les guerres, tot i que hi ha sempre qui prem el darrer gallet, cada dia afaiçonem el futur que ens ve, jo amb les meues teories apocalíptiques i tu amb la teua escriptura crítica, uns altres amb les converses d'aquest o d'aquell tarannà que creu-me tenen resò, tot té resò per molt baix que es pronúncie, de fet ja Jung, amb el que no combregue gaire, deia que en una pensada es feia el lliure albir.
ResponEliminaJo des dels començament dels anys 70 fins al 2008 he estat un mitjà lector dels de 25 o 30 llibres per any, però crec que m'ha arribat l'hora amb el meu anàlisi de exposar-me el que he viscut, tot i que una lectura com aquesta és indispensable pel que comentes i crec.
Potser com Marías no tenim un encomés ni un destí, però sí que el món que ens ha tocat viure és un món d'imbècils, té tota la raó, i amb aquesta lectura teua m'has encoratjat a provar d'escoltar quelcom fora de la xarxa i llegir el llibre, amb l'Osama la imbecilitat ha arribat a fer morts per a pujar la popularitat d'un Obama que ja la perdia, tot i que tot cal dir-ho em sembla d'un humanisme excels que al país de la plusvàlua i el rèdit s'haja pogut plantejar, si més no, una sanitat pública. Fins i tot he escoltat gent d'ací que protesta... Una altra vegada et pregunte: _Què hi farem Eduard? Si més no llegir i viure la vida com si fórem la mateixa moribunda filosofia, aquesta és la meua premissa bàsica i que seguisc.
Una forta abraçada de Vicent.