ROGER I TALLO

Uso aquest títol d'una cançó de l'incombustible Neil Young (Roger and out, o sigui, la fórmula per acordar el tall en les comunicacions per ràdio), un dels cants antibel·licistes que conformen el seu disc de 2006, Living with war, la seva personal i contundent resposta a la guerra de Bush a l'Iraq.

M'ha vingut aquest títol per saludar la recent i coincident visita de dos altres figures llegendàries del rock a Barcelona, ambdós de nom Roger. Roger Waters, el geni compositor dels Pink Floyd de l'època més creativa, i Roger Hodgson, igualment el màxim geni creatiu dels també mítics Supertramp -amb permís de Rick Davies-.

Waters, que llevat d'alguna gira fa uns anys s'ha mantingut més aviat allunyat dels escenaris -no així Hodgson, que ha fet una carrera mediocre després de deixar Supertramp però ha visitat diverses vegades el nostre país reversionant els vells èxits-, ha elaborat de manera sorpresiva un muntatge mastodòntic de la seva obra cimera, personal i també de Pink Floyd -i del rock en general-, el doble àlbum The wall (1979), després de la qual ja només dirigiria el grup al que es pot considerar una coda d'aquesta obra, el The final cut de 1983. Més o menys quan Hodgson i Davies trenquen a nivell personal i Davies continua sol amb Supertramp, Waters decideix que els Pink ja han dit tot el que tenien a dir i plega. David Gilmour i Nick Mason, els supervivents de la banda (Richard Wright ja havia plegat abans, arran de l'elaboració de The wall, on pràcticament va ser expulsat per Waters, malgrat que va participar en la curta gira/espectacle de presentació), van estar en desacord absolut. La història és coneguda i va arribar als tribunals per la propietat del nom de la banda, que finalment van assolir Gilmour i Mason, que encara van tenir temps de realitzar un parell de discos estimables, reenganxant a Wright -fins a la seva recent mort a 2008-, abans de dedicar-se a reeditar en directe les glòries passades, com fan Hodgson o els Supertramp, o tants d'altres víctimes de les pèrdues de royalties després de la revolució digital.

No és el cas de Waters. Home inquiet per excel·lència, membre fundador dels primer Pink sota la figura rutilant de Syd Barrett a mitjan dels seixanta, va ser el que amb energia, talent i sobretot ambició va fer dels Pink Floyd el grup estrella de l'anomenat rock simfònic als setanta. Tot i que el qualificatiu de simfònic sembla més apropiat per als orígens que per als discos centrals, des de The dark side of the moon (1973), que potser deu ser encara el disc de rock més venut de la història. En aquest disc, i els posteriors Wish you were here (l'homenatge íntim al Syd Barrett que havia abandonat el grup, o havia estat expulsat donat el seu estat mental) i Animals, el grup va anar lliscant cap a una música més concreta i menys donada als llargs desenvolupaments musicals propis de la psicodèlia, i cada cop més atenta a la claredat melòdica i més complexa alhora. Bases del seu èxit, sens dubte. Alhora, tanmateix, Waters va anar agafant el governall de la banda amb mà més ferma, cosa que decididament executa amb The wall, on a penes deixa ficar mà a la resta de membres. Tot i que David Gilmour ha reivindicat la seva part, i la de Mason, en les tasques de composició i, sobretot, de muntatge final, és evident que es tracta d'un projecte molt personal de Waters, per la seva unitat conceptual, pel desplegament del conjunt, i pels detalls de cada tema. És comprensible, amb una idea tan fabulosa, que Waters, sempre més aviat un líder tendent a exercir la seva autoritat, no volgués que altres mans retoquessin les línies principals de l'àlbum, a risc de generar les tensions que, primer, van acabar amb la marxa de Wright, i uns anys després van forçar el ja esmentat traumàtic final del seu pas per la banda.

The wall és, en veritat, una obra personal, íntima diríem, un farcit d'elements autobiogràfics que es van encadenant de forma sorprenentment coherent, a la manera d'una autopsicoanàlisi que despulla i deixa a l'exterior el procés invers, el de tancament i aïllament d'una persona davant dels reptes de la vida social, política i sentimental. Hi ha, evidentment, una al·lusió molt directa a l'entorn propi de Waters i tots els Pink, el món de les grans bandes de rock, i l'aparell comercial que els envolta. Els Pink ja havien explorat aquest camí (des de l'arxifamós Money de The dark side... a tot l'àlbum Wish you were here), però sense la profunditat i globalitat de The wall, i en tot cas des d'un distanciament irònic que no es troba pas en aquesta projecte que s'apropa més a una tragèdia d'estil operístic.

Waters, després de la ruptura, ha seguit línies de creació molt personals, i, si no exitoses, sí almenys coherents amb la seva decisió de donar per liquidat el camí de Pink Floyd. Només havia reinterpretat The wall arran del multitudinari concert de 1990, a Berlin, donant-li un caire festiu insòlit, obert a l'esperança -acabava l'obra aprofitant un tema d'un àlbum posterior en solitari, The tide is turning.

Ara ha decidit, aparentment, acomiadar-se dels escenaris, a prop dels setanta, en bon estat de forma física i mental, i quin millor regal per als seus seguidors que revisitar la seva més genial i immortal obra.