CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

1. EL QUE POT PASSAR A BERLIN (EN DIUMENGE)

A Berlin et pot passar que aterris un diumenge sota un sol magnífic i desemboquis del metro , l'U-Bahn, en plena Ku'damm , potser la principal artèria comercial de la gran capital prussiana, i te la trobis envaïda per tot de nostàlgics de vehicles d'època que es passegen ufans amb els seus vestits d'època i es deixen retratar a la vora dels seus automòbils, més o menys antics, més o menys singulars.
I et passa que t'allunyes unes quantes illes de cases buscant el teu hotel, baixant per una ampli i traquil·la avinguda flanquejada per un reguitzell de suggeridors cafeteries i restaurants, i et trobes com si fos un diumenge a la tarda a Reus, a casa teva.
També et pot passar que després de dinar i descansar remuntis la Ku'Damm i t'endindis en la singular estructura nova de la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, l'església commemorativa del Kàiser Guillem, de la planta neorromànica original de la qual només queda en peu després de la II Guerra Mundial  la gegantina torre frontal i un annex restaurat, i et trobis tota aquesta part tapada per una estructura d'alumini.  Després, els dies següents, te n'adonaràs que Berlin està en remodelació, que les grues i les excavadores s'escampen discretament i evoquen els temps encara tan recents que les teves terres també eren un frenesí constructor. Aquí es tracta, però, de restaurar, recuperar el que una guerra terrible va arrasar i que més de quarant anys d'aïllament no van rehabilitar.

Així que t'apropes a l'estructura moderna de l'església, el cubicle de formigó i quadrícules de vidre que en entrar t'obren a un enorme espai diàfan per on la llum de la tarda berlinesa es filtra en tons blavosos, en una plàcida penombra. Entres atret per l'anunci  d'un concert de jazz basat en el psalm número 1, t'acullen unes persones agradables persones que tenen l'inconfusible aire dels benestants jubilats berlinesos, estudiat de lluny per un paio enorme amb bigotis de punta i levita, que et sembla la reencarnació del mateix kàiser, i escoltes un acceptable quartet que improvisa sobre les melodies senzilles compostes sobre la lletra del psalm.
De sobte, però, un pastor evangelista s'enfila sobre el singular i molt elevat púlpit i comença a etzibar-te una palinòdia en rigorós alemany de la qual a penes entens una paraula de tant en tant. Et redreces al teu banc i esperes pacientment que acabi el que penses serà un curt sermó, acceptant-lo com al tribut a pagar per aquella estoneta gratis en aquell lloc tan beatífic. Però el sermó no és en absolut curt, i arriba un moment que a la teva acompanyant li agafa una mena d'angoixa espiritual i t'adones que has de sortir, aixecar-te amb la màxima elegància possible i dirigir-te a la porta sense fer gaire soroll. Però quan creus que ja has aconseguit sortir sense cridar gaire l'atenció, comproves amb horror que la porta està tancada.  Aleshores veus com, des del'altra banda, la gegantina rèplica del kàiser et gesticula assenyalant-te el lateral de l'entrada, i te n'hi vas, ja menys digne. I comproves que hi ha una porta oberta, però amb una cadeneta que et barra el pas. Vols recular, confús, però el kàiser t'obliga a passar-hi. No tens més remei que ajupir la testa i passar, murmurar una excusa quan t'esmunys pel costat de la seva còrpora curulla de santa indignació, i sortir per fi a través d'una nova porta al carrer.
Està plovent, el cel de Berlin  ha canviat  absolutament en l'estona que portes a dins, i tens l'impermeable i el paraigua a l'hotel.  Intercanvies una mirada amb  la teva parella i camineu resignadament sota la feble pluja fresca per Ku'damm.