 |
| Tronada de migdia, avui, diada de Sant Pere. Fotografia: Aleida López |
Una bona mostra seria la reedició de la xiulada de l'any passat, convocada obertament, en el dia de la tronada de la revetlla, que ahir va tenir una repercussió important, però a diferència de l'any passat sense incidents. Potser perquè entre tots els protagonistes, els subjectes actius i els passius de la protesta, hi havia clar el record del que no ha de passar en una societat democràtica.
Pel que vaig copsar, es conjuguen tres grans eixos de protesta que expliquen la força de la xiulada d'ahir. L'un, les protestes de caire social que encarna l'Assemblea Popular, un dels promotors oberts de l'acte. Un altre, les reivindicacions de tipus més laboral d'un sector dels treballadors municipals acomiadats o amenaçats per la política d'austeritat del govern municipal. I l'altre, la protesta més purament política que es mobilitza contra el pacte de CiU amb el PP per dirigir una ciutat amb una base sociològica majoritàriament catalanista i que -n'estic convençut- té també una majoria pro-independentista, com es va palesar en els repetits càntics del conegut clam In-Inde-indepen-ci-a.
Al marge d'aquesta agitació, el teixit de l'associacionisme local continua exhibint múscul, com es diu ara, i és el que em fa ser optimista sobre el nostre futur com a ciutat i sobre el nostre futur nacional.
Va remarcar el catedràtic de Cadis que Domingo estaria orgullós de veure recuperada la seva obra davant de tants paisans, i que en podíem estar ben orgullosos, malgrat tenir Reus ja una nòmina prou àmplia de fills cèlebres. Oportuna referència, ja que, com el grup més selecte d'aquesta nòmina, Joan Domingo Vidal es va formar a la ciutat (en va sortir amb 24 anys, reocmant pels mestres dela mateixa Prioral), com és el cas dels Prim, Fortuny, Gaudí o Ferrater, però com ells va desenvolupar la seva professió lluny de la vila natal, malgrat ser Reus un dels grans pols d'activitat econòmica de la Catalunya dels divuit i dinou.
El cas de Domingo Vidal és també exemplar en el sentit que un artista genial pot quedar sepultat en els tortuosos camins de la Història. Tot i que és un lloc comú dir que aquesta, la Història, situa a cadascú al seu lloc, el cert és que sovint només una casualitat o un afotunat gir de l'atzar el que permet que l'implacable pas del tempsno ensorri la memòria d'artistes que van ser o no premiats per l'èxit en vida. En aquest cas, hem d'agrair a la tasca abnegada de Marcelino Díez aquesta recuperació, com també al director de l'Escola de Música del Centre de Lectura, Anton Colom, que va organitzar l'acte de dimecres i va dirigir el cor Cal·líope i l'orquestra de la mateixa entitat.
L'acte va servir també per iniciar la celebració dels 30 anys de l'Escola de Música del Centre de Lectura, de la qual Colom és anima mater, i que a partir d'ara ja porta el nom de Joan Domingo Vidal. Van reforçar el concert com a convidats dos cors de la ciutat, el Mestral -del qual Colom va ser també impulsor dela seva creació, justament ara farà vint-i-cinc anys- i l'Orfeó Reusenc.
Jo tambe crec que la gent tenim moltes ganes de deixar de banda tots els mals auguris que ens estan fent passar ..La festa major de Reus és una ocasió per poder gaudir de les tradicions , agruparse i sentirse que pertany a una comunitat...
ResponEliminaEls actes que conformen les festes de S.Pere son cada cop més esmerats ,,això que aquet any suposo que ha hagut poc presupost.Pero tot amb aixó ,la vivacitat de la població s. ha fet sentir.
Un relat estupendo Eduard .be, com tots els que fas ..tots molt ben documentats.
Salut Eduard.
aaii.. gràcies pel comentari que vas contestar-me ,,molt ,molt agraïda..
Malauradament tu i jo sabem que la bondat o la roïnesa d'una obra no fa que aquesta siga coneguda o desconeguda pels atònits espectadors de l'art, ja siga de la música com de la pintura o de la literatura, tota la Història ha donat grans homes i grans monstres com ja parlàvem en el comentari anterior i no ha estat res immutable el que els ha dut a un bé en si o a un triomf en si, sinó l'admiració, l'amor, el desig, el gaudi d'un foll o d'un boig que s'ha enamorat de la seua obra i l'ha donat un nom, amb tot el dolor del seu cor, doncs la persona que ens dóna un nom perd quelcom d'ella mateixa fins a punts insospitats.
ResponEliminaI és cert, si un dia et deia que Reus pot ser la Castelló catalana, també et dic que representa una mica l'Alcoi catalana, una ciutat que va ser pionera de la revolució industrial i importantíssima, jo diria que la segona ciutat del país als segles XVIII i XIX i que va tenir la seua decadència a principis del XX i ja un xicotet poblet i ací és on se separa de la teua, al segle XXI.
Me'n recorde de Soler, un dels músics valencians coetanis i nostrats, tant teu com meu, de Mozart, i com fa alguns anys va ser rescatada la seua obra i presentada en cedé, però aquest músic no va tenir la fama post-mortem que va tenir en vida, cas contrari al que parlàvem, i és perquè no ha arribat a l'amor o a l'enamorament del poble alemany que estimà el Mozart vienès.
Allò bo i allò roí no està en la fama, que tu i jo ja hem parlat en més d'una ocasió que depèn de la sort o la dissort de l'obra i el fer-se un nom, sinó en que a algú de nosaltres ens arribe un minut d'obra, o que li donem un moment d'obra o de la nostra vida i ens moga un moll del sentiment que ens faça apreciar el que estem escoltant o llegint. Així és la vida, i pretendre pagar-se la fama com alguns "famosillos" intenten fer és perdre el temps, el temps passa inexorablement i el que hui és València o Barcelona pot arribar a ser un barri de Gandia o un de Reus en un futur no gaire llunyà, eixa és la realitat, i com a mi m'agrada citar els vells populars dir-te que el món fa rodes, i el que hui és deu demà és zero o a l'inrevés, tot depèn d'això, d'un enamorament del destí o d'una controvertida casualitat.
Vicent Adsuara i Rollan
Tot depèn de factors tan volàtils com l'enamorament o de la controvertida casualitat. Magnífic comentari per reblar la meva modesta crònica.
ResponEliminaGràcies, Vicent.
Per als agraïments mai és tard. Una crònica excel.lent, que fa venir ganes d'anar a viure a Reus.
ResponEliminaUna abraçada, Eduard.