MANEL: DO IT YOURSELF

El concert de Manel a Reus, dissabte, s'emmarcava dins un format de festival que s'ha anomenat DiY, o sigui, Do it Yourself, en el qual van participar grups tarragonins essencialment (Bremen i Espaldamaceta, entre d'altres). No cal enganyar-se: el centre d'atenció eren els barcelonins, estratègicament situats a l'eix del programa, i la resposta del públic també ho va corroborar. Multitudinària i fervorosa amb els Manel, bastant més escassa tot i que respectuosa amb la resta del cartell.

Manel van respondre a les expectatives dels seus fans. Conscients del material de primera que aporta el seu darrer disc,"Atletes, baixin de l'escenari", van basar en els temes d'aquest disc el seu recital. Un recital sobri, directe i electritzant que va repassar un a un tots els temes del disc (amb la sola excepció del "Ja era fort"), alternant amb alguns dels temes més destacats dels anteriors discos ("Boomerang", "La cançó del soldadet", "Benvolgut" i "El gran salt", del segon, i del primer "Ai, Dolors" i, ja als bisos, "El mar"). Els arranjaments, diferents a l'enregistrament en prescindir de teclats, mantenen tanmateix el to més elèctric i en directe, si de cas, potencien la força més canyera de temes com "Vés, bruixot" o "Teresa Rampell", que van obrir i -teòricament- tancar el concert.

No sabem a què obeeix el nom del festival, però el cert és que si els integrants de Manel s'ho havien plantejat, potser ara tindran una curiosa resposta: el públic, fidel, entregat, semblava en algun moment quasi prescindir d'ells mateixos, dels músics i cantants, tanta era la resposta i la capacitat de corejar íntegrament les lletres (i quines lletres per ser tan memoritzades!) de totes les cançons. Tant va ser així que Guillem Gisbert es va permetre una de les seves bromes, comentant enmig d'una cançó que podria limitar-se a fer com alguns dels discos en directe -dels quals es va declarar poc partidari, per cert- en què els intèrprets deixen que sigui l'audiència la que canti per si sola algun passatge del tema. No, la seva moral judeocristiana, va al·legar, l'impedia fer-ho i esquivar la seva feina.

Manel assumeix la seva tasca amb una seriositat i, alhora, amb una senzillesa que particularment em desarmen. Amb la modèstia dels professionals de qualsevol ofici, descarreguen les seves magnífiques cançons, amb la seguretat contrastada de tenir un material que es defensa per si sol. I amb la manca de pretensió de ser més que uns professionals de l'entreteniment. Lluny de voler ser el gran heroi romàntic que maten a la seva cançó deixant una nota ridícula, observen amb una esmolada agudesa el món i el moment crític que vivim i ens ofereixen alguns testimonis d'aquesta capacitat de penetració amb aquesta difícil simplicitat reservada als elegits.

La qual cosa no els evita, sens dubte,  de compartir l'emoció que la seva música genera, per molt que ens pugui enganyar la seva aparent circumspecció. Ens ho podríem fer nosaltres sols?

Fotografies: Marta López