 |
| Fotografia: Elena Giménez |
El viatge ens il·lustra de la nostra abundant mancança de veritable domini sobre les forces que ens envolten i ens afecten, sense que habitualment hi reparem. Ens enfronta als embats de l'atzar i ens fa especialment sensibles als accidents que poden posar en perill la nostra vida, encara que només sigui la vida de viatgers que busquen l'oci i el plaer: de turistes. L'atzar, i la seva vessant negativa, el sinistre, ens resituen en la nostra més profunda i intransferible natura d'éssers sotmesos a la fugacitat i la volubilitat del temps i l'espai.
Paradoxalment, una manifestació d'aquesta contingència és la casualitat, o la coincidència, la relació de vegades inexplicable que ens porta a associar circumstàncies habitualment inconnexes i que ens aporten significats inesperats, autèntiques revelacions que eventualment ens il·luminen. D'aquí la gran capacitat del viatge per dotar-nos de la sensació màgica de l'aprenentatge, la seva virtut iniciàtica. És la quota -modesta, per al viatger turista, si voleu- d'aventura que ens fa créixer, ni que sigui mínimament.
Vol la llibertat qüestionable de l'atzar que el dia que anem a visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a Oranienburg, al qual arribem després d'un còmode trajecte de mitja hora aproximada amb l' S-Bahn, el modèlic rodalies berlinès, sigui també el dia que a la tarda visitem les restes del mur a Bernauerstrasse, amb l'exposició de fotografies i maquetes que reconstrueixen la història del merescudament conegut com a mur de la vergonya.
 |
| Fotografia: Elena Giménez |
Serà la mateixa guia, ja a la tornada, la que ens indiqui on queda Bernauerstrasse i on recorrerem les restes del mur i la recostrucció virtual del que va ser la seva creació com a nou monument a la barbàrie. Coincidències: l'any 1961, quan d'un dia per l'altre els soviètics van aixecar la primera línia del mur, és l'any en què els mateixos soviètics recuperen les restes arrasades de Sachsenhausen per erigir un memorial a les víctimes del feixisme.
Tampoc és cap atzar, doncs, que a la nit, després de recórrer l'antic barri jueu, ens dirigim a Rosenthaler Strasse, on la mateixa guia ens ha parlat de l'únic local de jazz que ha pogut recordar i que apareix a la guia en paper que ens ha ajudat en la resta de visites. B-flat. Actuen un quartet txec anomenat Klangquadrat. Una altra casualitat? La darrera vegada que vam escoltar jazz al'estranger va ser a Praga, també un grup txec, també un grup de jazz progressiu com aquest.
 |
| Klangquadrat a B-flat |
L'atzar porta avui el nom basc d'una noia catalana, Arantza, que ens ha acomiadat a Sachsenhausen dient-nos que si hem sortit del camp amb la idea que els alemanys van caure en aquella follia per alguna condició especial de la seva naturalesa, és que no hem entès res.
No, no tenien res d'especial. Eren homes, com els de dins, com els que hi van morir, com els que van sobreviure.
PS- Un altre atzar pot resultar que m'hagi deixat la targeta de memòria de la càmera a l'hotel i que no pugui fer fotos al camp? Atzar o un revelador acte frustrat? Passejant per l'escenari cru on tant de dolor va ser escampat, m'adono que no trobo a faltar en absolut la memòria. Se'm queda impregnada a dins.
Jo no podria anar a veure un lloc com aquest, és com anar a veure toros, sóc massa sensible.
ResponEliminaM'agrada això darrer que dius de la memòria.
Crec que hi ha una diferència essencial entre anar a gaudir d'un espectacle i estudiar un fenomen amb l'anim de comprendre'l. És interessant que vinculis els toros amb la visita a un camp de concentració. Assistir a qualsevol dels dos "espectacles" és denigrant, però en ambdós casos hi haurà partidaris (explícits en el cas dels toros, i ocults en l'altre cas). Quan un fa una visita a un lloc com aquest s'enfronta al màxim horror històric, i tot i que no hi ha imatges explícites, sí es troba amb el rastre del monstre. és una sacsejada brutal, i les víctimes que hi van sobreviure, en la seva major part, no en van ser capaces de parlar. Semmpre és bo no llençar al bagul de l'oblit aquestes experiències extremes que ens mostren de què som tristament capaços els humans.
EliminaHi ha les coincidències i les sincronies, i potser quan estem de viatge estem amb els sentits més desperts (bé, depèn), i també hi ha la intensitat històrica... en definitiva, no és estrany que la teva memòria natural enregistri molt bé tot això, les emocions són unes fixadores molt potents, ja ho sabem...
ResponEliminaLlegint-te, no puc evitar pensar com coi se li pot explicar a un nen el nazisme, aquella follia, com tu dius. Esperem que l'escola hi ajudi. No sé a quina edat s'està preparat per una cosa així, perquè hi ha per traumatitzar-se.
Abraçada.
Crec que hi ha el risc que els nens d'escola no ho vegin més que com un fet singular i espectacular, igual a les batalles llegendàries que es veuen en les males pel·lícules. Espero que els guies que els mostren el camp siguin com la noia que ens ho va explicar (de fet, tots segeueixen el mateix curs de formació per poder fer de guies).
EliminaEls vells contes de nens eren cruels encara que acabessin bé, perquè sabien que connectar amb el pla de les emocions és el més potent fixador de lesidees,com molt bé indiques.
Eduard, jo cada vegada pense que hi ha un perquè de tot, o un crear en el simple acte de estar-hi, que no hi ha cap casualitat, que tot allò que hi és crea pel simple fet d'estar-hi.
ResponEliminaSi jo et contara els grans ventalls de casualitats que m'han succeït en els moments més difícils per a mi et pensaries que mentisc o que m'havia tornat boig, afortunadament les oblide i puc seguir vivint, per a mi la barbàrie nazi és la barbàrie de l'ésser humà, hui veia un programa en el que parlaven, i era un programa americà, de l'anticrist i deien que segons no sé quines profecies n'hi havia tres, Napoleó, Hitler i el següent encara l'estaven buscant, jo pense que és molt més fàcil la cosa, la realitat té infinites explicacions, des de que els camps de concentració i l'Alemanya nazi va ser un intent dialèctic de la Història per a vacunar-se contra la barbàrie per sempre fins que per a tot intent o desig de bé ix un de mal, tan gran i en sentit contrari com el seu contrari.
No sé la veritat si existeixen les casualitats i si podrem eixir-nos-en més enllà de la destrucció, podries passar-te pel meu segon bloc, el de sempre i llegir un article que he publicat sobre el capitalisme i els mercats financers des de l'òptica d'un dilettante, però que et donarà una miqueta de claredat en quant al deliri que suposa la realitat, i com els diners són el deliri del veritable fet, l'instint de mort de l'ésser humà que ha pres la metàfora o fantasma (paraula psicoanalítica) dels diners.
La veritat és que no sé realment el que faig, no sabem el que fem amb el fet d'escriure, de viure, de pensar, de sentir, de xafar la terra sota els nostres peus, però tenim tot el dret com tenim el dret d'anatemitzar l'etapa del nazisme, per moltes casualitats que ens puguen o puguen a un observador parcial fer-li pensar que va ser una etapa bona o humana, hem de donar la major importància malgrat la bipolaritat de la realitat a tot allò que prime l'individu i el seu llaç social, i sobretot la humanitat, i el bé, si vols fer servir aquesta darrera paraula.
Una abraçada
Vicent Adsuara i Rollan
Em sembla molt apropiat parlar del bé, sí,en efecte. Sabent que no es tracta d'un absolut sinó d'una tendència que es modula que en cada un de nosaltres, en cada un dels nostres actes, els guiï l'atzar o la necessitat -que potser només són dues aproximacions a la realitat mateixa, dos angles de la mateixa visió-.
ResponEliminaAra em passo a veure el teu article al teu feliçment recuperat bloc!
Una abraçada,