CARTA DE JULIO A DORITA: OH, LES DONES!

Realmente somos menos que nada al lado de las mujeres. No creo que sabríamos soportar ni la centésima parte de sus dolores. Julio Cortázar, Cartas a los Jonquières


Sempre he cregut que la natura (digueu-li Déu, si voleu, no importa) es va desbordar quan va crear la dona. A la bellesa del seu físic, que admirem, es correspon la bellesa dels seus actes, que sovint negligim, per a la desgràcia de la nostra espècie, del nostre planeta i de la nostra Història.

Robert Graves, en la seva anàlisi dels mites grecs, sostingué que en un temps anterior a la Història, al voltant de la conca mediterrània, la Humanitat es regia per un matriarcat. I que era feliç.

Potser és ja qüestió de tronar a redreçar el rumb cap a aquella Arcàdia primitiva, cap al món de valors femenins que van fornir una civilització que prometia molt.. i que els patriarcats d'origen indoeuropeu va espatllar. Potser és ja una URGENT qüestió, abans que desaparaguem nosaltres, la nostra Història i el planeta. Encara que sospito que no, que el planeta se les arreglarà bé sense nosaltres. La mar de bé.




Mentre tot això ens arriba, el patiment de la nostra espècie s'acarnissa sempre de manera més accentuada en els més febles, i la dona compta entre la part més feble. No cal recordar més que la terrible i incessant rastellera de víctimes de la violència de gènere, per no haver de sortir de les nostres civilitzades societats del Primer Món. Una feblesa purament física, per comparació, però que esdevé una fortalesa més gran en termes de resistència enfront el dolor, les amargors i les penalitats en general, com també enfront de les malalties. Sempre parlem des del punt de vista estadístic, dels grans números, i resulta evident quan es fan els balanços de supervivència.




És clar que el món artístic té també la seva vessant negra pel que fa al gènere femení. No solament -o no forçosament- quant pot resultar víctima de la marginació en la valoració tradicional de la seva feina, també en aquest camp, sinó igualment en el descens als inferns particulars d'algunes creadores d'especial sensibilitat que l'han hagut de pagar també en termes d'autodestrucció. No insistirem en aquest camp, al qual ja vam dedicar una visió àmplia en el camp de les poetesses, o en els casos concrets de dues artistes en els articles publicats recentment en aquest bloc sobre Marilyn Monroe i Billie Holiday, exemples paradigmàtics d'aquesta mena de sofriment.

Per la banda del que encara ens és donat a gaudir, admirar i venerar, la bellesa de les dones ens permet una reconciliació instantània, certament fràgil però perdurable, amb les agressions de la vida. La contemplació de la bellesa femenina, en cada una de les seves facetes i fases de la vida, ens enfronta a l'esperança d'un model de pervivència més amable i esplendorós. Tornant als temps arcàdics, les famoses representacions de les Venus de les cultures paleolítiques europees ens enfronten a la tremolor i al misteri de la maternitat i la seva qualitat mítica que obre les portes de l'eternitat, bé que fugaç i potser circumstancial.























Des d'aquelles exaltacions del cos femení i la seva fecunditat a la rotunditat moderna de les representacions de Henry Moore, que a Julio Cortázar li evocaven aquelles mateixes estatuetes primitives, l'home (entenguem sisplau Home-Dona) artista, ha aconseguit preservar la forma de le bellesa que es manifesta en les dones. La dona universal i totes les manifestacions individuals que tenim la sort de poder copsar en les nostres vides cada dia.