LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (7): FER LLENYA DE L'ARBRE DRET

Resulta gairebé paradoxal que les dues darrers grans lliçons que extrec de l'actualitat futbolística d'aquests dies siguin defensives. I encara més estrany: que les protagonitzi un jugador del Barça, l'equip al qual tots exalcem, amb sobrades raons, per personificar l'ambició i bellesa del futbol ofensiu.

Però tota aposta arriscada -i la del Barça de Pep Guardiola ho és, assenyada però arriscada-, necessita de la protecció d'un esquema defensiu . Al partit de vuitens de la Champions de dimarts passat, enfront l'Arsenal, va relluir més que mai la capacitat d'aquest equip per ofegar el rival sota una pressió asfixiant. L'Arsenal d'Arsène Wenger, un dels pocs equips que vol presumir de tocar la pilota com el Barça, a penes va poder tenir-la en possessió. Aquesta pressió és fruit, com no es cansa de recalcar Guardiola, de l'esforç i solidaritat de tot el conjunt. Però, si és cert que en el grau general d'excel·lència general sobresurt la màgia creativa de Messi, Iniesta i Xavi, en la fase recuperadora va excel·lir aquest cop Mascherano.

El Jefecito, com li diuen, va fer un partit completíssim, d'una entrega i eficàcia increïbles, però se'l recordarà -i potser es recordarà tot el partit- per la gesta defensiva que va protagonitzar al minut 87, quan l'Arsenal va poder efectuar l'únic remat que li va concedir el Barça en tot el minutatge (el gol que van marcar va ser autogol desgraciat de Busquets), i Mascherano va evitar l'u contra u del davanter contra Víctor Valdès amb una espectacular acció de replegament que li va costar una pujada del bessó que el va obligar a ser substituït. El gol hagués suposat un 3-2 injust i l'eliminació del Barça, després d'un immens partit.

L'altra defensa pertany a l'escenari del post-partit, i l'ha protagonitzat el mateix Javier Mascherano a la roda de premsa d'ahir dimecres. Un discurs contundent, senzill i sincer que resulta demolidor després d'haver escoltat tanta retòrica victimista i gasiva en les hores posteriors al partit, per part de veus interessades, començant per l'elegant Wenger, que atribuïen totes les causes de la derrota a l'actuació arbitral.

Podeu trobar un resum detallat de la intervenció de Mascherano a El Periòdico, i remetent-me al seu discurs estic exempt de detalls, però val la pena subratllar algunes de les idees que va desgranar el mig centre suplent del Barça -capità ni més ni menys de la selecció argentina-:

Quan un equip guanya i juga bé se'l vol tombar de qualsevol manera i des de qualsevol lloc. Amb aquest Barça no és l'excepció. I el pitjor és que sembla que això rebi una acceptació generalitzada, com si el guanyador hagués de fer-se perdonar la seva superioritat i la resta puguin apuntar-se impunement a una guerra bruta plena de mentides i tergiversacions per talar l'arbre que mostra la seva puixança.

La correcció política, o aquesta situació a la defensiva a què sembla que se l'obliga, fa que des del Barça s'hagi eludit entrar en detalls pel que fa a l'acusació de rebre els favors arbitrals, però el Jefecito no es va callar: Ningú parla de Koscielny ni de la puntada que li van donar a Leo per darrere. Ni tampoc de les que li van donar a Villa. Ni que Leo va marcar un gol que va ser legal en el primer partit o del penal a Pedro a Londres. Ningú diu res. El Barça guanya sempre per l'àrbitre, mai pel seu joc.

Com diu l'article a què ens hem remès, Mascherano juga com parla. O parla com juga. Simple. Directe, sense perdre el temps en focs d'artifici. Fa poc més de sis mesos que és al Camp Nou i s'ha integrat en la cultura i la filosofia blaugrana amb una rapidesa sorprenent. Sorprenent per a un nouvingut. Però cal recordar que d'altres (Van Bommel, Hleb, Touré...) han sortit i entrat amb rapidesa en el projecte , incapaços de suportar un paper secundari que una estrella com Mascherano sí accepta: Tinc molt clar el lloc que ocupo en aquest equip. ¿Et pots queixar tenint davant Xavi, Iniesta i Sergio? Seria neci i tonto. Em faria vergonya queixar-me.

El secret és que sens dubte Mascherano duia ja inculcats en la seva personalitat els valors que tan bé encarna aquest Barça. Com ho mostra en la mateixa modèstia amb què treia rellevància a la seva decisiva jugada plena d'orgull, energia i tècnica combinats: «No, no sóc el salvador, em va tocar a mi ser-hi», va dir el Jefecito prioritzant «l'aspecte grupal a l'invididual».

Uns valors que ha sabut adaptar a les exigències de la situació. Com a persona sàvia que demostra ser. Ho demostra en el seu joc, i en les seves paraules també. Parlant, com aquí diem, clar i català.