BILLIE HOLIDAY: FRUITA DOLÇA I AMARGA

Billie Holiday (Filadèlfia, 1915 - Nova York, 1959), cantant i llegenda del jazz, mite de la categoria dels màrtirs que ha proporcionat amb massa prodigalitat aquest gènere. La triem a ella avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora, perquè forma part d'aquest grup de dubtosa glòria amb una llum pròpia. El llustre ominós i dramàtic que destaca en el seu cas pel fet de ser dona, cosa no tan habitual.

Si Maria Mercè Marçal va fer cèlebre la seva laica i rebel triple acció de gràcies ("A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/de classe baixa i nació oprimida./I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."), Billie Holiday podia fer seus els tres dons amb moltes raons: dona, filla de mare soltera i no clara paternitat, crescuda en ambients sòrdids i condemnada a veure el costat més fosc de l'èxit, i representant, volgués o no, d'una nació oprimida dins la gran potència mundial del segle XX, la nació de la raça negra als EEUU dels tres primers quarts de segle .

Part de la seva fama, sens dubte, es deu a aquesta atracció obscura de la vida contracorrent i marcada per successius daltabaixos que la porten a la prematura mort amb 44 anys, víctima d'una cirrosis hepàtica mentre patia un arrest docimiciliari per la seva addicció als narcòtics. Un altre crim a l'Amèrica daurada dels 50. I una bona part d'aquesta fama fosca es deu a la seva pròpia contribució, a través de la seva dubtosa autobiografia "Lady sings the blues", en realitat escrita per una altra persona, William Duffy, i potser sense la seva col·laboració. El llibre, que seria adaptat al cinema per Sidney J. Furie amb l'estrella Diana Ross de protagonista, conté un dels inicis més brillants del gènere: "Mom and Pop were just a couple of kids when they got married. He was eighteen, she was sixteen, and I was three." (1) Solament que sembla fals. Els pares eren joves en tenir-la, però no tant, i en tot cas no es van arribar a casar, i fins i tot es dubtós que el músic que la va reconèixer com a filla (Clarence Halliday) fos en realitat. Però el llibre va ser cèlebre i la seva descripció d'una vida atribulada, amb violació en edat infantil, contactes amb la prostitució, addiccions diverses, vida sentimental atrafegada amb sexualitat escandalosa que inclou la bisexualitat, et, etc, projecta aquesta llarga ombra d'heroïna de la cara tràgica sobre els seus indubtable valors artístics.

Si bé posseïa una veu limitada per a una cantant de jazz, compensava aquesta mancança amb un sentit impecable del ritme i, sobretot,amb una profunditat interpretativa incomparable. Això li va permetre debutar als escenaris molt jove, i aviat triomfar en els grans escenaris de la mà de Benny Goodman i, més tard, de Lester Young, amb qui mantindria una llarga col·laboració intermitent fins a llur mort gairebé simultània, a més de molts altres gegants del jazz. Un èxit que no li evitava, ben cert, haver d'usar les entrades del darrera dels llocs on actuava.

La frescor de la seva veu inicial es va anar degradant a mesura que també ho feia el físic fascinant de la seva joventut, però la seva veu, més greu i trencada per moments, havia adquirit aleshores una dimensió que la feia encara més única. Moltes vegades derivada en un lament que era com la queixa inveterada d'una raça que havia sortit de l'esclavitud però no encara de la violència, la misèria i la marginació.

Solia tancar la seva actuació amb la interpretació d'Strange fruit, el tema compost per Abel Meeropol, un professor jueu afiliat al Partit Comunista, la musicació del qual , com tantes coses a la vida de Lady Day -com també se la coneixia- és també dubtosa. Al·legat radical contra el racisme i la pràctica del linxament, especialment amb els negres com a víctimes, es necessitava un gran valor per interpretar-la, fora del refugi magnànim que va trobar en les millors fases de la seva vida, el Café Society del bohemi Greenwich Village, regit per l'antiracista Barney Josephson. Tanmateix, ella ho va fer molts cops, fins i tot en el Sud, a risc d'haver de sortir fugint per cames com va haver de fer en més d'una ocasió.



La lletra de Meeropol:

Southern trees bear strange fruit,

Blood on the leaves and blood at the root,

Black bodies swinging in the southern breeze,

Strange fruit hanging from the poplar trees.



Pastoral scene of the gallant south,

The bulging eyes and the twisted mouth,

Scent of magnolias, sweet and fresh,

Then the sudden smell of burning flesh.



Here is fruit for the crows to pluck,

For the rain to gather, for the wind to suck,

For the sun to rot, for the trees to drop,

Here is a strange and bitter crop.

(Arbres del sud duen fruit estrany

Sang a les fulles i a les arrels

Cossos negres que la brisa mou,

Fruit estrany penjant dels trèmols.

Escena bucòlica del sud galant,

Ulls sortits i boca torçada.

Flaire de magnòlies, dolça i fresca,

I sobtadament olor de carn cremada.

Aquí teniu el fruit per al bec del corb,

Per a ser xop de pluja, eixut pel vent,

Perquè el sol el floreixi i sigui abatut,

Aquí teniu l’estranya i amarga collita.)

Es va salvar de ser un d'aquells fruits estranys, però per desgràcia no de la persecució dels seus propis fanstasmes interns. Diuen que, quan ja agonitzava, la policia maldava per tornar-la a emmanillar per ús de narcòtics.

(1) Mama i papa eren només una parella de nens quan es van casar. Ell tenia divuit anys, ella setze, i jo tres