7/12/10

LA FORMA DEL SILENCI

Entre tot el brogit i la fúria que, com va dir Shakespeare, configura el relat humà (com diríem modernament), la recerca del silenci suposa molts camins una veritable fuga, una manera de tranquil·litzar l'esperit davant l'opressió incessant del soroll, de l'atabalament, el desfici a què ens condueix.
Però en un veritable apropament a la seva essència, el nucli tal vegada primigeni i central del so, retrobem novament i paradoxalment el silenci. Quan el soroll aspira a ser una articulació de sons significatius, ha de comptar necessàriament amb el silenci com un dels seus components -si no el més central-. Mireu qualsevol partitura musical i us n'adonareu. En cada segment, en cada compàs, cal trobar l'espai en blanc que deixen les notes per permetre que aquestes s'interrelacionin formen les melodies i les harmonies. Això és el silenci, el llit sobre el qual navega la música...

O és més que això?

La recerca del silenci pot prendre també un paper actiu, una actitud conscient que mira d'indagar i no solament d'apartar i segmentar el so per dotar-lo de significat. Estem parlant del contrari de fugir, perquè, com va dir Julio Cortázar, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.
Cortázar va escriure això a un dels seus contes més cèlebres, El perseguidor, el retrat d'un obsessiu músic de jazz. Potser el jazz sigui el gènere (si es pot denominar així) musical que més pot haver explorat en els extrems, en les línies frontereres, en la fractura més relliscosa de la mateixa música, en la recerca -novament paradoxa- del seu nucli primigeni.

Miles Davis, potser el més gran explorador de formes noves en el jazz -terme del qual renegava-, ho va dir., com reollíem en un article anterior: el silenci és potser el soroll més fort. Dec a un comentari de l'amic Vicent aquest text de Miquel Bassols sobre "In a silent way", una de les peces bàsiques de la seva discografia i, podem dir sense por a exagerar, de la música moderna:

El nombre de la pieza se debe en realidad a un comentario del trompetista Nat Adderley, el hermano de Cannonball Adderley en cuyo grupo Joe Zawinul estaba tocando: “Oye, esto es muy bonito, parece hecho de una manera silenciosa”. Era un modo de nombrar lo más real del silencio que la había causado.

Cuando Miles Davis invitó a Joe Zawinul, un día de Febrero de 1969, a presentarse al estudio de grabación sin un plan preconcebido, le pidió simplemente que trajera “alguna música”. El proceso de grabación, recogido hoy en una edición especial,[..] muestra la operación de Miles Davis realizada sobre la pieza de Joe Zawinul. Miles actuó per via di levare, sacando la intro y los acordes con los que su autor había acompañado la melodía. Pidió a los músicos que simplemente tocaran esa melodía, despojada de buena parte de sus acordes y dejando la armonía sin su resolución final en las frases. La diferencia entre la versión finalmente publicada y la no publicada da cuenta de este proceso parecido al de un escultor que vaciara el material sonoro. Hizo (re)aparecer así el silencio que habitaba en la pieza original de Joe Zawinul. Seguramente,si hubiera podido, Miles hubiera pedido a los músicos que simplemente no tocaran nada… o mejor, que tocaran “nada”. El, en aquel entonces, jovencísimo pero ya muy experimentado guitarrista John McLaughlin, que desgrana en la grabación la melodía de Joe Zawinul con singular sensibilidad, recibió del artífice Miles la orden de tocar la pieza como si fuera un novato, dejando de lado cualquier preciosismo armónico en los acordes. El ambiente generado en la grabación tiene así algo de los sonidos producidos sin intención que John Cage buscaba con su fuga silenciosa y que sólo podrían aparecer como si fuera de una manera distraída, con una suerte de atención flotante. Algunos atentos oyentes de la grabación señalan que los silbidos o los siseos a veces se escuchan entre las notas más que las notas mismas, ¡hasta el punto de resultarles molestos! Para otros es precisamente este rasgo el que da el tono singular a la pieza. Una edición con remezclas hechas por Bill Laswell a partir de las cintas originales que el propio Miles Davis le dio hizo más patentes todavía estos silencios sibilantes. El aire que se escucha soplando en los metales sin el sonido de las notas hace aquí presente, como en algunos otros músicos de jazz, la dimensión más pura de la pulsión oral en el silencio.



La cita és una mica llarga però crec que paga la pena. Per cert que de John Cage es reedita aquests dies un dels seus enregistraments llegendaris, 4'33", una peça d'aquesta duració on es reprodueix -o s'intenta- el màxim silenci. La iniciativa de reeditar-la és part d'una curiosa acció dins de Facebook destinada a contraprogramar les campanyes d'èxits nadalencs de les grans discogràfiques, però amb la seva arrel irònica apunten realment a l'arrel que va trobar Cage: el seu repte va acabar demostrant la imposibilitat del silenci. La ironia final és que s'han produït plagis -denunciats pels hereus de Cage- i fins i tot interpretacions orquestrals de la peça!



Presa de pèl? Radical exploració? Si teniu la paciència de contemplar el vídeo comprovareu que no hi va faltar el sentit de l'humor.

Un to molt diferent té una peça bàsica del pop-rock, els "Himnes al silenci", de Van Morrison, una cançó impressionant dins l'àlbum homònim, un disc doble en certs sentits conceptual que explora amb una gravetat i una tensió insuperables les formes del silenci, no com a incomunicació (a la manera del "The sounds of silence" de Simon i Garfunkel), sinó com a la més íntima de les comunicacions i comunions.



Franz appa ens passa un poema inspirat en aquesta peça, recollit d'un repte al fòrum de Relats en català proposat per dos dels millors poetes que per aquest exemplar web circulen, gypsy i deomises:

EN L'ETERN ARA

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca,
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Afegim un comentari del propi autor sobre poema i cançó inspiradora:

Agraeixo a tothom qui ha votat el meu petit poema, i als jutges -excel•lent comandita- per l'organització i llur decisió.
Volia afegir, si és possible, una comentari sobre el poema i el seu origen/inspiració (imprudentment ho faré, encara que comentar un poema és ja en si un tema relliscós, i més si, com aquest, penetra en els misteris del silenci).
El títol és un homenatge (o plagi, vaja) d'un vers d'una de les cançons de Van Morrison del mateix àlbum al qual li dóna títol aquesta cançó triada per al melo ("Take me back"), i crec que fa al•lusió al retorn al temps màgic, dilatat i meravellat, de la infantesa. En aquest poema, tanmateix, diria que no es fa al•lusió a un temps precedent sinó a l'expectativa d'un etern al qual s'hi entra amb la càrrega (irrenunciable) de l'experiència viscuda. No és nostàlgic, sinó anhelós. Potser, com moltes de les cançons del meu admiradíssim Van Morrison, no és encara una revelació, sinó la seva antesala, un instant previ a l'epifania esperada.
Gràcies de nou, i em poso a cavil•lar en el nou repte. Si no us sap greu, crec que deixaré que passi aquest pont per proposar-lo amb calma... i silenci.

franz

6 comentaris:

  1. He tingut la paciència de veure sencers els 9:23 minuts de 4:33... M’ha semblat molt més interessant que el concert de Lady Gaga d’aquesta nit a Barcelona, per exemple. I he tingut el plaer d’escoltar les altres dues peces, també m’agrada Miles Davis i Van Morrison em provoca experiències místiques només d’agafar un cd seu. També m’ha agradat el teu poema i, per cert, el nou disseny de RC bastant millor que l’anterior, no? Salutacions des del silenci.

    ResponElimina
  2. Eduart permet-me presentar-te un altre blog interessant com el teu amb qui avui has tingut sincronicitat:

    http://joancalsapeu.blogspot.com/2010/12/teoria-del-silenci.html

    ResponElimina
  3. Gràcies per la paciència, i moltes gràcies també per la referència.
    Quant a RC, sembla que sí, que en general millora molt sobre l'antiga versió.
    Et saludo també, silenciosament.

    ResponElimina
  4. Hola franz, sóc la gypsy. M'ha encantat el teu post. El trobo profundíssim en la intenció de entendre i albirar el silenci més pur entre les notes musicals. M'han agradat molt les peces que has posat. En Miles, també és un referent heretat del meu pare. El Van Morrison a mi, també em provoca experiències místiques (fa anys, escoltant-lo a les fosques i estirada al llit, vaig sortir del cos, o m'ho va semblar. Estava com al sostre i em veia estirada. Espero que ningú llegeixi això i em prengui per boja. No ho explico mai)
    Gràcies pels piropo de bona poeta. Jo, em veig tan poca cosa ;-)
    El teu poema és una meravella i l'explicació que en fas posteriorment encara fa que en rellegir-lo s'entengui molt més pels camins que transita.
    Tu sí que ets un poetàs. Cada cop que et llegeixo em quedo com estabornida, com borratxa de bellesa. Gaudeixo molt de tot el que escrius i m'has enriquit enormement.
    Un petó! Gràcies per participar al repte! per a mi la cançó era molt especial i els vostres versos van crear un cercle amb la melodia que continua sonant en d'altres coordenades i llenguatges.

    :-)

    ResponElimina
  5. De vegades cal analgesitzar-se una mica de tot fins i tot de la veritat, si és que hi ha, i cal prendre el llit o la dona o simplement el descans.
    En això també pot raure el silenci, tot i que la pluja fueteje l'espelma vacilant que pot quedar-nos com a tot far en la immensa boira.
    Als eixos que hem afaiçonat durant tota la nostra vida, eixos de tranquil·litat i fe cal donar-nos i encomanar-nos, una mica el silenci pot arribar a ser la cosa més lluenta i la foscor d'una espelma gairebé mullada pot donar-nos la guia per al camí, un camí en el silenci d'una simfonia que és cada una de les nostres vides.

    Vinga, un fort encoratjament Eduard i gràcies per haver-me citat al teu article.
    Silenci per al consum, per a la guerra i per a tot. Silenci i vida.

    ResponElimina
  6. Helena, moltíssimes gràcies pels teus elogis -excessius-,i per haver-me brindat l'oportunitat de participar al melorepte amb aquesta cançó tan especial també per a mi.
    No m'estranya que hagis tingut una experiència com la que descrius. Es nota en la profunditat del que escrius.
    Vicent, els teus comentaris sempre són una joia, en els dos sentits més usuals del terme.

    ResponElimina