24/12/10

EL VEHICLE ÉS EL MISSATGE


Han coincidit aquests dies el debat sobre la investidura del nou president de la Generalitat amb la tacada de sentències del Tribunal Suprem sobre el sistema educatiu català. ¿Coincidència, realment, que hagin estat donades a conèixer aquesta setmana, encara que dictades el proppassat dia 13, i votades ja fa gairebé dos mesos? ¿Volem creure que la justícia és cega i asèptica en casos com aquest, en casos en què fins i tot un tribunal (un tribunal de l'ordre jurisdiccional, encara que sigui extraordinari) es permet dir als poders legislatius i executius d'una comunitat autònoma que han d'adoptar cuantas medidas sean necesarias perquè el castellà sigui considerat llengua vehicular en el sistema educatiu català?

Tot ens fa pensar que el poder judicial ha rebasat el límit que li és propi i ha culminat un desbordament de la seva posició en l'equilibri de poders del règim polític espanyol, en un camí iniciat o obert pel Tribunal Constitucional, amb la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya del passat estiu. Sentència que se cita de forma contínua a les sentències ara dictades i que es pot considerar, així, el seu fonament. Compte, doncs, el fonament no és el sistema legislatiu, l'Estatut i le lleis, com la de normalització lingüística, emeses pel legislador legítim, sinó el que ha dit el Constitucional sobre les normes dictades.

En síntesi, la doctrina ara esgrimida pel Suprem ve a dir que, sent legítim que el català sigui llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, no ho és que no es consideri el castellà com a llengua vehicular també. I centra els seus arguments en els drets lingüístics que es desprenen dels drets i deures constitucionals de conèixer la llengua oficial.

En el debat sempre hi ha la barreja entre obligacions i drets individuals, i per molt que aquesta vessant, la dels drets individuals, fos la que van fer valer tant el Partit Popular com Ciutadans de Catalunya com a bandera central a la passada campanya electoral, no es pot donar una cosa sense l'empara de l'altra: no es pot reconèixer un dret pur sense partir de l'obligació imposada pel poder pùblic. Un poder, doncs, de caire polític, d'arrelament territorial per tant. Una altra cosa seria permetre un mosaic d'ensenyaments en una munió de llengües a territoris com el català, on s'assenten actualment tantes comunitats lingüístiques. I és evident que els que proclamen aquests drets individuals sagrats a rebre ensenyament en la llengua paterna no estan pensant en aquestes altres comunitats lingüístiques.

Dels seus raonaments i arguments revestits d'un discurs aparetment racional, hem de dubtar forçosament de la bona fe. En definitiva, tant en el medi polític com en el jurisprudencial, estem en realitat parlant d'una lluita de prioritats entre comunitats lingüístiques.

El problema, sens dubte, és que això s'emmascari amb aquesta falsa racionalitat. Els drets lingüístics, quant toquen la mateixa arrel constitutiva de la comunitat, no es poden deixar de valorar des del punt de vista col·lectiu. Una altra cosa és una deliberada tàctica de cobertura de les pròpies conviccions , i molt del llenguatge emprat pel Constitucional, el Suprem, i els seus pregoners i portantveus de la caverna mediàtica i dels partits espanyolistes, ens ho denota.

Com deia el filòsof Manuel Cruz a un article publicat a El País el dia 4 de desembre ("Lo que siempre son los otros"), comentant l'últim llibre de Gianni Vattimo, "Adiós a la verdad" (Gedisa, 2010):
(..)en demasiadas ocasiones la deriva dogmática se alimenta, paradójicamente, del que, a primera vista, podría parecer su más eficaz antídoto: la razón. Cosa que ocurre no sólo cuando la utilizamos para producir ingeniosas hipótesis ad hoc (Descartes quizá haya sido el más acerado crítico de esta extraña variante de trampas al solitario al que parece tan proclive el ser humano), sino también, y tal vez sobre todo, cuando hacemos acopio de argumentos para cargarnos de razón, en vez de para cuestionar nuestras propias convicciones, que es la única vacuna conocida contra el dogmatismo. Por eso se puede afirmar, con escaso temor a equivocarse, que probablemente no haya mayor dogmático que el incapaz de percibir su propio dogmatismo, de idéntica forma que no hay mayor sectario que el que ve sectarismo en todas partes menos en su propia secta (a la que no acostumbra a considerar secta, sino iglesia, por cierto).

Igual que, en l'ús interessat del terme nacionalista, des d'una banda se sol dir que nacionalista és l'altre, en el dret a conèixer la llengua oficial, dogmàtics són els altres. Doncs bé, si ens hem de carregar de raons, deixem que totes s'exposin sense trampes ni asos amagats a les mànigues. Si el català ha de sobreviure, ha de ser perquè els parlants de Catalunya el considerin un element pràctic i vital de comunicació. Ser vehicle de comunicació, en aquest cas, és el seu mateix fi, és el propi contingut del seu missatge.

4 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu en que la retallada més important que es va fer a l'estatut era la lingüística, i la més reprobable, una llengua té drets històrics lògicament, com el castellà els té a Espaya o el català hauria de tenir-los al País Valencià, i és la llengua el que jo sempre defendré, el dret a tenir un marc on parlar-la i poder-la fer servir, seria il·lògic que l'àrab fora considerat llengua d'aquest país per molts àrabs que en vingueren.
    En fi que en qüestions lingüístiques és on se centra la lluita com a supervivència de la nostra llengua que en el fons o per a mi és el més impotant.
    Hi ha un llibre molt interessant d'un escriptor valencià que es diu "Conflicte lingüístic valencià" de Rafael Ninyoles que exposa molt bé tota la burumballa al voltant de la llengua i com el català o una llengua minoritària és una llengua a substituir per la forta en contacte, d'ací que jo defense l'ensenyament i l'ús vehicular del català-castellà al meu país.

    Bé això ja ho sabies de mi, una de les coses a les que no podria deixar són les meues llengües i aquesta nostra està en perill.

    Salutacions de Vicent.

    ResponSuprimeix
  2. (volia dir:


    ...per molts àrabs que en vingueren i sense considerar-nos nacionalistes pels que estan més ignorants de la seua "nacionalismitat", només que volem que pervisca allò que és nostre, o amb altres paraules, la nostra manera de poder fer la nostra comunicació.

    ResponSuprimeix
  3. Bones Festes Eduard!! Una abraçada, Lupe

    ResponSuprimeix
  4. Una anàlisi lúcida, de la que està faltada una bona part de l'esquerra d'aquesta nostra terra, sempre amb la cua de palla. La cita: espléndida. Gràcies.

    ResponSuprimeix