ADÉU, 2010!!!

Volem acomiadar-nos d'aquest any 2010 estrenant nova imatge del bloc. Creiem que ja tocava i quina millor excusa que el canvi de xifra en l'any, l'encetament d'una nova dècada en aquest mil·lenni, per fer-ho.

El canvi d'any és també una bona excusa per fer un repàs, una mirada enrere, i fer un balanç ni que sigui ràpid del que ens ha dut el temps que ja hem superat. El canvi de dècada és un motiu per fer un balanç de més llarg recorregut. Per fer-lo calen, o una memòria privilegiada, o un treball de recerca més intensiu. Com que no tenim la primera, ni temps per fer el segon, ens contentarem amb un modest apunt d'algunes de les transformacions de la realitat que ens han portat aquests darrers temps, sota el nostre punt de vista.

És clar que tota realitat té, no dues cares, sinó moltes més. La realitat és polièdrica i la valoració dels fets està sempre, doncs, subjecta a apreciacions contrastades. Per al nostre país, aquest serà sens dubte l'any del retall a les aspiracions federalitzants dins l'oganització territorial espanyola, a causa de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de 2006, i les sentències del Suprem contra la immersió lingüística -i les que sens dubte vindran-. Però, per altra banda, aquests atacs del constitucionalisme espanyol han tingut l'efecte de revitalitzar el moviment independentista català. S'ha posat en evidència el fracàs del model parlamentari autonòmic per canalitzar les aspiracions nacionalistes catalanes, però s'han posat les bases per un ampli moviment social que ha fet créixer el sentiment independentista.


La manifestació del 10 de juliol a Barcelona, la consolidació de les consultes populars sobre la independència, i moltes i moltes mobilitzacions de menys repercussió aparent però potser de més efecte a llarg termini, fan sostenir el somni d'un ampli moviment reivindicatiu que no solament faci triomfar les aspiracions a la independència nacional, sinó que consolidi una societat més democràtica i oberta.

En aquest aspecte, segurament aquesta ha estat la dècada de les xarxes socials i dels fòrums a internet. Fenòmens com Facebook i Wikipèdia han fet donar un salt de gegant a la participació popular a la xarxa. En aquest terreny, sens dubte 2010 ha estat l'any de Wikileaks, que ha saltat al primer nivell de l'actualitat amb les seves filtracions massives de documentació secreta del govern nord-americà. És una gran notícia, no ens cap el dubte, per a l'avenç en els moviments democràtics. La transparència és una base imprescindible per a la democràcia, i la difusió de la informació un element absolutament necessari. Tanmateix, i ara vénen els peròs, la transparència i la informació no són per si sols garantia de la democràcia. Són una base, però en acabat cal bastir-la, estructurar-la i organitzar-la en veritables moviments participatius. El mateix fenomen Wikileaks és una constatació de les mancances d'internet en aquest sentit: pensat per ser una mena de wikipèdia que s'alimentés, expandís i generés veritables continguts informatius amb la participació oberta de la societat, ha estat derivat als mitjans de premsa tradicionals, a grans diaris internacionals, per tal que assegurin un tractament coherent de la informació i una difusió més acurada.

La democràcia necessita el contacte real entre les persones, entre els grups. La interrelació i la coordinació poden facilitar-se amb la meravellosa capacitat de comunicació que atorguen els nous mitjans, però la cooperació necessita d'una organització més profunda per a la qual és vital el cara a cara. I aquí ja entrem en els debats i conflictes personals que també ha posat de relleu el cas Wikileaks, amb el protagonisme del seu creador Julian Assange, al marge de les evidents pressions i maniobres vergonyoses dels governs implicats.

En el camp de l'art, internet continua projectant la seva capacitat comunicativa, amb les mateixes contradiccions de la informació en general. La seva massificació és garantia d'accessibilitat però fa difícil la selecció. La polèmica interna entre partidaris de la gratuïtat de l'intercanvi de continguts i els defensors dels drets de la propietat intel·lectual ha esclatat amb força entre nosaltres amb el projecte -de moment fallit- del govern espanyol de facilitar el tancament governatiu dels webs de descàrregues il·legals, en línia amb el que ja estan fent altres governs. En l'altre costat, blocs com aquest que modestament serveix la causa, webs modèlics com Relats en català i tants altres, s'estan consolidant com a eines d'intercanvi entre persones creatives que no aspiren a viure de l'art, sinó amb l'art.

Per al Barça no ha estat el 2010 un any de tants triomfs com el 2009, i en canvi potser ha estat l'any en què més difusió internacional ha aconseguit mercès al seu model de club i de futbol excel·lent servits per un grup cohesionat, humilt i treballador. Ha acabat l'any, després de la tempesta que va suposar l'elecció de nova Junta i la denúncia judicial a l'anterior presidida per Joan Laporta, golejant de nou als seus més directes rivals, i amb un equip nodrit bàsicament pels productes del planter. El costat no tan brillant: malgrat això, també acaba l'any incorporant un nou jugador de fora, que pot tapar la projecció de les perles noves ja anunciades als equips inferiors.

Aquest any, en fi, ha estat principalment l'any en què els governs han acabat agenollant-se sense pal·liatius davant els poder econòmics. La desfeta grega, la reconversió brutal de polítiques socials del govern Zapatero entre nosaltres, són imatges de la renúncia dels governs a imposar-se als grans poders financers, en una lluita que fa dos o tres anys, en les beceroles de la crisi, havien encapçalat sota la bandera de la socialdemocràcia o fins i tot d'altres banderes més conservadores, com el moviment transversal de Sarkozy o, sobretot, el rearmament moral del nou govern nord-americà d'Obama. La pràctica abdicació del tripartit català que ha donat la victòria a Artur Mas a les passades eleccions és només una manifestació més d'aquest desànim de les esquerres i les pseudoesquerres occidentals davant la profunditat de la fractura del sistema econòmic.

Però també aquí hem de buscar-hi l'altra cara, i confiar que de la fractura en surtin noves oportunitats. Que hi hagi un nou impuls sociopolític, una renovació -per no parlar de revolució i no ens titlli ningú de somiatruites-, i una vertebració dels moviments que s'estan constituint en les xarxes virtuals i reals, per assentar les bases d'un nou sistema econòmic, més realista, quant es fonamenti en valors més autèntics i menys volàtils que els diners i els actius financers que avui dominen el capital, però també més just i igualitari. Una condició de tot això ha de ser, ja ho hem dit, crear una societat més democràtica, lliure i transparent.

De debò esperem que aquest sigui el camí que ens marqui el nou any i la dècada que ara tot just comencem.