31/12/10

ADÉU, 2010!!!

Volem acomiadar-nos d'aquest any 2010 estrenant nova imatge del bloc. Creiem que ja tocava i quina millor excusa que el canvi de xifra en l'any, l'encetament d'una nova dècada en aquest mil·lenni, per fer-ho.

El canvi d'any és també una bona excusa per fer un repàs, una mirada enrere, i fer un balanç ni que sigui ràpid del que ens ha dut el temps que ja hem superat. El canvi de dècada és un motiu per fer un balanç de més llarg recorregut. Per fer-lo calen, o una memòria privilegiada, o un treball de recerca més intensiu. Com que no tenim la primera, ni temps per fer el segon, ens contentarem amb un modest apunt d'algunes de les transformacions de la realitat que ens han portat aquests darrers temps, sota el nostre punt de vista.

És clar que tota realitat té, no dues cares, sinó moltes més. La realitat és polièdrica i la valoració dels fets està sempre, doncs, subjecta a apreciacions contrastades. Per al nostre país, aquest serà sens dubte l'any del retall a les aspiracions federalitzants dins l'oganització territorial espanyola, a causa de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de 2006, i les sentències del Suprem contra la immersió lingüística -i les que sens dubte vindran-. Però, per altra banda, aquests atacs del constitucionalisme espanyol han tingut l'efecte de revitalitzar el moviment independentista català. S'ha posat en evidència el fracàs del model parlamentari autonòmic per canalitzar les aspiracions nacionalistes catalanes, però s'han posat les bases per un ampli moviment social que ha fet créixer el sentiment independentista.


La manifestació del 10 de juliol a Barcelona, la consolidació de les consultes populars sobre la independència, i moltes i moltes mobilitzacions de menys repercussió aparent però potser de més efecte a llarg termini, fan sostenir el somni d'un ampli moviment reivindicatiu que no solament faci triomfar les aspiracions a la independència nacional, sinó que consolidi una societat més democràtica i oberta.

En aquest aspecte, segurament aquesta ha estat la dècada de les xarxes socials i dels fòrums a internet. Fenòmens com Facebook i Wikipèdia han fet donar un salt de gegant a la participació popular a la xarxa. En aquest terreny, sens dubte 2010 ha estat l'any de Wikileaks, que ha saltat al primer nivell de l'actualitat amb les seves filtracions massives de documentació secreta del govern nord-americà. És una gran notícia, no ens cap el dubte, per a l'avenç en els moviments democràtics. La transparència és una base imprescindible per a la democràcia, i la difusió de la informació un element absolutament necessari. Tanmateix, i ara vénen els peròs, la transparència i la informació no són per si sols garantia de la democràcia. Són una base, però en acabat cal bastir-la, estructurar-la i organitzar-la en veritables moviments participatius. El mateix fenomen Wikileaks és una constatació de les mancances d'internet en aquest sentit: pensat per ser una mena de wikipèdia que s'alimentés, expandís i generés veritables continguts informatius amb la participació oberta de la societat, ha estat derivat als mitjans de premsa tradicionals, a grans diaris internacionals, per tal que assegurin un tractament coherent de la informació i una difusió més acurada.

La democràcia necessita el contacte real entre les persones, entre els grups. La interrelació i la coordinació poden facilitar-se amb la meravellosa capacitat de comunicació que atorguen els nous mitjans, però la cooperació necessita d'una organització més profunda per a la qual és vital el cara a cara. I aquí ja entrem en els debats i conflictes personals que també ha posat de relleu el cas Wikileaks, amb el protagonisme del seu creador Julian Assange, al marge de les evidents pressions i maniobres vergonyoses dels governs implicats.

En el camp de l'art, internet continua projectant la seva capacitat comunicativa, amb les mateixes contradiccions de la informació en general. La seva massificació és garantia d'accessibilitat però fa difícil la selecció. La polèmica interna entre partidaris de la gratuïtat de l'intercanvi de continguts i els defensors dels drets de la propietat intel·lectual ha esclatat amb força entre nosaltres amb el projecte -de moment fallit- del govern espanyol de facilitar el tancament governatiu dels webs de descàrregues il·legals, en línia amb el que ja estan fent altres governs. En l'altre costat, blocs com aquest que modestament serveix la causa, webs modèlics com Relats en català i tants altres, s'estan consolidant com a eines d'intercanvi entre persones creatives que no aspiren a viure de l'art, sinó amb l'art.

Per al Barça no ha estat el 2010 un any de tants triomfs com el 2009, i en canvi potser ha estat l'any en què més difusió internacional ha aconseguit mercès al seu model de club i de futbol excel·lent servits per un grup cohesionat, humilt i treballador. Ha acabat l'any, després de la tempesta que va suposar l'elecció de nova Junta i la denúncia judicial a l'anterior presidida per Joan Laporta, golejant de nou als seus més directes rivals, i amb un equip nodrit bàsicament pels productes del planter. El costat no tan brillant: malgrat això, també acaba l'any incorporant un nou jugador de fora, que pot tapar la projecció de les perles noves ja anunciades als equips inferiors.

Aquest any, en fi, ha estat principalment l'any en què els governs han acabat agenollant-se sense pal·liatius davant els poder econòmics. La desfeta grega, la reconversió brutal de polítiques socials del govern Zapatero entre nosaltres, són imatges de la renúncia dels governs a imposar-se als grans poders financers, en una lluita que fa dos o tres anys, en les beceroles de la crisi, havien encapçalat sota la bandera de la socialdemocràcia o fins i tot d'altres banderes més conservadores, com el moviment transversal de Sarkozy o, sobretot, el rearmament moral del nou govern nord-americà d'Obama. La pràctica abdicació del tripartit català que ha donat la victòria a Artur Mas a les passades eleccions és només una manifestació més d'aquest desànim de les esquerres i les pseudoesquerres occidentals davant la profunditat de la fractura del sistema econòmic.

Però també aquí hem de buscar-hi l'altra cara, i confiar que de la fractura en surtin noves oportunitats. Que hi hagi un nou impuls sociopolític, una renovació -per no parlar de revolució i no ens titlli ningú de somiatruites-, i una vertebració dels moviments que s'estan constituint en les xarxes virtuals i reals, per assentar les bases d'un nou sistema econòmic, més realista, quant es fonamenti en valors més autèntics i menys volàtils que els diners i els actius financers que avui dominen el capital, però també més just i igualitari. Una condició de tot això ha de ser, ja ho hem dit, crear una societat més democràtica, lliure i transparent.

De debò esperem que aquest sigui el camí que ens marqui el nou any i la dècada que ara tot just comencem.

10 comentaris:

  1. Em sumo als teus desitjos. Bon any i bona dècada nous!

    ResponElimina
  2. OHHHHHHHHH! QUINA "XULADA" companys, molt millor!
    Feliç 2011, ple d'art!.
    una abraçada

    ResponElimina
  3. Fa unes hores Eduard, una amiga que pertany al partit humanista, i que s'ha versat en la psicologia humanista em felicitava l'any amb dues frases: Que no tinguem forma i que no defensem cap lloc a l'any que comença, era com un missatge darrer d'amor, i dic darrer perque és el del que sap que una baralla tipus, és a dir, com les de sempre només pot dur-nos a la fi de la història, i també darrer perquè és com el de l'aturat o el pare de família que en despertar-se de bon matí veu la llum del sol i pensa o s'aclama al pare i li prega pel menjar de hui i si hui podrà mirar els ulls dels seus fills i la seua dona. Així hauríem de mirar el món, fora dels miratges de les grans ideologies que han intentat o crear un gran i ferri pare o anihilar-lo, veure que la vida la fem dia a dia i pels més religiosos veure que darrere de la fi de la història, ells l'anomenen l'Apocalipsi hi vindrà el miracle, el mateix que sense guerres inevitables per nefastes espera el pare de família aturat. Jo sé que puc semblar una solterona anglesa de les primeries de la segona guerra mundial que defenia el seu gat i la pau mundial, però si hi ha Déu o déus hi vindran amb aquest missatge, i és que no hi ha un altre.

    Desitjar-te un feliç 2011 i que poguem viure en pau i en armonia.

    Vicent.

    ResponElimina
  4. No puc afegir més coses a les que dius, tens tota la raó, jo us comprenc o comprenc la situació d'una persona que estiga malalta del cor i li vinga de gust anar a un bar, o simplement algú al que li faça fàstic el fum, però compren-me tu a mi també, jo voldria fumar calentet.
    Ja sé que és una paradoxa de la condició humana, la política ho és i d'ací la meua explicació que t'he donat en el final de l'article.
    No m'agrada la guerra ni les confrontacions però, tu no te n'adones que el llenguatge no ho diu tot, que sempre hi ha una falla en tota obra humana o natural, caldrà amb la llibertat intentar anar solucionant problemes, el que passa és que sempre volem més i el perill que jo més gran veig és que comencen per una mà i vagen recargolant el cargol. Tu ja m'entens, la nova esquerra i t'instaria a que llegires el meu penúltim article, la nova esquerra ha de fer el paper de crítica contra els "desmanes" de l'amo, siga qui siga, però amb un Pare, un eix.

    Gràcies, que ja te les havia donant per avançat i dir-te que perdre't a tu seria perdre el millor comentarista que tinc.

    Una forta abraçada de Vicent.

    ResponElimina
  5. Vicent ha dit...

    Vinga gràcies, i un petó d'amic.

    I seguim amb el to crític oi? i si xoquem ens escrivim, és la millor manera de seguir la nostra amistat, una amistat d'homes lliures.
    8 de gener de 2011 14:18

    ResponElimina
  6. Vicent, ja havia llegit el teu article sobre la nova esquerra, i crec que te l'havia comentat. Ara ho comprovo, i si no ho vaig fer, ho faré amb molt de gust.
    Sempre és un plaer llegir les teves intel·ligents crítiques i els teus interessants articles. De vegades, però, el llenguatge escrit ens traeix i no reporta els matisos que el cara a cara sí assegura. Per això vas interpretar una contrarietat meva que no existia en el meu ànim.
    Tens molta raó: amb les prohibicions i amb els prohibidors s'ha d'anar molt amb compte.
    Mira, jo vaig fer la carrera de Dret i el catedràtic de Dret penal em va inculcar el principi de subsidiaritat en aquesta branca del Dret. O sigui, la pena com un últim recurs allà on no arriben altres mesures. Avui, ningú sembla creure-se'l, i tothom vol recórrer al dret penal per assegurar-se que el que ells creuen que és just sigui aplicat a tothom.
    Però continuarem debatent, no em vull allargar ara.
    Salut!!!

    ResponElimina
  7. Sí, disculpa, perquè parlar cara a cara és el més natural, d'altra manera es perd l'esència de la conversa, és cert i també és cert que hui, i no sé si te n'adonaràs, hi ha una por a la mort preconada per la ciència que sembla que ha pres el poder a l'igual que els grups fàctic que la hi fan servir, tothom es creu immortal i hi ha una veritable por a la mort, el déu mort de Nietzsche o Marx ha passat del del cristianisme o la figura paterna al metge, a la ciència i pot arribar amb el temps a representar quelcom més perillós per a l'home i la llibertat que els altres amos, t'ho assegure.
    I del que deies del principi de subsidiaritat, dir-te que no entenc res de dret, de fet no entenc de res en gran mesura, però de dret a sigut la meua assignatura verge, a la que li he dedicat menys temps, i tot i que la part més creativa del dret com la jurisprudència m'atrau, tinc una visió nul·la al respecte però el que dius d'aquest principi és un fenomen que jo vaig observant i es bo que m'ho digues, observe una extremització de la política en contra de la llibertat i hem de pensar que estem a la democràcia que com qualsevol sistema és imperfecte però és un gran edifici de creació humana, nosaltres, els que ens tapem els oïts davant dels mass media hem de posar els límits, tot sistema té els seus límits el límit de la llibertat i de tot és la bogeria.

    Bé et deixe per hui Eduard, m'has fet una mica més divertida la vesprada amb les teues paraules i, no és açò el més important a la vida? viure el que volem i amb joia?

    ResponElimina
  8. Disculpa Franz, vull fer-te una puntualització a la resposta al teu comentari al relat "Cal refundar l'esquerra":
    I és que segueix tenint cert fàstic a les normes que imposen les religions i no busque una religió sinó una espiritualitat amb el Pare, el que volia dir i m'he equivocat és que jo també tenia certs temors i fastigs contra el Pare temps abans.

    ResponElimina
  9. M'agrada el canvi, amb aquest color tan alegre! Feliç 2011!

    ResponElimina