OMNIPRESÈNCIA DEL RELAT

Avui he escoltat a la ràdio, en una de les tertúlies que emplenen i saturen la graella, una discussió al voltant de la campanya electoral en la qual ja estem immersos de ple dret -i no només de fet, com fins ara-. En algun moment, crec que era de la boca d'una representant d'una de les faccions del tripartit, s'ha escapat aquesta expressió que, com ha recollit i apuntat un dels altres tertulians, s'ha posat de moda: el relat. El relat no com a forma concreta de ficció literària, s'entén, sinó com a quasi-sinònim de discurs.

En efecte, es tracta d'un mot que ha fet forrolla i se l'usa en molts sentits, però en general ve a designar, segons he entès, no una simple narració, sinó una elaboració verbal tenyida de matisos psicològics, d'una banda, i d'altra banda carregada de repercussions sociològiques, dins l'anàlisi psicosociològica o sociopsicològica o de qualsevol pretesa ciència, en definitiva, que es mogui al voltant de la relació entre individu i societat.

L'omnipresència de la paraula suposa una ambigüitat inevitable, a part d'una sensació de fastig -almenys a mi me la provoca-, que acaba buidant-la de cap contingut aprofitable. Una paraula destinada a cremar-se i morir tan ràpidament com multitud d'expressions que neixen, despeguen i despareixen contínuament en cada argot, ja sigui en registres col·loquials o cultes.

Ara bé, jo crec que, posats a examinar-la abans que ella sola s'autofagociti, aquesta paraula ve a fer palès un mal que crec ja haver comentat en aquest bloc, el que jo anomeno nominalisme ingenu de la nostra societat. Es tracta d'aquella creença gairebé religiosa -i, per tant, irrefutable i, doncs, indemostrable- que les coses se solucionen pel fet de parlar d'elles. Imagino que és un mal que s'origina en la psicoanàlisi i les seves seqüeles i faccions (una mena de religió del segle XX, vaja). Ben mirat, però, la psicoanàlisi ha de tenir nombrosos precedents i un pot imaginar que part d'ells deuen estar en l'interior de les llars maternals i xerraires de les dones de l'entorn familiar del vell Sigmund.

Crec que en aquests temps, la xerrameca ha substituït el raonament -ja no usem la paraula enraonar per dir parlar, per exemple-. Tot és soroll i fúria, com va dir Shakespeare i va recollir Faulkner en una memorable novel·la, on, per aquestes paradoxes de l'art, va construir un relat, ara sí, de la confusió que niua a l'interior de cada ment, igual que el bard va narrar el caos i el sense sentit de la petita i la gran història.

I és que només l'art, com dèiem en un article recent manllevant al poeta Margarit les paraules, pot fer que es conformi l'ordre interior. Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se. Així és des dels temps primitius, quan l'home es va construir els mites per explicar-se a si mateix i al seu món, i així ho és ara, quan fabulem tothora sobre la nostra condició d'espècie racional.

De la mateixa paradoxal manera, només des del silenci pot sorgir el so, només des d'un cervell callat pot sorgir un discurs dotat de sentit, regenerador. Un relat, si voleu.