Potser els poetes no són necessaris... però sense ells, on fóra la poesia? Només en el record d'un temps millor i, desventuradament, perdut?
A una entrevista al diari Avui de l'edició del 28 d'octubre passat, amb ocasió de la presentació del seu nou poemari "No era lluny ni difícil", el gran poeta Joan Margarit respon així a la pregunta de si la poesia ho té especialment difícil en un món cada cop més trepidant:
(:::) cada cop és més necessària. No hi ha gaires coses que puguin posar ordre dins teu i tot això que va tan de pressa no ho fa. L'ordre interior no el busquis més que en la poesia, la pintura, l'assaig, la filosofia, potser la religió... I sempre amb la profunditat d'una cultura, no en la superficialitat d'un llibre d'autoajuda.
Margarit, poeta que s'ha autotraduït exhaustivament al castellà, ha estatdarrerament en el disparador del debat social i polític encès al voltant de la catalanitat, el catalanisme i la independència/supervivència de Catalunya, en el qual es va situar inequívocament en el costat dels qui defensen la prioritat de la nació catalana com a projecte polític en el seu pregó a les festes d'enguany de la Mercè.
Amb aquestes paraules abans citades, ens expressa rotundament que la cultura, amb el seu inherent caràcter de cohesionador social, és també un aprenentatge exploratori individual, un camí solitari en la seva arrel i en la seva capacitat de generar les estructures on pot ramificar-se i fertilitzar el vincle amb els altres.
En una altra part de l'entrevista confessa que, per a ell, l'única forma d'estimar els altres és fent un bon poema. Cadascú ha de trobar la seva manera, segons ell. Però l'art, aquesta capacitat d'indagar en el propi món interior i retornar-lo a l'exterior en forma de testimoni profundament, purament, individual, ha de ser una forma de vincular-nos tots entre tots des de la veritat irreductible del nostre isolament intern i envers la capacitat de constitució d'espais externs que ens permetin desenvolupar-nos com a agents de la societat, la cultura, la nació i la Humanitat. Només així té sentit l'art, i només així, quan sigui universal, tindrà sentit la societat que construïrem.
L'he llegit molt poc en Margarit, però m'agraden molt les coses que diu últimament... o sigui que... deures!
ResponEliminaSalutacions!
Tots els que estimem el nostre ordre intern o potser la coherència posem la poesia, l'assaig, la filosofia, la pintura i "potser" també la religió dins del sac de la salut mental, hauríem de prendre més píndoles simbòliques, és a dir, abecedàriques, pictòriques, d'idees, de sentiments i menys de les del prozac, que també no els negue la seua importància.
ResponEliminaPotser el millor assaig que s'haja fet en favor de la cultura com a element que dóna coherència i ordre, i en definitiva salut mental i higiene mental ha estat el "Més Plató i menys prozac", jo el vaig llegir en eixir i dut a ell pel títol tan eloqüent; no em va decebre.
La poesia no pot morir mai com tampoc el teatre, perquè en ells l'individu, i jo diria més, la humanitat (I no són paraules meues sinó d'Arthur Miller)s'enfronta a sí mateixa. Jo no concep un individu, una societat que guarisca la tristesa, la manca d'ordre en els sentiments i les idees, les obsessions amb píndoles, per molt que aquestes donen resultats ràpids, però tot allò ràpid és una gran "?", un gran pegat.
Bé Franz dir-te també que la psicoanàlisi dóna una gran importància a les paraules, de fet el guariment psicològic es basa en fer-les servir i com no també dóna una importància cabdal a la poesia, i les arts en general, són la manifestació més equilibrada de l'home, a banda de ser un esglaó en el nus borromeu o gordià que va exposar Lacan amb el nuament d'un àrea simbòlica, una altra imaginaria i una real per a l'equilibri de societats i individus.
Vinga una forta salutació de Vicent, la poesia podrà morir però t'ho assegure, i açò sí que ho crec firmement, morirà amb la Història. Recorda "Un món feliç" d'Aldous Huxley.
Vicent,
ResponEliminagràcies per la teva anàlisi psicològica. Jo no sóc partidari personalment de la psicoteràpia, sempre he cregut -presumptuosament, segur- que em puc guari a mi mateix amb l'art. Però mai la desaconsellaré a ning´r que hi trobi remeis als seus mals.
El que aquí repeteixo és que l'art ha de ser democràtic, és a dir, practica una mica per tothom, en contra del que solen dir la majoria dels artistes i -sobretot- els mercaders de l'art.
Òscar, em sap greu imposar-te deures, però crec que aquests et resultaran plaents. Per evitarl'embolic en què es constituirà el teu barri aquest cap de setmana, tanca't a casa i segeuix els enllaços d'aquest article. Trobaràs a youtube lectures dels seus poemes acàrrec del mateix Margarit i d'altra gent . Millor que escoltar el Benet, sens dubte... (opinió personal, és clar).
Però no volia, Eduard, posar èmfasi només en les propietats d'ordre, coherència i salut mental de sentiments i idees, això seria donar a la poesia un fi i no té fi és un fi en sí mateixa, ha de viure com manifestació humana, com el menjar o el veure pels ulls, el que volia amb el que t'he dit és que veieres la importància pràctica que hom li dóna.
ResponEliminaBé dir-te que jo també crec en les propietats de guariment per sí mateixes de la poesia i de l'escriptura, en definitiva això és la psicoanàlisi amb un professor o literat que et va fent sentir les obres que tu tries.
Bé una altra vegada fins arreveure.
Una definició exacta i precisa, la de Joan Margarit.
ResponEliminaPer mi, és exactament això, posar ordre intern, i la calma que em sobrevè quean estic reflexionant.
Una abraçada.