Potser la felicitat només pot ser visualitzada, en definitiva, i és esquiva a les paraules, a les etiquetadores, embalsamadores, paralitzadores paraules. A diferència de la permanència dels textos -per volàtils que siguin els mitjans que usem per fixar-los-, la felicitat és bellugadissa, fonedissa. Durant anys vaig tenir enganxat a alguna paret del despatx, la cambreta de casa on acostumo a escriure, un petit cartellet portat d'alguna procedència ja oblidada, crec que des d'un viatge a l'Argentina, que deia: La felicidad siempre aletea en torno nuestro... Com una fràgil, inquieta papallona, la felicitat se'ns presenta en constant moviment al nostre abast, però com la papallona, també, si la mirem d'aferrar la destruïm.
Perplex davant la possible tautologia que pot representar la introducció de l'adjectiu contents dins la definició de la Sara, em decideixo a consultar al meu anti-psiquiatra de guàrdia, Magnus T. Pfaff, del qual ja us he parlat en alguna altra part d'aquest bloc. Pfaff, segons crec, es va dedicar més a l'antidefinició de la felicitat que a la d'ella mateixa, cosa esperable en aquest autor i ben mirat potser una bona manera d'aproximar-se a la veritable essència d'un concepte.
Tanmateix, repassant la seva obra cabdal, "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), trobo alguns paràgrafs força directes. Es tracta en realitat de comentaris a citacions d'altres autors.
La primera és la famosa fase de Sartre, filòsof pel qual sentia una animositat notòria, que diu que la felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa. Pfaff diu que aquesta frase és en realitat una variació d'una altra de Tolstòi, que diu que la felicitat consisteix en saber apreciar el que es té i no desitjar en excés el que no es té. Per a Pfaff, la felicitat que s'empara en el desig és sempre una pura aspiració. A penes un accident en una existència que s'acaba tan aviat com se'n va de l'oblidadissa memòria del que l'ha experimentat.
El mestre de Turíngia carrega també, lògicament, contra Freud, la seva particular bèstia negra. Si el vienès va dir: existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, un és fer-se l'idiota i l'altra és ser-ho, Pfaff replica: La felicitat d'un idiota és l'única felicitat perfecta. Un idiota no es qüestiona la seva felicitat. La felicitat del qui es fa l'idiota és una ficció, és com la felicitat de l'actor que interpreta un altre en una pel·lícula. S'acaba tan aviat com s'apaga la pantalla.
Pfaff deixa molt clar que la felicitat resideix en un factum, en l'acció, i, consegüentment, és contingent i impermanent. A la felicitat oposa l'alegria, que pot ser una actitud estable, una tendència innata o adquirida del caràcter de l'individu que li fa entomar les adversitats de la vida amb bon ànim i capacitat de superació.
En una altra part del llibre, en fi, cita al seu mestre, Janos Gupka, per al qual només pot haver veritable felicitat en la satisfacció i no en el plaer. Perseguir el plaer és el principi característic dels infeliços, el leit motif de les seves frustracions i desgràcies, mentre que el principi dels raonablement feliços (l'adverbi és subratllat a l'original) és perseguir la satisfacció, és a dir, la retribució íntima del treball ben fet, més encara si imposa esforç, dedicació sostinguda i ... penalitats.
La felicitat, doncs, s'acosta molt, en efecte, a una festa. Per definició, és temporal, fatalment finita. Quina festa podria durar per sempre? De ben segur, ens acabaríem afartant tant d'ella que l'avorriríem i deixaria de semblar-nos realment una festa. Per això, com ens diu un altre gran savi actual, Woody Allen, és millor aprofitar allò de bo que poguem atrapar, mentre funcioni.
De tot el que dius, em quedo amb el final (per allò de l'end weight), molt bo el Woody Allen. Com sempre l'art no hi té res a veure amb la vida, amb aquest conformisme del "mentre funcioni". Si deixa de funcionar, a per una altra experiència. És horrorós.
ResponEliminaEl Punset defineix la felicitat com la manca de por. Però de vegades la vida et fa superar la por, per més que en tinguis, per tu, pels altres, perquè sembla que no et dóna altra opció. Llavors, com a mínim per mi, arribes a un punt en què ja et rellisquen paraules i conceptes. De vegades, sorgeix un "ara" que no per incert i vulnerable es fa menys inevitable, i poca cosa res més pots dir. Davant moments així la veritat és que trobes el "whatever works" molt fred, com diu l'Helena, tot i que aquest alter ego de l'Allen, tan antipàtic, em cau molt simpàtic i jo sempre dic que crec que cal cercar moments feliços o de gràcia, i no crec en la felicitat com una mena d'estat permanent, beatífic i absurd davant el que és la vida humana de qualsevol que sigui prou sincer amb si mateix: un present sempre vulnerable i un futur sempre incert (és clar que també més el d'uns que els d'altres).
ResponEliminaHelena, és l'art una manera de sublimar la vida no viscuda? És un intent, il·lusori i al capdavall també destinat al fracàs de fer perdurar el que en la vida només és contingent, efímer? El mentre funcioni es pot considerar conformista, però també pot ser una manera sàvia de relativitzar els èxits i els fracassos, i afrontar amb alegria els repstes continus delmón.
ResponEliminaÒscar, la definició de Punset és tan bona i... parcial com qualsevol altra. En el que sí sembla haver prou consens és que la felicitat és sempre efímera, llevat de per als "idiotes", és a di, les persones que no tenen una consciència indiferenciada del jo respecte al món, com succeeix en persones "especials" (estic pensant en L'idiota,d e Dostoievski) o que han atès estats místics transcendents.
A mi també em sembla que la felicitat s'acosta més a la satisfacció que al plaer com es cita en el post. I també tinc la idea que se'm va quedar gravada després de llegir algun llibre de la filosofia budista que la manca de desig era importantíssima per assolir un estat de pau amb un mateix.
ResponEliminaEl meu pare era molt alegre, i és cert que envoltar-te de persones que transmeten alegria provoca com una felicitat en petites dosis, de manera que resten més temps a la memòria, potser més que els grans moments de felicitat de les nostres vides.
És molt interessant buscar ser feliç o com a mínim ser no infeliç.
Un petó i gaudim de la festa mentre duri.
gyps
Eduard, quina il·lusió que citis la filòsofa Sara! La veritat és que la seva és una molt bona definició. Almenys de l'accepció més exultant de felicitat, la que té a veure amb l'alegria, amb estar content, amb compartir...
ResponEliminaTambé, potser, es pot parlar d'una felicitat més tranquil·la, la que té a veure amb la satifacció, que dius, amb voler el que fas, que deia Sartre, que potser va més enllà del moment efímer (però no per això permanent).
Segur que un moment de felicitat va ser el de la meva iaia i la meva mare cantant "Clavelitos" dos dies abans de morir la meva iaia (avui). Les festes es diuen de moltes maneres :-).
Acabo de trobar un poema que no parla exactament de felicitat, però m'ha fet pensar en el que deies de la seva fragilitat de papallona:
ResponEliminaPoètica
(Joan Margarit)
Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l'esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.
I ara intentarem anar a dormir! Molt bona niiiiiit, que diria el Molina.
Helena, crec que el radicalisme del concepte budista de la supressió dels desitjos (com faria un adepte zen) és excessiva. Eliminar el desig i eleminar el jo és eliminar la individualitat. Potser després de la mort ens ho trobarem, mentrestant... per què no provar el que funciona, mentre funcioni, com bé dius?
ResponEliminaVaja, que segurament és indesitjable eliminar el desig.
Gemma Sara, sento el de la iaia, però sempre és un consol que la mort arribi amb el mínim de dolor. Podem enfocar-la amb alegria? Bé, suposo que depèn de les convicions de cadascú. El poema de Margarit, al·lusiu a la bellesa, des de la bellesa, apunta a la comprensió que ens arriba llampeguejant. Una secreta intuïció que ens fa veure en moments d'exaltació, la felicitat que, encara que no pot perdurar, ens il·lumina la part de camí que recorrem.
Tant de bo la Sara conservi la seva pròpia, íntima, definició de l'alegria de la felicitat durant la seva vida, ben a l'abast!
Magnífic i completíssim aquest article sobre la felicitat, que no la alegria que segons la psicoanàlisi i moltes branques de la psicologia és pura histèria, en contra de la eufòria que seria maniaco-depressiva, la felicitat segons Aristòtil, que per cert t'has deixat i jo te'l recorde, potser no li donem tanta importància però és en aquests moments que estic retrobant-lo, deia que era la "prudència" el termini mitjà on raia la felicitat i el veritable "fal·lus" lacanià, la safanòria al final del camí així que molts autors catòlics l'anomenen "l'innomenable" o dit amb les llurs paraules fe, esperança i caritat, una mica la fe és la meta, el principi de mort, el gaudi, al que tots hem d'aspirar com a colofó d'una vida, d'una obra o d'un acte, no deixant mai de banda el de vida o desig, ni l'amor si és possible, ignorant que en la seua arribada (ignorar que ignorem que ignorem si vols) rau la crisi o la caiguda, en el camí, com ens estan mostrant aquests homenots del 15 M és el rovell de l'ou, però tot sucat amb que amb el desig, gaudi i amor i materialisme històric, pecat original o mort del Pare o Èdip hem de completar cadascun a la seua manera la seua manera particular de "estar en el camí de la felicitat" que no abastar-la com tu bé dius.
ResponEliminaEn fi, potser sense voler-lo t'ha eixit un gran article filosòfico-psicoanalític de gran alçada.
Una forta abraçada humil des de València.
Vicent Adsuara i Rollan
Moltes gràcies, Vicent. Potser tens raó, i al final he dit coses prou assenyades, partint en realitat d'una certa lleugeresa. Probablement partir de la visió d'un infant et porta a aquest tipus de penetració tan directa en el funcionament del món.
ResponEliminaM'agrada el que m'indiques d'Aristòtil. Com en tantes coses, posar les coses lluny dels extrems ens proporciona una aproximació a la veritat. Si més no, a la satisfacció.
Eduard, no em referia a anular el desig en sentit extrem com potser fan els budistes radicals, si no a aprendre a ser feliços amb allò que tenim i amb les nostres circumstàncies. Anava va més pel tema del consumisme, de desitjar coses materials que habitualment provoquen insatisfacció. Penso que l'espiritualitat o no sé com anomenar-ho, ajuden a ser més feliços d'alguna manera. Hi ha cultures molt pobres que sempre duen un somriure a la cara, traspuen una alegria de viure que potser a Occident no es tan fàcil de copsar.
ResponEliminaMolt interessant llegir tots els posts.
Una abraçada!
Eduard, un post molt enriquidor! M'ha fet pensar en el que Josep Pla, deia a "Sobre la felicitat": "La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit que pot produir-se en una època tardana de la vida. De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se'n sigui. Dic que de vegades és factible. Per ser-ho, la primera cosa que es necessita és tenir una excel·lent opinió d'un mateix. En aquesta edat, l'home hi és portat"...
ResponEliminaM'agrada sobretot per la definició "il·lusió de l'esperit" i perquè ens ve a dir que la maduresa condueix a la felicitat, perquè, com tot, la felicitat s'ha d'aprendre. Amb els anys aprenem a ser feliços. Potser arriba abans dels cinquanta, bé, espero que sí!
Helena A., com diu el Vicent, es tracta d'aplicar la prudentia aristotèl·lica. El meu comentari no era una rèplica al teu, sinó un matís que ja pressuposava que compartim.
ResponEliminaAbraçades!!!
Sílvia, gràcies per la citació. Pla sempre és un referent de saviesa, sempre escèptic i bastant pessimista, tanmateix. Crec que l'home -o la dona- feliç, han de tenir un punt d'optimisme---i segurament això pressuposa oblidar-se una mica de la lucidesa :-p
Crec que ens hem d'oblidar de voler ser feliços, hem d'intentar aprendre dels nens l'alegria d'acceptar la vida i dels grans la capacitat de treballar buscant la millora de les nostres virtuts, i i així atraparem potser cada cop més moments en què serem feliços.
(Jo ja he arribat als cinquanta, i aquí estic... atrapant la felicitat quan puc!)
bon blog que visito sovint !!!!
ResponEliminaPotser la felicitat podria comparar-se a una festa, un estat festiu, però no cal que estigui plena de gresca, la felicitat també és vibració silenciosa, meditativa, tranquil.la i calmada.
ResponEliminaPrenc nota de Magnus T. Pfaff, gràcies per fer-me'l conéixer.
Però que no s'acabi mai la festa!
Salutacions.
Gemma, podem desitjar que no s'acabi la festa? Bé, doncs, potser tens raó, si hi inclous les fases chill-out, que es diu ara, la meditació i la tranquil·litat i el repòs... Pfaff o Gupka et dirien, però, que cal patir també per valorar els moments de joia.
ResponEliminaNo busquis res de Pfaff ni de Gupka fora d'aquest bloc... només hi viuen en ell i per a la gent que tan amablement hi entreu! ;-p
Una abraçada!
Eduard
Eduard, arribo a aquest post des del teu comentari al meu, perquè darrerament tinc poc temps per navegar i aquest se'm va passar.
ResponEliminaCuriosa coincidència temporal per parlar de felicitat, i més en aquests temps que corren que semblen més propensos al caos, a la por i a la depressió.
En qualsevol cas, crec que felicitat i alegria no són ben bé el mateix. Així que es pot acabar la festa i continuar sent feliç. I també pots renunciar a moltes coses i continuar sent feliç si es una tria feta des d'un mateix.
Com deia al meu post, crec que la felicitat és una actitud, una forma d'afrontar la vida i un desig invencible de ser feliç; i també sé que no és fàcil aconseguir-la ni mantenir-la.
Moltes felices victòries diàries!
Ninona, crec que diem el mateix però amb els termes intercanviats, entre alegria i felicitat. Tant se val, ens entenem i estem d'acord plenament :-)
ResponEliminaGràcies i rep una abraçada!