BALLS DE NÚMEROS

Quan Mariano Rajoy ha parlat per fi, ha estat per lamentar no poder complir la seva promesa electoral de no elevar els impostos. És clar que ha sabut trobar una excusa: el dèficit de caixa que ha trobat era molt més elevat del que li havien dit.

La comptabilitat té aquestes trampes. De fet, sempre s'ha dit que els números són els números, volent donar a entendre que les coses són inequívocament d'una manera quan es veuen  reduïdes a xifres. La veritat és que els números són els números perquè sempre els pots interpretar d'una manera adient als teus interessos. Almenys en Economia.

Mirem si no l'exemple del que previsiblement serà el candidat republicà a les presidencials nord-americanes d'enguany, Milt Romney. Com explica Paul Krugman en el seu article habitual al New York Times, Romney acusa a Barack Obama de destruir dos milions de llocs de treball en el seu mandat, i per contra es proposa a si mateix com a creador de 100.000 llocs de treball gràcies a la seva activitat a la companyia de capital d'inversió Bain.
Les xifres són les xifres, d'acord. Pots negar que a partir del segons semestre de 2009 (realment, doncs, des de gairebé l'inici del mandat d'Obama, si li donem uns mesos de gràcia), l'economia nord-americana ha recuperat 1,2 milions de llocs de treball, dels 3,1 que havia perdut precisament en aquell primer semestre. I pots atribuir tot el mèrit de creacions de feina a la teva administració,  si tries el punt de partida que més et convingui, com fan els republicans.

Així ho aplica Romney: tota la suma de llocs creats per les empreses que la seva inversora va impulsar se'ls atribueix a ell mateix, encara que s'hagin generat en períodes molt posteriors a la seva gestió.

De la mateixa manera que es pot manipular el lapse temporal es poden manipular altres paràmetres: si només tries les empreses que creen llocs de treball i t'oblides de les empreses que la teva política de creixement elimina o fa que eliminin llos de treball, estaràs atribuint-te un guany parcial. Un còmput potser legítim per a un gestor empresarial, però no per a un gestor públic, o un aspirant a gestor públic. I sense necessitat d'entrar en l'última i potser més transcendent conseqüència d'aquesta lluita de mercats, i és que els llocs que es creen tenen pitjor condicions de treball i retributives que els destruïts . Aquesta, en definitiva, és una de les circumstàncies que atorguen avantatge en el mercat a les empreses que creen tals llocs. Per molt que s'emmmascari amb millores de productivitat, de gestió, etc, la clau al final és abaratir costos, i els salarials són sempre la part que pitjor sort es porta.

Això ens il·lustra perfectament sobre el procés en què ens han embarcat les nostres direccions polítiques. Quan ens parlen de millorar la nostra competitivitat, de flexibilitzar el nostre marc de contractació laboral, de la moderació salarial, etc., ja sabem la que ens espera. En paraules de Paul Krugman: Romney i els de la seva mena no han destruït llocs de treball, però s'han enriquit ajudant a destruir la classe mitjana americana.


Aquest és, ni més ni menys, el veritable ball amagat darrera els jocs de mans amb les xifres: destruir les condicions de treball que han estat la base dels estats del benestar occidentals. Precaritzar l'ocupació i enfonsar encara més la participació dels salaris en el creixement de la producció, seguint la línia del que ja està succeint de forma sostinguda en les dues o tres darreres dècades.