BUSCANT EL GRAN ERIC
Potser una de les millors pel·lícules que s'han fet mai sobre el futbol és, en realitat, una pel·lícula poc futbolística. O poc futbolística en termes convencionals. Parlo d'una pel·lícula recent, "Looking for Eric", del gran Ken Loach (2009) i protagonitzada per un autèntic astre del futbol, el francès Eric Cantona que va brillar especialment al Manchester United. Una experiència rara, fins on jo sé, perquè habitualment les estrelles del futbol, com a molt protagonitzen cameos de si mateixos, o bé fan simplement d'especialistes del seu propi art, com en la per altra banda poc afortunada "La gran evasión" de John Houston.
Cantona, tanmateix, reuneix evidents dots interpretatives. De fet, es va dedicar a una carrera modesta d'actor i productor un cop retirat prematurament del futbol (amb trenta anys), en plena glòria com a davanter del Manchester United. Ja havia renunciat feia anys a la selecció francesa en guanyar el Campionat del Món a 1998, i havia deixat al darrera una carrera esquitxada per nombrosos conflictes de caràcter que li havien valgut sancions tan llargues com la dels nou mesos que apareix referida a la pel·lícula.
Loach, per la seva banda, és un enamorat del futbol,com el seu guionista habitual, Paul Laverty. Mestre del realisme social, va acceptar l'encàrrec de dirigir un projecte sobre la relació de Cantona amb els seus fans i el va saber dur al terreny que més li interessa.
 | ||
| El petit Eric (Steve Evets) s'encara amb el gran Eric |
Una escena ens pot oferir la clau de trobada de dos móns aparentment oposats, és aquella en què Eric Cantona li respon al seu fan Eric (el petit Eric, un carter que passa per una greu situació personal i familiar) quina es la jugada seva que millor recors li duu: contra tot pronòstic, no és un dels seus fantàstics gols, sinó una assistència, una meravellosa passada que l'etern Ryan Giggs acabaria rematant a gol. L'escena es correspon literalment amb una conversa entre Cantona i Paul Laverty. Cantona va dir a l'escriptor: the pass is more important than the goal. The goal is an individual act, but the pass is to a colleague. La passada és més important que el gol, el gol és un acte individual, però la passada és a un col·lega. Loach va reproduir aquesta frase en una entrevista a un mitjà britànic, afegint aquesta explicació, quan se li interpel·lava sobre el missatge essencial que volia transmetre al públic amb aquesta pel·lícula: That you have to believe in your friends, your teammates. No I don't believe in a God, I believe in the collectivity of people: that you are stronger as a group. I chose to make Eric a postman because I wanted a working class job for him, but I also wanted to emphasize the collective power of a team. Football is a team too (Que tu has de creure en els teus amics, els teus companys d'equip. No crec en Déu,crec en la col·lectivitat de la gent: que tu ets més fort com a grup. He triat fer d'Eric un carter perquè volia una feina de classe treballadora per a ell, però també volia fer èmfasi en el poder col·lectiu d'un equip. Futbol és un equip també).
Una de les peculiaritats de la pel·lícula, però, és aquesta difícil combinació, aquest punt d'equilibri tan complex, entre la capacitat individual de superació i el suport de l'equip. Cantona filosofa sovint, com ho sol fer en la seva vida (al final veiem la famosa roda de premsa en què va replicar a la sanció de nou mesos a la Lliga anglesa per una brutal agressió a un espectador, on va deixar anar aquella frase críptica que ha esdevingut mítica: When the seagulls follow the trawler, it's because they think sardines will be thrown in the sea. , quan les gavines segueixen el vaixell, és perquè creuen que les sardines aniran a parar al mar), i de vegades apunta al sentit de l'humor tan britànic que recorre tot el text de la pel·lícula. He that sows thistles shall reap prickles, li xiuxiueja el gran Eric al petit Eric a la barra del bar, poc abans que es trobi la solució col·lectiva als seus problemes. La frase conté un missatge simple ( qui sembra cards recollirà espines) però és molt difícil de pronunciar per a qualsevol no angloparlant, i Cantona se la va prendre com a una broma pesada del guionista que va produir força hilaritat durant el rodatge.
La capacitat de riure's de si mateix de l'estrella del futbol va ser un altre dels elements de connexió entre Cantona i l'equip de Loach, tan reticent a treballar amb famosos. Amb tot, els consells del gran Eric són tot menys absurds, i encara que es fa una mica de befa dels llibres d'autoajuda en una de les més divertides escenes, l'estil aforístic en la boca de Cantona obté meravellosos resultats. If they are faster than you, don't try and outrun them, diu el gran Eric If they are taller, don't outjump them. If they are stronger on the left, you go right. But not always. Remember, to surprise them, you've got to surprise yourself first (si són més ràpids, no tractis de córrer més que ells, si són més alts, no vulguis saltar més. Si són més forts per l'esquerra, vés per la dreta. Però no sempre. Recorda, per sorprendre'ls has de sorprendre't a tu mateix abans).
Si hi ha dos consells centrals, són: has de prendre riscos per poder superar-te, i has de tenir la ment oberta a altres opcions quan t'enfrontes a un mur insalvable. Certament, no es tracta de grans troballes, però en boca d'un home que va abandonar el futbol i es va dedicar a una altra professió molt diferent quan, segons ell mateix diu, va comprendre que no es podria ja superar a si mateix, sonen veritablement convincents. La ironia és que les digui un ésser real que fa el paper d'un heroi que, en la realitat dins la ficció, és una projecció interior del personatge central.
Potser, en definitiva, el veritable punt de trobada de realitzador i estrella és un aspecte que els uneix més enllà de l'esperit d'equip, del valor col·lectiu: l'aferrissada voluntat de resistència. Allò que podem anomenar tossuderia, si volem, però que conté una valerosa lluita contra les transaccions i renúncies als propis valors.
 |
| Ken Loach i Eric Cantona |
Well, it's not obstinacy, Loach diu. I think it's more that life's too short to sell out, really. Why bother in the end? It's easier to stay with what you think than make a compromise with something you're not happy with. Then you regret it for ever. (No es tracta de ser obstinat. Crec que és més aviat que la vida és massa curta per malversar-la. Per què molestar-se? És més fàcil continuar amb el que de veres creus que fer pactes amb allò que no et fa feliç. Després ho lamentaràs per sempre).
En l'equilibri entre la convicció del valor propi i la necessitat del grup està la clau, en el futbol i en la vida de les col·lectivitats, de l'èxit. 
Mira que fa anys que el tinc abandonat el Ken Loach i no sé ben bé perquè, doncs més d'una pel·li seva em va agradar força. Ah, igual és perquè es va acabar un cicle de pel·lícules que van fer d'ell per la tele fa anys. Aquesta no l'he vist, però després de llegir aquest article d'aquest any no passa que la recupero, que el Cantona a més sembla tot un personatge (aquestes frases no s'escolten cada dia en boca de futbolistes), i ja saps que jo també sóc futbolero. L'equilibri entre la gent que tendeix a ser potser massa individualista i el grup, o, senzillament, els altres, sempre acostuma a ser problemàtic, però la veritat és que una persona massa tancada en ella mateixa no va absolutament enlloc i s'ha de buscar un cert equilibri. Bon any!
ResponEliminaÒscar, crec que loach havia punxat en algunes pel·lícules massa ampul·loses (si és que se li pot dir així al seu cinema, sempre tan sobri quant a la factura), però aquesta realment recupera, i millora encara, la seva millor època: aquells impagables retrats de la classe obrera britànica.
ResponEliminaNo te la perdis! En definitiva, et reafermarà en el que tu mateix exposes molt bé en el comentari... I descobriràs una altra figura entranyable, n'estic segur, el gran Cantona!
Recupero un missatge d'Epolenep que, no sé per quin motiu,no ha quedat publicat:
ResponElimina"Futbol? Ai mare, si no fos perquè és Ken Loach i tu la recomanes...jejeje"
Doncs bé, Epolenep, jo penso que el futbol, com qualsevol disciplina de la creativitat humana, permet ficar-hi una lupa sobre l'activitat de la nostra espècie que és molt il·lustrativa. El futbol, a més, com ha fet magistralment Loach en aquesta pel·li, permet elaborar un discurs sobre la compatibilitat entre invidualisme i col·lectivisme.
De veritat, no te la perdis... I fins i tot és possible que et comencis a enamorar de la bellesa del futbol... Tranquil·la, només surten unes poques escenes de futbol, i tenen l'avantatge de ser reals, documentals diríem.
...mmmhh...d'acord! A la pila de deures!
ResponEliminaBona pel.lícula, sí, i jo no sóc gaire futbolera (és veritat que tampoc hi ha molt futbol "explícit"). I m'agrada Ken Loach (tot i que em falten unes quantes per veure). No recordava això que dius de l'assistència, però em sembla molt significatiu que una ajuda a un company valgui més que un gol propi, que un gol! Això potser és el que diferencia un equip d'un grup de gent, l'ajut.
ResponEliminaPaul Laverty també és guionista d'una pel.lícula que em va agradar molt l'any passat i que també parla de la resistència i la força col.lectiva: "También la lluvia".
Pail Laverty és el company d'Icíar Bollaín, i realment formen un conjunt molt inspirat. Tanmateix, encara he de veure "Y también la lluvia".
ResponEliminaSens dubte, la solidaritat interna fa el grup, o, encara millor, l'equip, que és més que la suma de cada part.
Encara tens temps de demanar-te-la per Reis, Eduard! :-)
ResponEliminaExactament Eduard el que exposes és la nova esquerra la que dóna al risc, al sorprendre's a sí mateix un valor esecial, la de Slaboj Zizek el que passa és que la vida no és només qüestió d'equip, l'és d'equip, individual i de qui no és ni no és, de qui no existeix ni existeix, la vida la filosofia aplicada a un equip és un miratge, sinó com penses que un Llevant, el meu segon equip ha guanyat enguany al R. Madrid i ha estat durant dues temporades al capdavant de la lliga, malgrat tota la "racionalitat" dels junguians diners, és a dir d'una màquina perfecta com a univers, hi ha més, creu-me, hi ha més i som això individuals i col·lectius i quelcom més, és Matrix però en posar-lo a la pràctica s'esvaeix, sinó tot seria molt senzill i el més intel·ligent hi guanyaria, però entra l'amor que no tots conéixen, entra Déu, el Déu lacanià. De totes les maneres com un bon matemàtic (tot i ser aquestes imperfectes) hem de fer-les servir (la col·lectivitat, l'engranatge, el gran engranatge de l'univers, l'equip) per a fer un bon pont o una bona carretera.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
Gemma, els Reis m'han dut llibres, no m'agrada gaire emmagatzemar pel·lícules, però així i tot tinc algunes prestatgeries plenes de videos i dvds. Avui, després del darrer gran àpat nadalenc -espero!- l'assemblea familiar afartada i apaivagada ha revisitat "Toma el dinero y corre", de Woody Allen. Disposo, però, d'una bona videoteca al meu ateneu, on de ben segur podré honorar la teva recomanació :-)
ResponEliminaVicent, de vegades crec que no hi ha transcendent, que tot és buit i fredor "allà fora". però hi ha camins que tot sembla encaixar. Avui, després de veure la pel·li de Woody, m'he ensopegat amb un documental al 33 sobre els nòmades de Mongòlia en relació amb els seus camells, on es fa palès que hi ha subtils energies que ens enllacen a una totalitat serena i absoluta que alguns humans no han oblidat però que la majoria, a la vora de l'abisme, no sabem ja reconèixer.
El documental es titula "El camell que plorava", o alguna cosa similar, i espero que el pengin a internet... El recomano fervorosament!
De Ken Loach m'agraden moltes coses i també n'he vist algunes d'irregulars. El futbol anglès, perdó THE FOOTBALL, és una de les meves passions (West Ham!!!) i aquesta peli planteja una intersecció football-loach-working class i amb altes dosis d'humor que la converteixen en una miniatura de culte i una peça clau del subgènere football-cinema, ja ja!!! Ja la podeu veure els no ho heu fet...l'aparició d'un futbolista a la cambra d'un obrer desesperar sempre és una opció interessant i més prosaica que tot el catàleg general de l'autoajut de supermercat. I si és Cantona, clavada!
ResponEliminaDubta del "tot encaixa" Eduard, de les fredes matemàtiques, de l'inconcient com a finita màquina junguiana, pensa en que estem en un "miracle" creu-me som molt més a prop de Descartes o de Sartre que no pas de Jung o les "encaixades" tot i que comprendre l'altre, com tu bé deies temps abans és IMPOSSIBLE, però junts yin i yang fem l'impossible, la vida.
ResponEliminaUna forta abraçada i veig que vas fent el teu propi camí que reconec amb bona fe sartriana.
Una encaixada de mans fervorosa a un reconegut amic.
Àngel, particularment sento una mica llunyana l'estètica del futbol britànic, però realment el retrat de Cantona-Laverty-Loach té aquell sabor de les coses autèntiques que t'acaben arribant a la fibra.
ResponEliminaVicent, en efecte: la vida sembla impossible en un univers tan vast i hostil, però... funciona! Un gran busejador de l'inconscient com Kafka va dir: que tot estigui perdut és el més impossible delsimpossibles. Gràcies, rebo l'encaixada i et retorno l'abraçada.
S'ha de ser "tossut, apassionat i individual", que venia a dir D.H.Lawrence, sense deixar de pertànyer al grup si es pot. Això de la importància de l'assistència per sobre del gol m'ha arribat!
ResponEliminaMolt bon post.
Fet, si l'enxampo la miro :)
ResponEliminaHelena, moltes gràcies :-) Jo penso que ser individual és un principi necessari. i potser ser individualista és, pel contrari, un excés que va en perjudici del grup... i del propi individu.
ResponEliminaClidice, si la mires, me la comentes :-)