LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (16)

SÓN ELS PORTERS MALES PERSONES?

Un vell acudit narra que dos equips de xinesos juguen a futbol dins una cabina de telèfons. Se sent el típic enrenou de passes i pilotades, i de sobte un gran clam traspassa els vidres de la cabina: GOOOOOOOOOOOOOOOOOL. I de seguida una veu que es queixa: Si és que em deixeu sol!

 

Indiscutiblement, si hi ha una figura que destaca en el terreny de joc d'un partit de futbol com a cas únic  (àrbitre a banda), és la del porter. El porter és l'estrany, el raret, el que fa una mica la guerra pel seu compte en un joc on tots miren amb més o menys èxit de passar-se la pilota amb els peus els uns als altres,  fins a fer-la traspassar l'arc contrari. El porter, en canvi, només té una missió: aturar la pilota que li impulsen els contraris (o companys maldestres de vegades) amb quasevol part del seu cos. El porter és un especialista pur, algú que ha d'entrenar-se específicament per a la seva missió, i que sovint es passa una bona part del temps de joc absolutament aïllat de la resta de jugadors. I el més allunyat de tots és usualment aquell que potser millor l'entendria: el porter contrari. No em sembla casual que hi hagi una mena de ritual entre porters que els porta a saludar-se molt civilitzadament a la menor ocasió en què es creuen.


D'aquí a considerar el porter un marginat, tanmateix, hi ha un pas considerable. Un pas que alguns han donat, no ho negarem. Són els estrafolaris entre els estranys, els que destaquen per les seves maneres, conductes o formes d'esmerçar-se en el seu art. Recordo alguns casos memorables: aquell llegendari "Loco" Gatti famós per les seves extravagàncies en les sortides i avui tristament famós per fer el pallasso en una pseusotertúlia futbolística televisiva. O el cas del colombià René Higuita, també assidu a les sortides amb la pilota al peu. O porters d'abillament una mica peculiar i tècniques molt pròpies, com Busquets, el pare de l'actual extraordinari mig centre del Barça que va defensar inopinadament la porteria del mateix club durant anys amb el seu xandall de camalls llargs.

René Higuita

La contrafigura del porter és el davanter. El davanter pur, el nou clàssic, té també una missió especialitzada. En estat absolut, només té una cosa entre cella i cella: perforar el marc adversari. Viu més rodejat, amb més suport dels seus companys i normalment molt vigilat de prop pels defenses contraris, i per això es diferencia del porter. Tampoc sembla necessitar tant un entrenament diferenciat. Normalment, fins i tot, es diu que el seu talent és innat, que és un qüestió de néixer amb olfacte, o no hi ha res a fer.

En altres aspectes, la contrafigura del davanter és més aviat el defensa: algú que només viu per evitar que el davanter se'n surti amb la seva. Si el davanter viu capficat a aconseguir el gol, el defensa viu amb l'obsessió d'evitar-lo. El davanter, però, no veu el defensa més que com a obstacle, com si fos el pal de la porteria o el mateix porter. El defensa viu d'observar el davanter. ¿Es podria dir que el davanter és progressista ja que exigeix un canvi, mentre el defensa és conservador ja que pretén que res no canviï?

Un estudi de la investigadora del departament de psicologia de la Northwest University d'Illinois dirigit per Joan Y. Chiao ha arribat a la conclusió que existeixen bases neurològiques en tot ésser humà que predeterminen la seva inclinació a preferir relacions jeràrquiques o igualitàries entre els membres de la seva comunitat, i que això es relaciona amb la seva capacitat d'empatitzar més o menys amb el dolor i els problemes dels altres. A més empatia, més preferència per establir vincles entre iguals.

Són porters i davanters més egoistes i, doncs, menys empàtics i, doncs, més pro-jeràrquics? Fa als porters més males persones preferir un ofici més solitari? Fóra molt arriscat afirmar-ho.

Tanmateix, m'atreviria a dir una cosa: en aquest joc, el que encarna l'esperit empàtic és el centrecampista, aquell que es lliura a la construcció del joc, a subministrar la pilota en les millors condicions als seus companys perquè brillin marcant els seus gols o evitant-los.

El centrecampista va amunt i avall, es preocupa per tapar els forats en l'ocupació del terreny, s'ocupa a  donar suport als seus companys i a assistir als rematadors i als defenses que se les tenen magres amb un habilidós davanter contrari. I si entren subreptíciament a l'àrea del rival i encerten a enganxar la pilota i l'envien al fons de la xarxa, no espereu escarafalls ni presumptuoses celebracions de la glòria assolida. Més aviat espereu que se'n torni discretament al seu lloc al mig del camp, acceptant amb modèstia les felicitacions dels companys i els celebracions dels aficionats. Sap perfectament que es tracta d'una glòria efímera, i encara més: intueix que no li pertany del tot.