Ahir, mentre descansàvem de la ressaca de la festa major de Sant Pere, al nostre retir de la vall d'Alforja, el dia assolellat es va enterenyinar sobtadament. La llum vivíssima d'aquets final de juny tan xardorós va adquirir una tonalitat particularíssima, vermellosa, com si l'ocàs s'hagués avançat per una imprevisible acceleració de la rotació del planeta.
La bellesa del dia en aquell racó de pau ens va impregnar amb aquell tel rogenc que tenyia el món més enllà de l'ombra fresca i acollidora de la morera on reposem les sobretaules d'estiu.
 |
| Fotografia: Aleida López |
Aquella bellesa inusual se'ns va revelar sinistra quan, unes hores després, vam esbrinar que el núvol que cobria el sol era en realitat producte d'un desastre ecològic: l'incendi de dimensions catastròfiques que cremava -encara crema- al País Valencià.
Les notícies avui, i els debats que omplen la xarxa, ens parlen de les dimensions socials d'aquesta veritable tragèdia. La societat valenciana, que a voltes ens sembla massa sotmesa al poder d'un partit que acata sense escletxes ordres vingudes de Madrid, es qüestiona avui uns polítics i unes polítiques que ens duen al precipici. Com ho van fer fa pocs mesos amb les retallades a l'ensenyament. És una societat viva, forta i decidida que, n'estic convençut, ha de fer despertar el país d'aquesta prostració que desitgen els seus dirigents.
Però la dimensió enorme d'aquest desastre d'avui ens hauria de dur també a reflexionar, a tots plegats, en la manera com hem tractat la terra, en com no hem dubtat a malbaratar-la, sobreexplotar-la i usar-la com un bé de canvi més, com un pur element fungible. I el cert és que si la destruïm no ens en quedarà cap altra.
Avui, amb el fum coent-me als ulls encara, sento aquelles terres de València més germanes i a prop que mai.
Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar
Som a l'albada
i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.
Som a l'albada
i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.
Des de l'hivern
mouen els brots
que l'arbre cobriran de flor.
Des de les serres
a la mar i a les estrelles,
un país ardent
engendrarà
l'enyorada llibertat
Des de la història
ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.
Poble menut,
harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.
L'aire està moguent per la
llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.
Acabo de llegir:
ResponElimina'El canvi que es va introduir en la legislació valenciana, que criticàrem durament i que establia la possibilitat de l'aprofitament privat de les zones cremades és una aberració, ja que s'eliminen les mesures dissuassòries', diu la portaveu adjunta, Mònica Oltra.
Bé, hem de mirar la part positiva, es pot convertir tot el País Valencià en zona reedificable, i "la Roja" ha guanyat l'Eurocopa.
No sabem si l'incendi està provocat amb aquest objectiu, de fet sembla que no, però certament l'aberració legislativa no ajuda.
EliminaI jo que em pregunto: i qui voldrà edificar en un desert? O compten amb l'aigua de l'Ebre????
En fi, ahir un diari valencià, sota una imatge de l'incendi, demanava en titulars: "Roja, danos una alegria".
Roig, sí, però de vergonya, em fan sentir comentaris com aquests...
Un retir envejable, oh gran Eduard! I no et pensis que queda així, doncs el blog bogardià aixeca acta d'una de les teves noves incursions insurgents i antiartistiques...bon estiu, estarem connectats amb la màxima puntualitat...
ResponEliminaDe moment continuo connectat, penya. Ja veurem quan passo a la fase radical del retir...
EliminaAvisaré...crec!
El problema més gran a banda d'un allunyament històric d'aquest poble fora de les seues arrels, en tots els àmbits, és la sobreexplotació, que ha portat la globalització, l'entropia del sistema i l'endogàmia que sembla en tots els àmbits, ciutats i sembrats ens volen imposar al món, un sol país, una sola llengua, un sol territori, un sol món, una pilota que no podrà parlar, que no podrà ser per no tenir la diversitat on almenys identificar-se en contra, i no parle des del feixisme, jo sé que alguns diran que jo vull que tornen els antics països i divisions i les guerres, res més lluny d'això, només que el que em dóna la meua experiència és que la poda de la diversitat porta a la mort del sistema, de qualsevol sistema, allò correcte? el camí cap a... sempre el camí, el camí i amb ell l'equilibri entre contraris i iguals, entre tots.
ResponEliminaVicent
Per emmarcar, Vicent. Un article per si sol, aquest comentari...
EliminaSalut i una abraçada.
"Un antic país que hem d'endreçar i portar a l'avenir". En serem capaços? Jo en guardo l'esperança malgrat tot.
ResponEliminaDiuen que l'esperança és l'últim que es perd. Deu ser veritat: acabada l'esperança, ve el mutis final.
EliminaJo confio en la Humanitat, però és possible que la Terra acabi perdent la confiança en nosaltres, i ens extermini abans que acabem amb tota vida...
Hi ha algun moment a la vida que tens una conversa amb algú, propietari rural, que et diu "és una injustícia que fulanet, pel fet de tenir els terrenys al poble, n'hagi guanyat tant i quant i, en canvi, jo m'he de conformar amb un bosc i quatre oliveres que no em donen ni em donaran mai res". Aleshores penses en com hem convertit, tot, en moneda i que la vida la mesurem pel so dels pistrincs, i no pas per la meravella de gaudir d'allò que ens és donat. I no respons, perquè tampoc t'entendrien.
ResponEliminaUna de els coses més decebedores per a un neo-rural com ara jo és comprovar que, en efecte, la pagesia mesura la terra en funció del valor de renda que pot extreure. I realment no entenen la visió de la qual parles. Un cop parlava amb un parent meu de pagès i jo em lamentava que la sequera m'havia mort uns ametllers. L'home es lamentava també perque m'admetia que aquells arbres donaven bona collita. Quan jo li vaig dir que les ametlles no eren el que em preocupaven, se'm va quedar mirant visiblement astorat. Suposo que va pensar que jo estava bastant xalat.
ResponEliminaUn bon pagès no ho pensaria mai que estàs xalat. El meu pare era pagès i conreava la terra com si fos un jardí, es cert que sentia tristesa quan la collita no era prou abundant com per a amortitzar despeses, nosaltres, a casa, vivíem d'això. L'amor per la natura, a casa nostra, és gairebé genètic.
EliminaFa una mica de por veure l'escletxa que anem obrint en aquest món. És molt trist. Encara tinc la impressió de respirar l'aire cendrós d'aquests dies.
He gaudit del teu escrit ple de matisos com ens tens acostumats.
Gràcies, Maijo, i especialment per matisar les meves paraules sens dubte apressades i reivindicar una tradició camperola que malauradment sembla que anem perdent. Només sembla. Sens dubte reviurà, i millor que mai.
EliminaM'ha sobtat molt aquesta imatge bucòlica que era tot el contrari. Quina profunda llàstima.
ResponEliminaProfunda, és la paraula. El que vèiem era el fum del que cremava sobre la terra, i el que cremava matava també el que restava sota terra, les arrels profundes.
EliminaPotser en general encara som massa cartesians (l'home és amo i possessor de la natura) i ens hem de posar al cap que formem part de la natura (encara que no només som natura, esclar) i que a la Terra tot està connectat... (jo també m'ho he de recordar). Salutacions, Eduard!
ResponEliminaEn un sentit profund -continuo amb la paraula- sí que només som natura. Al que creem li diem artificial, però en realitat no podem crear des de zero, sense cap recurs natural. Com bé dius, a la fi tot està connectat.
EliminaSalutacions i gràcies, Gemma.
A casa, quan la terra va haver de canviar de mans, ens va saber greu. No pel que valia en sí, sinó per qui l'havia treballada tant... i com a moneda de canvi, ara canviava de mans. Anava al banc, que tant li fot.
ResponEliminaTenim hort. Hem salvat un magraner. Allà hi ha pau, esforç i constància. Si es crema, també jo seré cendra. Perquè depenc de la terra per a menjar i ser.
M'he fet antiartista, Eduard. Ja t'has pensat si venir? Ens fan falta homes, a la trobada!!
Salut i orxata fresca. I gràcies pel comentari tan amable al meu bloc.
Pau, esforç i constància... excel·lent combinat!!!
ResponEliminaGràcies per afegir-te al meu modest col·lectiu. No vindré segurament, m'agafo unes setmanetes de retir al tros del qual parlo aquí.No faig hort, però sí que lluito per recuperar un magraner que va tombar farà un parell d'anys el temible mestral. Crec que enguany tindrem magranes altre cop!
I l'orxata!!! Com m'has endevinat el gust?
Gràcies i abraçades.