6/7/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (16)

SÓN ELS PORTERS MALES PERSONES?


Un vell acudit narra que dos equips de xinesos juguen a futbol dins una cabina de telèfons. Se sent el típic enrenou de passes i pilotades, i de sobte un gran clam traspassa els vidres de la cabina: GOOOOOOOOOOOOOOOOOL. I de seguida una veu que es queixa: Si és que em deixeu sol!

 





Indiscutiblement, si hi ha una figura que destaca en el terreny de joc d'un partit de futbol com a cas únic  (àrbitre a banda), és la del porter. El porter és l'estrany, el raret, el que fa una mica la guerra pel seu compte en un joc on tots miren amb més o menys èxit de passar-se la pilota amb els peus els uns als altres,  fins a fer-la traspassar l'arc contrari. El porter, en canvi, només té una missió: aturar la pilota que li impulsen els contraris (o companys maldestres de vegades) amb quasevol part del seu cos. El porter és un especialista pur, algú que ha d'entrenar-se específicament per a la seva missió, i que sovint es passa una bona part del temps de joc absolutament aïllat de la resta de jugadors. I el més allunyat de tots és usualment aquell que potser millor l'entendria: el porter contrari. No em sembla casual que hi hagi una mena de ritual entre porters que els porta a saludar-se molt civilitzadament a la menor ocasió en què es creuen.


D'aquí a considerar el porter un marginat, tanmateix, hi ha un pas considerable. Un pas que alguns han donat, no ho negarem. Són els estrafolaris entre els estranys, els que destaquen per les seves maneres, conductes o formes d'esmerçar-se en el seu art. Recordo alguns casos memorables: aquell llegendari "Loco" Gatti famós per les seves extravagàncies en les sortides i avui tristament famós per fer el pallasso en una pseusotertúlia futbolística televisiva. O el cas del colombià René Higuita, també assidu a les sortides amb la pilota al peu. O porters d'abillament una mica peculiar i tècniques molt pròpies, com Busquets, el pare de l'actual extraordinari mig centre del Barça que va defensar inopinadament la porteria del mateix club durant anys amb el seu xandall de camalls llargs.

René Higuita

La contrafigura del porter és el davanter. El davanter pur, el nou clàssic, té també una missió especialitzada. En estat absolut, només té una cosa entre cella i cella: perforar el marc adversari. Viu més rodejat, amb més suport dels seus companys i normalment molt vigilat de prop pels defenses contraris, i per això es diferencia del porter. Tampoc sembla necessitar tant un entrenament diferenciat. Normalment, fins i tot, es diu que el seu talent és innat, que és un qüestió de néixer amb olfacte, o no hi ha res a fer.

En altres aspectes, la contrafigura del davanter és més aviat el defensa: algú que només viu per evitar que el davanter se'n surti amb la seva. Si el davanter viu capficat a aconseguir el gol, el defensa viu amb l'obsessió d'evitar-lo. El davanter, però, no veu el defensa més que com a obstacle, com si fos el pal de la porteria o el mateix porter. El defensa viu d'observar el davanter. ¿Es podria dir que el davanter és progressista ja que exigeix un canvi, mentre el defensa és conservador ja que pretén que res no canviï?

Un estudi de la investigadora del departament de psicologia de la Northwest University d'Illinois dirigit per Joan Y. Chiao ha arribat a la conclusió que existeixen bases neurològiques en tot ésser humà que predeterminen la seva inclinació a preferir relacions jeràrquiques o igualitàries entre els membres de la seva comunitat, i que això es relaciona amb la seva capacitat d'empatitzar més o menys amb el dolor i els problemes dels altres. A més empatia, més preferència per establir vincles entre iguals.

Són porters i davanters més egoistes i, doncs, menys empàtics i, doncs, més pro-jeràrquics? Fa als porters més males persones preferir un ofici més solitari? Fóra molt arriscat afirmar-ho.

Tanmateix, m'atreviria a dir una cosa: en aquest joc, el que encarna l'esperit empàtic és el centrecampista, aquell que es lliura a la construcció del joc, a subministrar la pilota en les millors condicions als seus companys perquè brillin marcant els seus gols o evitant-los.



El centrecampista va amunt i avall, es preocupa per tapar els forats en l'ocupació del terreny, s'ocupa a  donar suport als seus companys i a assistir als rematadors i als defenses que se les tenen magres amb un habilidós davanter contrari. I si entren subreptíciament a l'àrea del rival i encerten a enganxar la pilota i l'envien al fons de la xarxa, no espereu escarafalls ni presumptuoses celebracions de la glòria assolida. Més aviat espereu que se'n torni discretament al seu lloc al mig del camp, acceptant amb modèstia les felicitacions dels companys i els celebracions dels aficionats. Sap perfectament que es tracta d'una glòria efímera, i encara més: intueix que no li pertany del tot.

10 comentaris:

  1. M'he plantejat algun cop de què jugaria en un equip de futbol, si tingués dots de futbolista. Com no en tinc, com al patí de l'escola en els meus millors moments: de porter-davanter, és a dir, que em passaria la major part del temps al mig del camp. Un article d'allò més interessant, i no és piloteig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he jugat a futbol.Vaig començar d'extrem i vaig acabar de lateral, com tants d'altres han fet: es veu que és un lloc comú començar volent atacar i acabar havent-se de conformar a defensar.
      Gràcies, Òscar!

      Elimina
  2. Jo parlant sempre des de la meua experiència personal crec que els individus mancats de la figura del pare, líders i antilíders així com gent inadaptada prefereixen ser més aviats els uns solitaris i els altres jerarquics però uns dominant i uns altres impedint que els dominen, però no crec que hi haja una relació a no ser que siga per la individualitat del porter que per a dedicar-se a aquesta tasca ha d'haver tingut una vida amb filosofia pròpia. I els centrecampistes serien els més adaptats al ramat, la gent que té clara la figura del pare o són ells pseudopares que volen ajudar l'equip, tot és molt complicat i normalment aquests arquetips són els que fan la configuració del nostre cervell i no a l'inrevés. Pense o crec jo, perquè en el fons tot és una qüestió de fe.

    Una abraçada valenciana de:

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caldria afinar més, seria ad infinitum: centrecampistes n'hi ha que van més a destruir que a atacar, i n'hi ha que tenen clar que hande posar-se l'equip a l'esquena. Els arquetips, sempre discutibles, ens ajuden a entendre'ns, i a entendre el món.
      Els teus comentaris sempre ajuden, igualment.
      Abraçada des del Camp de Tarragona...

      Elimina
  3. Que curiós, fa poc vaig llegir un article del Jordi Balló a La Vanguardia que es diu "El donante" (no el puc linkar des d'aquí però es troba ràpid), en què parla de les figures mítiques: el guardià (que en el futbol seria el porter), el donant (centrecampista) i l'executor (davanter). I com, en aquesta Eurocopa, s'havien canviat els papers, amb el triomf del donant per davant de l'executor.
    Bé, no hi entenc, del tema, però potser sí que és el triomf de l'esperit empàtic, com dius tu, triomf sense escarafalls... Per cert, quan era petita era una mica xicotot i m'agradava jugar a futbol (em va durar poc, però).

    ResponElimina
  4. Aquesta divisió tripartita de figures em porta a una divisió que tenia al cap quan escrivia aquesta entrada, però que vaig deixar fora per no carregar-la massa: la trimurti hinduïsta composta pels déus creador (Brahma), destructor (Shiva) i el mantenidor (Visnú).
    Segurament l'esperit empàtic,o potser solidari si es prefereix, triomfa gràcies al punt d'escel·lència a què ha arribat el model Barça, però al marge d'èxits puntuals és gràcies a la seva constància discreta que es materialitza de sempre la continuïta del futbol, o sigui, la vida.

    ResponElimina
  5. Els porters no són males persones, però han de tenir sang freda per suportar els gols que els marquen perquè no han sabut evitar-los. A més, crec que s'avorreixen més, són més solitaris, passen de la tranquil·litat a l'adrenalina com en moltes feines.

    Molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una de les facetes del joc que els deu fer especials, neuròtics, és justament aquest que remarques: haver de passar en una fracció de segon de la inacció a l'acció, i una acció decisiva a més. Bons o dolents? Si la qualitat esportiva la valoren els resultats, a la fi, la qualitat humana depèn de factors també prou aleatoris, com és el nostre judici moral (el de cadascú).

      Elimina
  6. Ho trobo molt interessant, els jugadors de futbol aplicats a la vida. Crec que un bon porter de tant en tant ha de sortir de la porteria i provar d'avançar en el terreny de joc. Encaixar gols és un art, tant com fer-los. T'has descuidat l'arbitre ;)

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per encaixar gols deus voler dir encaixar-los amb esportivitat, perquè deixar-se colar la pilota per sota les cames noés pas tan difícil :-). I sí, estic d'acord. un porter ha de trepitjar de tant en tant "aquell món d'allà fora", més enllà de les còmodes fornteres de la seva àrea. Hi ha algun impuls especial en aquesta assumpció dels risc, com es fa palès en aquelles màgiques i tan poc usuals jugades que el porter se'n va a l'altra àrea a rematar un còrner o una falta... i les vegades que acaba rematant el porter!
      Sí, l'àrbitre (el cito de passada com més solitari encara que el porter, encara que tingui auxiliars a les bandes) dóna per a una altra entrega d'aquestes lliçons.
      Una abraçada per agrair-te el retorn per aquests raconets, i una mica també de comiat, perquè ara m'agafo jo unes petites vacances. Però espero acomiadar-me abans de tothom com cal...

      Elimina