LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (20)

CARPE DIEM?

Amb raó s'ha dit que l'aficionat al futbol viu al dia i que en general no té memòria. L'alegria i la tristesa s'alternen així en funció de l'últim resultat del seu equip favorit. O, millor encara, l'eufòria i la desolació, ja que els sentiments del fanàtic solen ser extrems. Deia un humorista que elsde laseva professió viuen de la mala memòria del públic, que els permet repetir-se sense que es noti. Molt lògicament, no recordo el nom de tan notable analista, l'observació del qual es pot aplicar a moltes facetes creatives, i evidentment al futbol.

El recent cas Guardiola, denunciant les presumptes maniobres de la directiva actual del Barça presidida per Sandro Rossell que buscarien el seu descrèdit, ha sacsejat el barcelonisme i ha dividit la massa social que, si podríem dir que fins ara unànimement guardiolista, ara es manifesta desconcertada en bàndols a favors i bàndols en contra del passat heroi mític que dirigí els quatre anys més triomfals de la història del club blaugrana. Per si faltés cap ingredient, el fet de ser la seva amistat o enemistat amb el seu antic ajudant i successor en el càrrec, en Tito Vilanova, un dels motius centrals de la presumpta conxorxa, la recaiguda en malaltia i retirada de Vilanova afegeix una llenya melodramàtica al foc d'una manera que somiaria tot productor de Hollywood.

El Barça, doncs, ha d'enfrontar-se aquests dies a la dura realitat que, no obstant, tant Guardiola com Tito com alguns dels seus més lúcids jugadors sempre han manifestat: de poc valen les glòries aconseguides, sempre s'ha de lluitar de bell nou per aparèixer com el vencedor. El que constatem ara és que les glòries del passat, per recent que sigui, no impedeix tampoc que en el present es qüestionin les imatges dels herois que les van protagonitzar.

Dèiem en un dels apunts referits al nostre particular mestre Magnus T. Pfaff, que aquesta dependència del temps, és a dir, de l'atzar, és la base del'infortuni humà: la felicitat només pot ser contingent i no permanent, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. I també citàvem: Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat. La perspectiva històrica, doncs, no ens protegeix dels revesos de la fortuna, però sí ens en fa menys vulnerables. En aquest sentit, un seguidor del futbol no deixarà de lamentar els mals resultats o les desgràcies del seu club, dins o fora del terreny de joc, però la seva visió de la trajectòria històrica el farà menys accessible al desànim. Com dèiem també citant a Pfaff en "Converses amb el gat de Gupka", l'ignorant està desarmat contra els vaivens de l'atzar, ja que no pot ser conscient de la relativitat de tota gesta humana.

Pfaff ens prevé, en definitiva, contra aquesta filosofia que magnifica la immersió en el present, aquesta pseudofilosofia que diria ell, que deforma el carpe diem dels clàssics en tot un culte a la més desvergonyida negació de la Història i l'evolució, a la ignorància i a l'esclavitud de la moda. Qui no és savi és necessàriament esclau, rebla posant en boca del gat del seu mestre Gupka aquesta probable boutade. 

S'ha dit que Pfaff es contradiu quan situa l'origen de la tragèdia en la invenció humana del temps esdevinguda en la Grècia clàssica. Si el descobriment de la Història ens submergeix en el pathos, com pot contribuir el seu coneixement a gestionar la felicitat? El mestre de Turíngia haiva donat, tanmateix, la solució: la percepció del passat ens  permet projectar-nos en el futur. I, si això d'una banda ens angunieja i ens marca amb el signe de la tragèdia (Pfaff era un tràgic, a la fi), d'altra banda ens permet completar-nos com a mestres del nostre esdevenir, com a éssers amb voluntat, amb capacitat de transformar els nostres fracassos anteriors en noves eines per assolir noves victòries.

Viure l'instant? Sí, però conscient del que ens ha dut a ell, i desperts per enfrontar-nos als nous reptes del destí.