ÉREM ALLÍ

Ser-hi present, mentre l'esdeveniment es produeix, no pot equivaler mai a la recreació, reproducció o enregistrament d'aquell esdeveniment. La tensió i l'emoció del ser-hi no pot ser substituït pel relat de l'haver-hi estat. Musicalment, el directe conservarà sempre un impacte que fins i tot el millor enregistrament només podrà reflectir llunyanament. 

Els Antònia Font van recalar a Cambrils per al que s'ha anunciat com a penúltim concert de la gira del disc "Vostè és aquí". No ens el podíem perdre. S'enclavava dins el Festival de Música de Cambrils, que en els darrers anys se celebra a l'encantador marc del Parc del Pinaret, un petit parc situat just davant l'entrada més genuïna del nucli antic, a dues passes doncs de la vila, aquesta part de Cambrils que viu fins a cert enfrontada -o d'esquenes- al port i les zones turístiques per excel·lència, bastant desconeguda, traquil·la i pacífica fins i tot en ple estiu. I més que ho seria, si no fos pel mercadillo que es fa cada dimecres i que atrau no pocs guiris -locals o no, que dirien els Antònia...-.

El concert, en una nit xafogosa i serena, va ser esplèndid. Em pregunto si els mallorquins em decebran algun dia. Ho dubto. Com és habitual en aquesta gira, van desplegar la recreació íntegra d'aquest increïble darrer disc, una recreació integra, neta i polida, amb un so impecable. Una escolta relaxada, en l'ampli pati de butaques, per assaborir la fascinació d'aquest seguit de quaranta  cançons curtes, segons va definir-les el Pau. Potser més aviat quaranta esbossos, quaranta apunts de temes que, cadascun per separat podrien originar veritables peces singulars. Em preguntava si algun dia el Joan Miquel Oliver cedirà a la temptació de desenvolupar el tema que cada un dels talls actuals del disc sembla demanar.

No sembla possible, tenint en compte la desbordant capacitat creativa del geni de Sóller. I tenint en compte que el disc en si suposa, com ha estat acabat, una peça compacta i rodona, una veritable innovació que té tot l'aspecte d'acabar resultant una fita històrica en la música pop. No vol dir que tingui continuïtat, és clar. Hi ha fites que per si soles s'esgoten. Se m'acut el cas de "Rayuela", una novel·la que crea línies noves que realment ni el propi Cortázar va poder ja fer evolucionar.

El concert va seguir amb uns llargs bisos que van recollir alguns dels clàssics del grup, com "Dins aquest iglú", "Jo robot", "Wah Yeah", o alguns del "Lamparetes" ("Icebergs i guèisers" i "Sospitosos habituals"), per acabar amb "Alegria" per acomiadar un públic que ja havia abandonat les butaques i s'havia llançat a ballar davant l'escenari. Un comiat que va prometre una trobada personal a la zona de merchandising i que vam aprofitar bé per aconseguir els autògrafs i la fotografia de rigor.

  Jaume Manresa, Joan Roca, Pau Debon i Joan Miquel Oliver flanquejant el "clan López-Giménez",  com ens va batejar el Joan Roca

Aquesta crònica exultant, i en certa manera íntima, em serveix per acomiadar-me fins a setembre d'aquest bloc. A punt de sortir cap al refugi a la vall d'Alforja contra la canícula d'agost, us prometo a la tornada alguna crònica del que aquest mes em dugui, i que si tot va bé començarà amb una nova visita al Mussart, la festa poètica i musical que cada any se celebra a la  màgica muntanya  de la Mussara, sota la qual espero refrescar-me.

Bon agost, doncs!