LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (22)

SABER PLEGAR

Què és l'èxit? La pregunta admet moltes respostes, i depenen de fet de l'òptica que triem. Si ens basem purament en la nostra apreciació subjectiva, pot considerar-se senzillament com l'assoliment d'un objectiu personal prèviament marcat, i en aquest sentit dependrà molt de la nostra capacitat de planificar, de la de posar en marxa un treball, i de la nostra possibilitat de revisar i avaluar les nostres fites.

L'èxit és, tanmateix, més habitualment valorat des d'una perspectiva social, és a dir, des la valoració que fan uns altres de la nostra activitat, la nostra realització general de la feina o de projectes en concret. En aquest sentit, podem estar parlant d'avaluacions molt subjectives que tenen a veure bàsicament amb opinions i mesures  d'ordre subjectiu, o bé en activitats que tenen clars indicadors objectius d'avaluació, com és característic de moltes activitats competitives en què l'avaluació es pot reduir a la quantificació més o menys detallada de resultats.

Sens dubte, l'esport, en bona part de les seves manifestacions almenys, és l'exponent més clar de la possibilitat de determinar resultats clars en la competició. D'aquí segurament la seva seducció i la fascinació que exerceix, no solament per als qui el practiquen sinó -i sobretot- per als qui el segueixen com a purs espectadors o aficionats, com solen anomenar-se.

Em aquestes lliçons de futbol hem parlat sovint de les claus de l'èxit, sobretot prenent com a referència el model d'èxit que ha estat aquesta anys el Barça a nivell mundial. Dèiem en una de les edicions recents que el model del Barça podia estar en crisi. Aquests darrers dies això sembla que s'ha fet evident, amb l'arribada de diverses derrotes, la pèrdua d'imatge i la pobresa en general del joc exhibit en aquesta temporada pels deixebles del nou tècnic, l'argentí Gerardo Tata Martino. 

Més enllà que pugui tractar-se d'un judici precipitat i que -novament- resulti tenir raó un jugador del qual hem parlat també en aquests petits articles, el molt assenyat també argentí Javier Mascherano, que ha advertit que no se'ls doni per morts encara, he de dir -no sense pena, aclareixo-, que les sensacions que es desprenen són d'una crisi més de fonaments del que alguns resultats concrets puguin reflectir.

Personalment, les sensacions ja resulten negatives des de la fi de la temporada anterior. I no em refereixo a la davallada de nivell de joc que es va palesar malgrat assolir la Lliga, i evident en la contundent eliminació a semifinals de la Champions amb el Bayern de Munich. Em refereixo a la forma en què va ser acomiadat un jugador emblemàtic dels anys de triomf del Barça de Guardiola, el francès Eric Abidal, l'home que va aixecar precisament la Champions de la 2011, a la final contra el Manchester United, quan el capità Puyol li cedí expressament l'honor.


Abidal havia superat durant la temporada un càncer de fetge i la història no podia ser més rodona ni podia exemplificar millor aquell projecte guanyador en què es mimava la imatge que transmetia el club i els valors de què es volia investir davant el món. Una imatge d'esportivitat, cavallerositat, voluntat de treball i sacrifici junt a l'excel·lència tècnica, solidaritat interna i projecció externa d'aquesta mateixa virtut, etc.

La recaiguda durant la passada temporada, que va haver de superar de nou gràcies a un transplantament de fetge d'un seu cosí, va acabar amb la seva celebrada reaparició als darrers partits, ja plenament recuperat després d'un treball específic on va demostrar la seva enorme força mental, i que va protagonitzar algun reportatge televisiu memorable. 

D'aquí que la decisió de la direcció del club de no renovar-li el contracte, malgrat la voluntat del jugador, va aparèixer, als meus ulls i crec que als de molts seguidors, com una violació dels valors que deia representar la mateixa direcció.

No va ser l'únic cas. En la plantilla de bàsquet es van rescindir el d'un jugador que havia passat uns problemes físics similar, Pete Mickeal, un dels referents escassos de l'equip en els darrers anys, i el del pivot australià Nathan Jawai, que sense ser referent ja que era el seu primer any a la plantilla, sí havia donat mostra d'implicació més enllà del professsionalment exigible en jugar partits de la semifinal de la Lliga estant lesionat de gravetat i arriscant així el seu futur com a jugador.


Abidal ha tornat al futbol de màxima exigència al Monaco, amb notable èxit. Mickeal ha tornat a la Lliga Endesa, amb un equip menor, el Múrcia, i Jawai juga a la potent lliga turca, però no es tracta només de valorar que poguessin continuar donant bon rendiment a l'equip, sinó de l'exemple negatiu que la seva marxa -la forma en què van marxar, millor dit- pot reportar, a l'entitat i als que hi continuen.

Si el missatge és que per molt que t'esforcis en superar adversitats no purament esportives, el teu quip no les reconeixerà ni recompensarà la teva entrega, la motivació cau en la mateixa mida que cauen els valors que es volen airejar sobre el discurs. Es perdrà la credibilitat i, el que és pitjor, l'esperit de solidaritat dins de l'equip.

En un món tan competitiu com l'actual, potser es podran considerar aquests valors com a caducs, però crec que els resultats mostren que el manteniment de la línia de defensa dels valors humans bàsics també proporciona un bon rendiment en els resultats comptables del joc de triomfs i derrotes que és a l'ordre del dia de les competicions esportives -i de la vida social, econòmica, o fins i tot cultural-.

La identificació amb un projecte potencia el manteniment d'aquests valors que cohesionen i fortifiquen el grup. Si posem per exemple el Barça de Guardiola trobem que la identificació amb els colors s'ha mantingut amb l'apel·lació a una plantilla més o menys estable que es basa en l'emergència de jugadors formats al planter, a la pròpia casa. Per contra, el model del bàsquet blaugrana, tot i tenir també èxits puntuals, és el d'una rotació permanent de jugadors, amb molt escassos referents, que ni tan sols ha mantingut un nucli reconeixible per als no fanàtics. Tret de Juan Carlos Navarro, em costaria recordar un nom d'un jugador que porti uns quants anys seguits al club. Fins i tot fa unes temporades es va prescindir del capità, un home absolutament de casa com Roger Grimau. 

No cal ser del país ni haver-se format al club per a saber identificar-se amb el projecte, als colors, com se sol dir. El cas més evident és el d'Eric Abidal. Però sí cal treballar la identitat del club i la permanència d'uns valors. I sobretot no trair aquest projecte realitzant a la pràctica actes que contradiuen el discurs ètic.

El gran capità del Barça actual, Carles Puyol, és el paradigma d'aquest equip que avui pateix en el terreny de joc. Podríem fins i tot arriscar un símil entre la seva davallada física, produïda sens dubte més per la repetició de lesions desafortunades que per la seva reconeguda força i dedicació, i la del conjunt. Des del 1996 al club, i des del 1999 al primer equip, és no solament un dels jugadors amb més partits disputats i un dels que ha aconseguit més títols a la història del club, sinó un dels més representatius per la seva conducta, caràcter i carisma. El seu petó a la senyera del braçal de capità al famós triomf 2-6 contra el Madrid al Bernabéu, a la temporada 2008-2009, després de l'espectacular gol de cap, serà sens dubte una de les imatges més mítiques d'aquest gran equip de titans que ara sembla que s'eclipsa.


Ho faci o no l'equip, Puyol sí s'eclipsarà. El seu anunci que deixarà el club a final de temporada, en una breu roda de premsa amb un missatge molt clar, estructurat i memoritzat, és un exemple de la coherència que l'ha caracteritzat. El gran capità va explicar que se sap ja incapaç de rendir al nivell que exigeix l'equip. El seu valor ètic creix encara exponencialment en comunicar que renuncia per voluntat pròpia als dos anys de contracte que encara el lligaven al Barça.

Tanmateix, la notícia no pot deixar de colpir-nos. No solament perquè el perdrem i, si continua jugant, ho farà segurament lluny d'aquí i sense sentir les emocions dels colors que l'han vist créixer, sinó perquè és aquest exemple de la seva integritat el que trobarà a faltar la plantilla i el club en general.

És clar que saber plegar a temps és també una gran lliçó, que no tothom pot donar. Fer-ho és sempre difícil, perquè en realitat és l'últim acte, per definició, que podem oferir als que resten. Saber dir adéu, deixar pas i testimoni, i fer un digne mutis pel fòrum, no és sempre possible o a l'abast de tothom. Naturalment, un esportista sempre pot continuar la seva carrera en altres àmbits, tècnics o directius, i és d'esperar que algú del carisma de Puyol ho ha de fer. 

En això es diferencia del gran mutis final que a tots ens espera, el final de la nostra vida. Però amb justícia s'ha dit que viure és preparar-se per a ben morir. I una vida digna pot ser mascarada per una trista mort, com una mort digna pot ajudar a rehabilitar una vida indigna, però l'ideal d'una plena coherència entre el viure i el morir és exactament això, un ideal al qual tots hauríem d'aspirar.