EL PA DE VIDA DE LA POESIA, AMB VINYOLI

Coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia, el col·lectiu En veu alta va dedicar una de les seves habituals lectures dramatitzades  dins el Centre de Lectura de Reus a Joan Vinyoli. L'encarregat de la presentació va ser Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli que celebrem en el 100è aniversari del seu naixement i 30è de la seva mort.

Llavina està molt vinculat al Baix Camp, per filiació materna, i a la institució reusenca per una llarga tradició de col·laboracions. També lligat a la ciutat és un altre dels grans vinyolians del país, el biògraf Pep Solà, en aquest cas per afinitat familiar, per haver-hi residit un grapat d'anys i perquè compta entre nosaltres amb molts amics. No ens falten excuses, doncs, per dur la memòria del gran poeta barceloní a casa nostra, i no hi ha dubte que fer-ho directament escenificant la seva poesia és de les millors maneres.


La introducció de Llavina va ser tan amena i divertida com són sempre les seves presentacions. Com ja havia fet recentment en la seva  conferència sobre la seva vida d'escriptor, va començar per situar l'inici de la seva pròpia vocació literària en una mena d'il·luminació rebuda a edat ben precoç per la lectura d'un poema de Vinyoli.

Bàsicament autodidacta, bandejat consegüentment per una bona part de la crítica acadèmica i oficial -tot i que admirat públicament per Carles Riba i Salvador Espriu-, Vinyoli és, en canvi, una referència ineludible per a una gran part de les generacions de nous poetes catalans que sorgeixen després dels anys seixanta, com el mateix Llavina. La seva obra sol dividir-se en una de tendència metafísica o mística, que es trobaria exemplificada en llibres com "El callat" (1956), i una realista, materialista i sensual, que podria encarnarun llibre com "Realitats" (1963).

Llavina va manifestar no estar en absolut d'acord amb aquesta divisió, i malgrat citar exemples de les dues línies, va defensar que sempre l'una pot integrar l'altre, com va mostrar en poemes com "Dies al camp", un d'aquests que ell recita de memòria, i que és una profunda reflexió sobre vida, evolució, i en conseqüència la mort, des de la més directa i terrenal descripció de la realitat:

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.


Acte seguit, Jordi Francesch, Dolors Esquerda i Montserrat Auqué, sota la direcció de Dolors Juanpere, van llegir amb rigor i àgil ritme un bon grapat de poemes, una mostra ben representativa que, com va dir Jordi Llavina, ens permet als assidus lectors de Vinyoli una revisió dels seus textos sempre fecunds, sempre propicis a una nova descoberta, a una nova il·luminació. Una mostra l'havia proporcionat ell mateix, quan es va referir a l'últim poema publicat per Vinyoli, "Testament", del qual parla en un article recent a El Punt/Avui en els mateixos termes en què ho va fer al Centre de Lectura: He llegit moltes vegades els poemes d'un i altre llibre ( Domini màgic i Passeig d'aniversari), però no ha estat fins fa poc que m'he fet conscient de l'autèntica significança de l'últim poema del darrer, del seu valor testamentari. No és gens casual que aquest poema –que tanca la suite “Elegia de Vallvidrera”– citi el conegut vers-divisa de Hölderlin sobre la perdurabilitat d'allò que funden els poetes. I no ho és, justament, pel valor que té com a formalització de les últimes paraules (gairebé de les últimes voluntats) de Vinyoli com a poeta.

Aquest és el poema que acaba amb el famós vers i tot el blat es torna pa de vida. Metàfora d'arrels evangèliques que a Llavina li va servir per fer una proposta que trobo que tots hauríem de subscriure: en aquests temps on ja no anem a comprar el pa proveïts d'una bossa de roba o coixinera, com feien els nostres mares, el paper amb què ens emboliquen la barra de pa a la fleca hauria de dur, com a lema i insígnia, la reproducció d'aquest vers pletòric, al·legòric i fundador dela perdurabilitat de la poesia.

Per als que no coneguessin o no conegueu Vinyoli, també Llavina va tenir les seves últimes paraules, quan va exalçar l'oportunitat d'entrar en el món vinyolià, una ocasió que com ell mateix va dir, parafrasejant Borges en relació a Wells, cal envejar als qui encara la tenen, per les hores de plaer que els ha de reportar la seva lectura.


Com a pròleg, l'acte va comptar amb la lectura del poema triat per la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana de la UNESCO per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Es tracta d'un poema de la poeta  tarragonina Montserrat Abelló, quasi centenària i curiosament vinculada també a Joan Vinyoli pels llaços afectius que van unir el gran poeta amb la seva germana, Isabel.

El poema diu així:

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

I aquesta és la lectura de la pròpia poeta: