TAPIRÓ, L'ARTISTA A L'OMBRA DEL GENI

Josep Tapiró, per Ramon Vinyes

Josep Tapiró pot passar a la història per haver salvat la vida una vegada al seu gran amic Marià Fortuny, en un conegut incident que no ha transcendit de l'anècdota gràcies a la decisió i valor amb què Tapiró va treure de l'aigua, del port de Barcelona, al seu amic, que havia caigut accidentalment.

Fortuny ha esdevingut un dels artistes més influents del segle XIX, malgrat haver mort igualment prematurament. Sense la intervenció del seu amic, tanmateix, no hagués esdevingut aquest pintor universal que és.

Tapiró va seguir una trajectòria vital paral·lela a la del seu amic. Reusenc com ell, només dos anys més gran, es va formar com a pintor igual que ell a l'acadèmia de l'artista local Domènec Soberano, i com ell va marxar a completar la seva formació artística a Barcelona, a l'Escola de la Llotja. Ja en aquell moment, però, comença a estar a l'ombra de Fortuny, ja que quan aquest va aconseguir una beca per acabar el seu aprenentatge a Roma, Tapiró s'havia presentat al mateix concurs, però va ser Fortuny qui se'l va endur.

El cardenal, de J. Tapiró

Tanmateix, acabaria anant a Roma pels seus mitjans, unint-se al seu amic. Abans havia estat a Madrid, on va estudiar amb Federico de Madrazo, que acabaria sent sogre de Fortuny. També seguint l'estela de Fortuny va enamorar-se del nord d'Àfrica, a on acabaria residint, concretament a la ciutat oberta de Tànger, en morir el seu gran amic a Roma, ciutat on ja no va voler tornar.

Certament, l'ombra del geni devia pesar molt, però no va mai vèncer el sentiment de l'amistat que els va unir sempre. Fora d'això, Tapiró va desenvolupar una carrera artística molt brillant, i es va fer internacionalment famós i la seva obra molt cobejada en el mercat artístic de l'últim quart de segle, especialment l'anglosaxó, que va valorar en gran mesura la seva exquisida tècnica aquarel·lística.

Tot i que ja en aquell moment, l'aquarel·la es considerava una tècnica menor en comparació a l'oli, Tapiró va fer de la necessitat virtut, adoptant-la per ser de més fàcil transport. Des de Tànger, on passava l'hivern pintant al taller de la casa que havia comprat, enmig de la població local i no en els barris de residents estrangers, facturava les seves pintures amb més facilitat que si s'hagués tractat d'olis.

Va repetir aquest esquema fins gairebé la seva mort: pintar a l'hivern, vendre a la primavera i passar l'estiu al seu Reus natal, entre festa major i festa major.

Cap al final de la seva vida, ara fa cent anys, el seu art va començar a declinar. Els gustos del públic van anar canviant, amb la poderosa emergència dels nous corrents pictòrics que ja preparaven l'arribada dels grans canvis revolucionaris del segle XX. Avui, Tapiró és un artista mig oblidat, però certament la seva obra, molt dispersa en haver estat objecte de vendes a una gran quantitat de col·leccionistes particulars, manté un gran valor, i no parlo només de l'econòmic.

Núvia berber, de J. Tapiró

La retrospectiva que li hem dedicat ara a la seva ciutat natal, allà on sempre va deixar un racó a la llar familiar -propietària d'una coneguda ferreteria molt cèntrica fins a temps recents-, és doncs una oportunitat extraordinària per redescobrir-lo. Una oportunitat per revisar uns originals que estan en mans molt diverses, i una ocasió per fer justícia a un pintor que no solament resulta un virtuós de l'aquarel·la -fins a nivells que freguen l'increïble-, sinó que va saber construir un món propi a base de retratar amb gran autenticitat i personalitat la figura humana. I això fent-la present  no aïllada sinó emplaçada en el seu context cultural i social, bàsicament a través del retrat detallat de la vestimenta però també d'escenes que resulten avui veritables documents d'excepció.

La primera exposició al Museu de Reus ha tancat portes el proppassat diumenge, però queda encara un segon cicle, que s'iniciarà el proper dia 9 i s'allargarà al dia 31 de maig. Si teniu una mínima possibilitat de fer-hi cap, no us la perdeu.