11/4/14

LA PASSIÓ D'AMOR I MORT DE LORCA

La tercera representació del cicle de clàssics Grans mestres a escena que dirigeix Francesc Cerro al Teatre Fortuny feia un salt aquest dimarts dels clàssics grecs a un poeta contemporani, Federico García Lorca.

Potser, entre els poetes moderns, sigui el que més justament pot enllaçar amb l'esperit de la tragèdia grega que analitzàvem a propòsit de la lectura de l'Antígona de Sòfocles, i d'aquí que puguem parlar de l'elecció de Francesc Cerro del gran poeta granadí com un gran encert. Lorca va ser una personalitat artística polifacètica, exuberant, 
una figura gairebé renaixentista que va abraçar arts diverses (música, teatre, poesia, prosa, pintura) .  A més, tenia una elusiva i canviant personalitat, en paraules de María Delgado, comentant els muntatges d'un altre director reusenc bon coneixedor de Lorca, Lluís Pasqual, sobre dues de les obres de teatre més allunyades de l'andalusisme per què sol ser més conegut, "El público" i "Comedia sin título". I  va ser una figura també prematurament truncada per la seva fi tràgica, que si bé per un costat l'ha propulsat a la categoria de mite universal, per un altre potser ha emmascarat la seva versatilitat artística, que ha quedat en bona part reduïda al clixé folklorista del món gitano i de l'andalusisme tòpic.

El muntatge, basat en el recitat dels seus poemes, va traçar un ampli recorregut sobre la seva obra poètica, especialment la que va del "Romancero Gitano" (1928), al  "Diván del Tamarit" (1936). Entre un i altre recull, Lorca havia escrit les al·ludides obres de teatre plenament experimentals i "Poeta en Nueva York", però és problemàtic atribuir una cronologia exacta als escrits de Lorca més enllà de la de la publicació, ja que treballava incansablement en diversos projectes simultanis. En tot cas, em sembla evident que la seva poesia evoluciona a l'esmentada "Diván del Tamarit", o en el seu últim poemari, "Sonetos del amor oscuro", en el sentit de reinterpretar fonts tradicionals i avançar d'aquesta manera  cap a nous camps d'expressió. Els poemes de "Diván...", a partir d'una lectura de la tradició de la poesia arabigoandalusa, que reformula les formes de les casides i les gaceles, i els "Sonetos...", a partir de la tradició de la literatura castellana del Segle d'Or, especialment de l'arsenal metafòric de Góngora i de la poesia mística.




En aquest marc, el muntatge "Love Lorca" recorre les grans línies temàtiques centrals tant al "Romancero" com al "Diván", la tensió entre l'impuls eròtic, l'amor, i l'omnipresència de la mort. Lorca és, en essència, un indagador de la bipolaritat Eros/Tànatos que va ser objecte del muntatge del Mussart de l'estiu passat, i per tant no és estrany que Cerro s'hi hagi volgut 
ara capbussar intensament.

Ja en aquella ocasió, Enric Majó va demostrar l'adequació del seu talent dramàtic per llegir Lorca, la força del seu domini del to patètic per subratllar la tensió profunda d'aquesta poesia, que desplega ara a fons en aquesta exploració quasi desenfrenada del món lorquià. Quasi. El domini del ritme escènic que ja ens ha exhibit Cerro en els anteriors muntatges, emmarca aquí la lectura amb el contrapunt de la presència de la veu i la figura femenina, una Laura Guiteras immensa que dóna rèpliques, imposa silencis, interpreta les cançons populars que Lorca va harmonitzar amb el sol recurs de la seva veu màgica i -com a molt- l'autoacompanyament de la percussió, i fins i tot s'atreveix a esbossar la dansa flamenca. 


L'espectacle també es pauta amb tres breus interludis d'imatges projectades, amb un fons musical que ajuda a fer respirar i assentar-se el recitat de la paraula. Aquestes projeccions divideixen en tres blocs l'espectacle. Segons el mateix director m'ha aclarit, es tracta de blocs temàtics més que no cronològics o estilístics, i dibuixen la tensió entre aquesta polaritat tensa de la poesia lorquiana. Un primer bloc se centra així en  l'amor, des de l'aproximació a l'erotisme primari que respira tot el "Romancero Gitano" fins al descobriment de l'homosexualitat, velat per l'ús de la metàfora, però dolorosament emergent en els poemes que Cerro tria per tancar aquesta primera part: "La casida de las palomas oscuras", "Gacela de la raíz amarga" i "Si mis manos pudieran deshojar".

Hay una raíz amarga 
y un mundo de mil terrazas. 

Ni la mano más pequeña 
quiebra la puerta de agua. 

¿Dónde vas? ¿adónde? ¿dónde? 
Hay un cielo de mil ventanas 
¿batalla de abejas lívidas? 
y hay una raíz amarga. 

Amarga. 

Duele en la planta del pie, 
el interior de la cara 
y duele en el tronco fresco 
de noche recién cortada. 

¡Amor! Enemigo mío 
¡muerde tu raíz amarga!


("Gacela de la raíz amarga", de "Diván del Tamarit").


La paraula lorquiana, tan característica. Una paraula que es desplega amb un ritme implacable, assentat en la solidesa d'una mètrica sense fissures i en les reiteracions d'alguns dels mots claus que basteixen el conegut i potentíssim, més intens que no pas extens, cabal de les imatges de Lorca: l'aigua, la lluna i la nit, els cavalls i la figura composta de genet i la seva muntura (o els esperons com a metonímia), i els colors que desborden la seva assignació habitual per esdevenir també complexes metàfores (el verd, el negre, el plata). Totes les imatges lorquianes poden significar la pulsió eròtica o la de la mort, en funció de la seva posició en el vers. Si en els poemes del "Diván", es pot argumentar que les gaceles es destinen bàsicament al tema amorós i les casides al de la mort, també és cert que el tema contrari es pot trobar almenys insinuat en cada un d'ells.


No és eròtica l'aproximació a l'objecte central en la "Casida de la mujer tendida"?


Verte desnuda es comprender el ansia
de la lluvia que busca débil talle
o la fiebre del mar de inmenso rostro
sin encontrar la luz de su mejilla.


Un poema que conclou així:

Tu vientre es una lucha de raíces,
tus labios son un alba sin contorno,
bajo las rosas tibias de la cama
los muertos gimen esperando turno.

I no és una directa interpel·lació a la mort la "Gacela del niño muerto"?

Un gigante de agua cayó sobre los montes
y el valle fue rodando con perros y con lirios.
Tu cuerpo, con la sombra violeta de mis manos,
era, muerto en la orilla, un arcángel de frío.

Aquesta "Gacela" ens remet dins l'espectacle a la segona part, una immersió directa dins la mort, les presències o intuïcions de la tragèdia en estat pur, que el martirologi dels lorquistes han volgut atribuir als presagis de la pròpia mort del poeta. Certament, mals averanys a banda, una ombra afegida en aquest món tenebrós és el conflicte social i polític en què es mou Lorca. La seva postura, si no estrictament militant, sí va ser clarament decantada a favor de la República ja amenaçada pels poders reaccionaris que acabarien provocant la seva ensulsiada, en la qual perdria la vida com una de les seves primeres i més rellevants víctimes.

Companyia de Dansa Palmeral
La figura masculina per excel·lència, el protagonista bàsic del "Romancero gitano", és un heroi tràgic, aquest gitano que ha de defensar la seva idiosincràsia, un destí fatal al qual el lliga el pes de l'herència que carrega a les seves espatlles. Al romaç "Prendimiento de Antoñito el Camborio en el camino de Sevilla", la veu popular commina al protagonista a ser fidel a la tradició que li ve imposada pel seu llinatge.

Antonio, ¿quién eres tú?
Si te llamaras Camborio,
hubieras hecho una fuente
de sangre con cinco chorros.
Ni tú eres hijo de nadie,
ni legítimo Camborio.
¡Se acabaron los gitanos
que iban por el monte solos!
Están los viejos cuchillos
tiritando bajo el polvo.

I al romanç "Muerte de Antoñito el Camborio" se'ns narra l'ineluctable final tràgic:

Tres golpes de sangre tuvo
y se murió de perfil.
Viva moneda que nunca
se volverá a repetir.
Un ángel marchoso pone
su cabeza en un cojín.
Otros de rubor cansado,
encendieron un candil.
Y cuando los cuatro primos
llegan a Benamejí,
voces de muerte cesaron
cerca del Guadalquivir.

El destí tràgic del gitano és la conseqüència del seu atavisme. A diferència de l'heroi tràgic grec, que ha d'acceptar la seva condemna quan transgredeix els insondables i immutables designis dels déus, l'heroi lorquià és una víctima d'un món que evoluciona, de la mateixa evolució i dinamisme d'un món que canvia com ho fan les lleis que el regeixen (simbolitzades en la presència sempre funesta de la Guàrdia Civil) i que ha arrasat un món antic i caduc. Una heroïna clàssica com Antígona, per exemple, es veu atrapada entre dues legitimitats. El gitano no té una legitimitat a la qual aferrar-se, només la seva pròpia indefugible marca tràgica.

La tercera part ens mostra un Lorca que ha sortit del tancat món de la tragèdia espanyola, que busca aire, nous sons i nous colors, el Lorca que a finals dels anys 20 viatja a Nova York i a Cuba, i que, malgrat trobar-se en un món sacsejat per la profunda crisi capitalista del 29, pot viure amb llibertat la seva sexualitat i obrir-se a nous horitzons estilístics.

. . .   . . .

La solemnitat de la veu de Lorca, o la dels personatges que transiten per la seva poesia, va impregnar dimarts el pati de butaques del  Fortuny. Just la nit en què s'escenificava al Congrés dels Diputats de Madrid la distància cada cop més profunda entre Catalunya i Espanya, el batec universal de la poesia lorquiana ens mostrava que no hi ha fronteres quan l'art toca el fons, com el toca el cante jondo que Lorca va saber dur al terreny del seu art. Igual que no hi ha fronteres per separar-nos de Sòfocles, encara que en aquest cas, o el de Shakespeare, o el de Racine, o el de Brecht, necessitem traductors. Una altra cosa és que alguns que diuen voler oposar-se a la creació de noves fronteres, pensin que només dins de les que actualment existeixen es pugui accedir al missatge d'artistes com Lorca. Com si Lorca no fos avui un patrimoni universal que és accessible a qualsevol lector o espectador del món.

Com si demà, si Catalunya fos independent, no poguéssim gaudir dels sonets últims que enfonsen el seu esperit en el més profund de la cultura espanyola, la de la mística castellana de Santa Teresa o Sant Joan de la Creu, tan present en aquest sonet que també -tan bé- va recitar Enric Majó:


EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA
 
Amor de mis entrañas, viva muerte, 
en vano espero tu palabra escrita
y pienso, con la flor que se marchita, 
que si vivo sin mí quiero perderte. 

El aire es inmortal, la piedra inerte 
ni conoce la sombra ni la evita. 
Corazón interior no necesita 
la miel helada que la luna vierte. 


Pero yo te sufrí, rasgué mis venas, 
tigre y paloma, sobre tu cintura 
en duelo de mordiscos y azucenas. 

Llena, pues, de palabras mi locura 
o déjame vivir en mi serena noche 
del alma para siempre oscura.


Paraules, nit, amor i mort. L'hàlit de la recerca més profunda de la nostra essència humana que anem rastrejant de la mà dels grans mestres gràcies al treball impagable de Francesc Cerro. 

Per la meva banda, he de donar-li també les gràcies per la generositat amb què m'ha aclarit alguns dels aspectes bàsics de la feina que hi ha al darrere.

8 comentaris:

  1. Justament he vist que el Cercle de Lectors oferta l'obra poètica completa de Lorca que, per cert, me l'he demanada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una compra intel·ligent.
      Que la gaudeixis!

      Elimina
  2. Una meravella la poesia lorquiana i també el teu article, ple de sensibilitat i maduresa, com dient-nos que no està en la immensitat de la universalitat el tot sinó que el tot no només és immensitat sinó que ho és també de petitesa, com ens canta Lorca amb el seu "Romancero gitano" on la cultura, ll'ésser del gitano ha de lluitar contra tots els elements, fins i tot els déus, representats en la Guàrdia civil per a poder seguir viu. Per a poder alenar una altra vegada, posant i passant per damunt d'espases i de navalles.
    Lorca a més a més va ser junt a un altre, molt denostat, tot i que la seua voluntat no era la d'un feixista a l'ús, va ser junt a Primo de Rivera els dos bocs expiatoris amb els qui l'Espanya d'aquella època va recolzar-se brutalment, obviant, obviament raons i lògiques, per a identificar-se contra el seu altre, en direccions oposades, Lorca va ser el primer en caure del bàndol de la llibertat, però siguem optimistes, la seua mort no va ser de bades, Dalí el va immortalitzar deixant-li un raconet de la seua vida i per això i per la seua obra Lorca viu, com viu la seua obra, que tot i ser curta va ser d'una profunditat connotativa i denotativa gran.
    Bona tria la de Lorca allà a Reus, si jo poguera fruir ací a València d'aquests clàssics em donaria per pagat, una joia la de la programació que teniu a la vostra ciutat.

    Una abraçada i fins demà Eduard

    Vicent

    ResponElimina
  3. He llegit que Lorca i José Antonio Primo de Rivera eren bons amics. He llegit paraules molt laudatòries del primer cap al segons.
    Temps terribles aquells en què la violència resol el debat ideològic. Lorca és un gran artista retratant la violència. perquè arriba com pocs a l'anima de la mort. I de l'amor. Sabem que la mort és el gran mar on els petits rius tempestuosos de l'amor ens aboquen, però tant de bo la riuada d'una mala època no s'hagués endut per davant tan aviat al poeta. Ni al líder falangista.

    ResponElimina
  4. Lorca era un poeta més aviat mediocre. I suposo que la darrera frase és una ironia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he intentat fer cap ironia. No sé a quina frase concreta es refereix el comentari,ho sento.

      Elimina
  5. Caram, quin post més apassionat ofereixes a Lorca... Aquí a Tarragona tenim un pintor, Rosselló, que ha dedicat moltes obres al poeta, i també alguna 'performance'. Per altra banda, penso que "Poeta en Nueva York" és una de les millors obres de Lorca, d'una actualitat sorprenent.

    ResponElimina
  6. No conec aquest pintor, Olga. Gràcies per la referència.
    Crec que Lorca ha estat una mica descuidat per una fama que el relega al clixé flamenc del qual ja parlo a l'article. "Poeta en Nueva York" és sens dubte un gran llibre, però crec que també ho són els seus altres poemaris.

    ResponElimina