El funeral va tenir lloc a l'església de Davington, al comtat de Kent, la mateixa on s'havia celebrat el de sa mare, Paula Yates, morta per sobredosis de drogues el 2000. També a la mateixa església s'havia casat fa dos anys amb Tom Cohen, cantant com el seu sogre, i tenia dos fills. La menor d'ells era a la casa on va ser trobada morta.
La seva vida, certament, havia estat agitada. Amb quinze anys va començar a escriure a la premsa i havia encetat una carrera com a periodista, alternant-la amb la de model, i en general quadra amb el perfil de la it girl, el que aquí acostumem a definir com habituals del famoseig, en la línia del glamour londinenc per on transita a mitges una casta selectament aristocràtica amb la jet set del món de l'espectacle d'on ella provenia. Amb 11 anys havia perdut a sa mare, però ja abans havia mort també en circumstàncies no explicades el segon marit de la mare i pare de la seva quarta filla -n'havia tingut tres amb Geldof-, el també cantant de pop-rock Michael Hutchence, dels INXS. Amb 19 anys s'havia casat a Las Vegas amb -sí, ho endevineu- un músic de rock. El matrimoni només havia durat sis mesos. Tanmateix, semblava haver trobat l'estabilitat amb el que era el seu actual marit i els dos fills tinguts amb ell. Encara que havien corregut rumors sobre addiccions a les drogues, els havia desmentit.
 |
| Peaches Geldof amb un dels seus fills |
Bob Geldof, son pare i autèntic progenitor d'ella mateixa i les seves tres germanes d'ençà de la mort de la mare, és potser més recordat avui per haver promogut concerts benèfics en favor d'Àfrica, lligats a l'ONG que ell mateix va fundar amb el nom de Live Aid. Tanmateix, els que ja tenim una edat el recordem bé com a líder i cantant de The Boomtown Rats, grup irlandès de finals dels setanta i primeríssims vuitanta, que pràcticament només va destacar per un sol àlbum, el tercer si no m'erro, i sobretot per la cançó que va ser un important hit, I don't like mondays. La cançó, segons va explicar el mateix Geldof, es va inspirar en una notícia que va escoltar mentre li feien una entrevista, la d'una adolescent californiana anomenada Brenda Ann Spencer que havia disparat amb un rifle a una escola pública, ferint diversos infants i matant dos adults. La seva justificació per explicar aquest acte va ser simplement I don't like mondays, no m'agraden els dilluns.
La lletra de la cançó comença així:
The silicon chip inside her head
Gets switched to overload
And nobody's gonna go to school today
She's gonna make them stay at home
And daddy doesn't understand it
He always said she was good as gold
And he can see no reasons
Cos there are no reasons
What reasons do you need to be shown
(El xip de silici dintre del seu cap / fa una sobrecàrrega/ i ningú no ha anat a escola avui/ Ella els farà quedar a casa/ I el papa no ho entén/ Sempre ha dit que era tan bona com l'or/ i no pot veure motius/ Quin motiu et cal mostrar)
I la tornada cèlebre fa:
I don't like Mondays
I want to shoot
The whole day down
(Digue'm per què/ no m'agraden els dilluns/ Vull engegar-los tots/ a passeig -amb el verb shoot jugant a un doble sentit, ja que també vol dir disparar-)
Certament, tots arrosseguem traumes -acabo de llegir-ho a Julian Barnes, a la seva admirable novel·la El sentit d'un final-, i encara més: arrosseguem els dels nostres avantpassats. Sentia fa poc dir a una psicoterapeuta que ha treballat amb els familiars de les víctimes de l'exili i la persecució franquista que aquesta mena de traumes perduren fins a dues generacions més tard.
Si us voleu entretenir a la xarxa, busqueu els antecedents familiars de Brenda Ann Spencer. El mateix Bob Geldof porta la seva càrrega. Sa mare va morir quan ell només tenia set anys.
Personalment, i suposo que per a tots els fans de Pink Floyd, Geldof és, sobretot, el protagonista de la versió cinematogràfica de The wall. Com he explicat en algun lloc d'aquest bloc, es tracta d'una de les obres del rock que amb més profunditat ha investigat els traumes i conflictes interns que sobrevenen en el procés de creixement i aprenentatge que comporta a tot infant -i tots ho hem estat- l'ingrés en el món dels adults.
Peaches Geldof havia protestat fa uns cinc anys sobre la manera en què era tractada per la premsa: És malaltís. Estan comptant els dies fins que em mori com mare. No és just.
La injustícia de morir, tard o d'hora, ens atrapa a tots. Però en general la injustícia s'associa a la manca de motius, de raons, que justifiquin el mal infligit. Com resultat d'un cop de l'atzar cruel absurd, o bé d'un cop d'una mà maligna o eixelebrada, ens sorprèn i , sovint, ens fa recapacitar i entreveure com és de fràgil la nostra vida.
Però, és més cruel la mort sense motius que la que es pot atribuir a un motiu o una raó? Qui necessita motius, al cap i a la fi, sinó la ment torturada del supervivent? El que ha mort ja els ha oblidat, poc li poden importar.
I, tanmateix, ¿voleu una coincidència més? Peaches Geldof ha tingut una vida exposada al públic de ben petita. No semblava que s'hi trobés excessivament incòmoda, malgrat protestes ocasionals com l'apuntada abans. Però sembla que un dia va declarar que odiava el seu nom. Peaches, préssec, és un nom força dolç -encara més el complet: Peaches Honeyblossom-, i no és més extravagant que el de les seves germanes Fifi Trixibelle , Pixie i Heavenly Hiraani Tiger Lily . Però si busquem a la segona estrofa de la cançó que va fer popular a son pare, trobem els pares desolats de l'adolescent que ha comès un acte que els ha produït un fort sotrac, i els sentim reflexionar sobre els motius que no poden trobar a la seva conducta. D'aquesta manera trobem presentada així la noia:
Sweet 16 ain't so peachy keen,
No, it ain't so neat to admit defeat.
They can see no reasons
Dolços setze anys, amb el que potser podríem traduir aproximadament com una agudesa també impregnada de la dolçor del préssec. Peachy deriva de Peaches. ¿Es pot odiar un nom, com es poden odiar els dilluns?
Has fet un tractat sobre el valor d'allò simbòlic, es pot odiar el nostre nom? Jo me'n recorde que per identificar-me en contra de mon pare el meu cognom Adsuara era una mica odiat per mi, en contra de mon pare, que l'estimava, ja passat el temps del titot, l'Edat de la Raó personal, me n'he reconciliat i pot ser era una manera de dir, la meua iaia es va intentar suïcidar llançant-se al tren per la mort d'un dels meus oncles, i el meu iai patern es va deixar de menjar en morir la meua iaia paterna, una mica els símbols que m'han arrossegat fins que m'he trobat a mi mateix m'han estat feixucs, tant com dos intents de suïcidi o un pràcticament aconseguit.
ResponEliminaI un altre tema que has tractat de gairell és el de la demanda infinita femenina del no-tot femení, voler una vida cent per cent plena, fent ús de drogues, fent analgesitzant el cos fins a l'estigmatització, per una demanda que no sap dir prou, Ja sóc feliç! malgrat la meua manca! que l'ha pogut portar al món del gaudi i de la relació amb alguns marits tot buscant la satisfacció impossible per impossible, la màxima satisfacció, i tenen molt a veure les polítiques que fan ús d'afirmacions com al dos-cents per cent o al mil per cent, que no fan més que alienar, no es pot estar més del huitanta per cent en la major part dels casos, ja siga amb un amor o amb una dona o home i en la major satisfacció trobem el misteri per a seguir, sí, per a seguir, fent l'amor, menjant, respirant, perquè si ho tinguérem tot senzillament ens aturaríem, moriríem.
Una abraçada i feliç article Eduard i donar-te novament les gràcies per tenir un escriptor a un sol clic del meu ordinador i, eixe escriptor ho ets tu.
Vicent
Gràcies a tu, com sempre, per la teva atenció seguint-me i per l'oportunitat dels sempre penetrants comentaris.
EliminaNo meus els intents de suïcidi sinó de iais.
ResponEliminaQuanta informació, quines històries per això, oi?
ResponEliminaUna de les coses que més em fascina d'aquesta mena d'històries éscomproar fins a quin punt la ficció, la creació artificial i artística, poden influir en la realitat posterior, imbricar-s'hi, formar part indestriable de la pròpia realitat. I afaiçonar-la fins a ser un dels elements motors de la conducta humana.
EliminaS'ha dit que l'Home és l'animal narrador. Crec que és això i més. és l'animal que es capté influït per la seva pròpia capacitat de narrar.
T'ha impressionat, aquesta mort. La ment humana pot generar fascinacions impensables, i a nosaltres sempre ens queda el misteri de la interpretació correcta que mai no sabrem.
ResponEliminaExacte, Olga. L'art, en general, és una aposta per trobar sentit al misteri de la vida (o de la mort, que és el mateix en el fons... o al final). Però sovint sembla que la vida s'entesta a mantenir el seu profund misteri al marge de la pobra explicació del nostre art.
ResponEliminaEduard , ets un pou de coneixement, em quedo bocabadada...Salut
ResponEliminaUf, gràcies, Rosalia... Acabo de pouar de nou a internet, on sí que avui pots trobar quasi de tot, i sembla que es confirma que la mort de Peaches Geldof es deu a una sobredosi d'heroïna -igual que el cas de sa mare, amb un pertorbador paral·lelisme en la presència de la filla menor-: http://elpais.com/elpais/2014/05/01/gente/1398931833_764885.html
Elimina