LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (15)

COMPETICIÓ I EMOCIONS

L'esport té una essència competitiva, això no es pot qüestionar. La superació dels reptes és un objectiu, i la comparació amb els contrincants és part d'aquesta lluita, molt probablement de forma inevitable. Predicar el contrari seria caure en la paròdia cèlebre de Gila, el gran humorista, en què el capellà del poble en el seu sermó dominical proposa que el partit de la tarda acabi en empat per no provocar ofenses, deutes ni rancúnies.

També és inqüestionable que s'ha usat com a element educatiu, per estimular precisament l'esperit de superació dels homes i dones en formació, a banda del cultiu pròpiament físic del cos. Evidentment, el desenvolupament físic es pot cultivar al marge de qualsevol competició, però els avantatges de la competició i el premi a l'esforç que comporta són difícilment substituïbles per sentiments més elevats com la concòrdia o principis més nobles com la cooperació.

Tanmateix, aquesta idea no ha de ser nociva si es posa pel davant el respecte al contrari, el reconeixement als seus mèrits, l'honorabilitat del qui se'ns enfronta i la consciència que el joc net està molt allunyat de la guerra i és, en definitiva, una simple juguesca on intervé l'atzar. Recordo amb nostàlgia els dissabtes a la tarda en què TVE retransmetia pel seu primer canal -aleshores només n'hi havia un altre, el que denominàvem UHF- els partits del Torneig Cinc Nacions de rugbi, on s'enfrontaven les seleccions d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, França i la unificada d'Irlanda, en una competició on l'únic trofeu era la cullera de fusta de consol per al perdedor. I encara sento emoció recordant aquella noblesa ruda amb què topaven els equips sobre els camps verds sota l'entonació dels càntics de l'afició local. Puc sentir també el silenci absolut i respectuós amb què se seguia l'execució d'un cop de càstig, on tan important és la concentració, per part del xutador de l'equip foraster.

No sé si al successor d'aquell torneig, el de les Sis Nacions, es manté aquella cavallerositat tan antiga. Probablement no, fa anys que no segueixo el rugbi, des que les primeres televisions de pagament es van fer amb els drets de televisió. En tot cas, no és, de lluny, gaire usual en el món actual de l'esport, un món  que segueix escrupolosament el model competitiu que és el signe oficial dels nostres temps, en què els individus  competeixen amb individus pels llocs de treball , empreses competeixen amb empreses pels mercats, i on les nacions també han de competir entre elles dins un mercat globalitzat. I on els perdedors no mereixen consideració.

Diumenge, Mariano Rajoy va comparèixer públicament per primera vegada des que va prendre possessió de la presidència del govern el passat 21 de desembre, fent exactament el contrari del que va prometre aquell dia (dir sempre la veritat), per vestir el rescat de les finances espanyoles per part de la Unió Europea amb un ampul·lós discurs trampós i mentider, ple d'absurda arrogància i prepotència. No sé quina sensació haurà despertat entre els mercats als quals, en teoria, ha de calmar la injecció de diners a interès tou sobre el sistema finacer espanyol, però l'opinió pública internacional s'ho ha pres més aviat amb sarcasme. Probablement no li importa gaire això, al govern d'un país tan ignorant en llengües i mitjans estrangers, que fins i tot en fa gala d'aquest desconeixement i que està dirigit per algú que envia missatges d'Espanya no és Uganda. Per al consum intern  reservava una carta guanyadora: el futbol. Rajoy va acabar la seva intervenció anunciant que, un cop resolta la cosa, se n'anava a veure el partit de la selecció espanyola, contra Itàlia, el nostre rival en la taula salvadora dels naufragis europeus.

Cesc, un dels nostres nois, li va proporcionar al cap de l'executiu la fotografia que buscava: ell a la tribuna  cantant un gol amb la boca torta i punys enlairats per demostrar que Espanya, que carai, encara té algunes bases al seu favor en aquesta competició despietada. Sap perfectament, aquest gallec especialista a surar entre dues aigües, que les emocions parlen més directament que les paraules assenyades al fons dels súbdits... vull dir dels ciutadans!

El Congrés dels Diputats tramitava avui una proposició de llei de les Corts valencianes per castigar els ultratges i ofenses de paraula, per escrit o de fet a Espanya, les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes. També intenta prohibir la cessió de recintes esportius per a la celebració d'actes polítics que constitueixin un ultratge a la unitat de la nació espanyola. Això mateix, fora la política dels estadis. Llevat de la que facin els polítics, és clar.