18/6/12

LA PASSIÓ PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA D'ANGELA JACKSON

Dilluns de la setmana passada Angela Jackson va estar presentant el seu últim llibre al Centre de Lectura. L'acte comptava amb l'organització de la Secció de Geografia i Història del Centre i del Col·legi d'infermers i infermeres de Tarragona.






I és que el llibre aborda directament la tasca d'aquests professionals de la sanitat, en tractar-se de la biografia d'una infermera que va venir a Espanya junt a les Brigades Internacionals en la Guerra Civil. Para nosotros era el cielo és el títol, i Pasión, dolor y fortaleza de Patience Darton: de la guerra civil española a la China de Mao, el suggerent subtítol. Aquesta obra suposa també el debut d'una editorial, Ediciones San Juan de Dios, del Campus Docent del famós hospital homònim. Com va explicar la representant de l'editorial, Amèlia Guilera, s'han llançat a l'aventura desitjosos de difondre materials relatius a una tasca tan bàsica com la de la salut, tan amenaçada en aquests temps de retallades de fons públics.


Angela Jackson era coneguda per mi a través de la seva primera obra editada, Més enllà del camp de batalla: testimoni, memòria i record d'una cova hospital en la Guerra Civil espanyola, (Cossetània Edicions) . Em vaig ensopegar amb aquest llibre mentre investigava sobre les Brigades Internacionals per documentar-me per a una sèrie de relats que vaig acabar publicant a Relats en català . Posteriorment ha publicat també  amb Cossetània  Els brigadistes entre nosaltres, i una novel·la no traduïda basada en aquestes investigacions Warm Earth.

Ara he retrobat l'Angela just on va iniciar el seu punt de connexió més íntima  amb la Guerra Civil espanyola, i aquest no és altre que la mateixa Patience Darton. Com ella mateixa va explicar, amb el seu excel·lent català, va conèixer la Patience arran de les investigacions per a la seva tesi doctoral sobre el paper de les dones britàniques a la guerra espanyola, i amb el temps ha pogut reconstruir la seva singular trajectòria vital a través d'alguns dels escenaris més importants del segle XX, la guerra civil espanyola o l'emergència de la Xina comunista de Mao Tse-Tung, fins a la seva mort a 1996, justament a Madrid arran del seu primer i lamentablement últim retorn a Espanya, en el marc de la visita primera dels brigadistes internacionals convidats pel govern espanyol.

Que Angela Jackson hagi triat aquesta figura per traçar una biografia concreta, per enfocar l'ull de la seva indagació històrica d'una de les grans tragèdies del molt tràgic segle XX en un sol personatge, és indicatiu de fins a a quin punt pot ser representativa i rellevant la seva vida. Com diu Paul Preston al seu pròleg al llibre: Patience Darton era una mujer de una época y de una clase en las que no se solía hablar abiertamente de cuestiones personales. Aunque no se trata de una figura pública, el interés de su vida es innegable. Precisamente porque no era una figura conocida, el problema para su biógrafo de si habría o no material adecuado resultaba más que evidente. La doctora Jackson no sólo tuvo la inusual ventura de encontrar suficientes fuentes para escribir un libro, sino también la suerte incluso mayor de poder entrevistar a Patience. Que fuera capaz de hacerlo, y con tanta agudeza, refleja otro talento, o quizá una condición previa fundamental, de la doctora Jackson; a saber, el singular mérito de poner esta vida en su adecuado contexto, como ya ha hecho en otras dos obras importantes...

En efecte, Angela Jackson té el gran mèrit d'haver situat el context històric de la gran tragèdia del nostre passat sota una llum clarificadora, com han fet d'altra banda un bon grapat de col·legues i compatriotes seus, com el mateix Paul Preston, als quals no els podrem estar mai prou agraïts. I no solament ho ha fet des de la llunyania i el distanciament de l'historiador. Fa ja anys que es va radicar entre nosaltres, i viu a Marçà, al cor del Priorat, o també desenvolupa una impagable tasca de recuperació de la memòria històrica de la guerra mitjançant la seva feina a l'associació No jubilem la memòria.

17 comentaris:

  1. Trobo curiós el títol, Para nosotros era el cielo. El tema m'era desconegut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El títol remet a una frase de les cartes de la mateixa Patience, de la història d'amor que va viure enmig de la guerra però també de la visió general de la vida que tenien moltes persones com ella, provinents d'una sòlida fe religiosa, que van traslladar-la en bona part a una fe igual de cega i sense escletxes cap a la causa comunista. La biògrafa ressalta bé aquest aspecte que, encara que avui ja no tant, sempre ha incomodat l'esquerra dogmàtica.

      Elimina
  2. La memòria i la dignitat són del tot importants i el coneixement, fixa't que quan mon pare estava al front amb l'exèrcit republicà, li tocà d'estar a la Vall dels Pedroches de Córdoba a l'Andalusia fosca d'una Espanya profunda que hui sembla que no mor del tot, en escoltar la gent del poble parlar entre els soldats valencians pensaven si allò que parlaven era rus, o millor, molts s'esglaiaven tot dient que venien els russos, tal era la manca d'implicació d'aquell poble, d'aquest poble en gerneral per la guerra! Per això la memòria, les llengües, els trets, tarannàs o símptomes de cada individu, com he exposat al meu escrit anterior al meu bloc, són importants i el coneixement d'aquests, el posar-se en el lloc de l'altre per haver viscut en part la seua vida dóna un grau, un grau que no es guanya a les universitats ni a les escoles.
    Hi ha qui veu encara els brigadistes com uns descervellats que van venir ací per a fer gresca, res més lluny d'això, eren homes que lluitaven per allò que el poble desconeixia, el dret a parlar una llengua, a pensar per sí mateixos, a poder demanar l'ajut d'un Pare o Déu en llibertat, en definitiva a tornar en un país, en una Europa, en un món la llibertat que semblava entrar en un túnel sense eixida.

    Bé m'ha agradat el teu conte que m'ha fet pensar i recordar les anècdotes de mon pare sobre la guerra civil espanyola.
    I al final va haver de tornar una volta dividida l'Espanya republicana, a peu des de Córdoba fins a València, quins temps que espere no tornen mai.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdó, on he dit conte vull dir escrit.
      Són les coses del directe que diuen a la Tv, he, he, he...

      Elimina
    2. Gràcies, Vicent!
      Sobre el conte, vas llegir i comentar -com sempre, un veritable luxe rebre els teus comentaris- al seu dia el conjunt de relats que cito.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. És cert, és important no jubilar la memòria. No coneixia aquesta dona... esteu hiperactius al Centre de Lectura!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Massa gent i massa poderosa ha intentat jubilar-la, des d'una visió sectària. El llibre de l'Angela és exemplar perquè no rebutja l'anàlisi crítica de les actituds, sigui quin sigui el bàndol on es produïen. Com ja sabràs, tu i els que mínimament s'hagin molestat a investigar alguna cosa d'aquells ays, el bàndol republicà era, de fet, un afegit de bàndols i faccions.

      Elimina
  4. No deixa de ser curiós que dones com l’Angela Jackson o la Elisabeth Eidenbenz (Maternitat d’Elna) que res tenien a veure amb la guerra civil fessin tanta feina i pel que sembla tan ben feta. Dones mogudes només per la necessitat d’ajudar i fer el bé, admirable. Desconeixia l’Angela Jackson, gràcies per l’apunt.
    Mai podem jubilar la memòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Van fer una feina ben feta, i més si es tenen en compte les condicions deplorables de les instal·lacions sanitàries de l'època -i no solament les de campanya- i els prejudicis de l'Espanya de l'època sobre el paper de la dona, també en el costat republicà.
      El que va moure aquelles dones, unes més polititzades que altres, era en efecte un ideal pur d'ajudar i fer el bé, però també van ensopegar amb les contradiccions de com s'interpretava això de fer el bé des de diverses faccions del propi bàndol.

      Elimina
  5. Jo tampoc la coneixia, i m'ha fet pensar com a Quadern de mots en la gran empresa d'Eidenbenz i la Maternitat d'Elna. És impressionant, quina sort que teniu a Reus amb el Centre de Lectura i els actes que s'hi organitzen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que l'Angela ha presentat ja el llibre per altres llocs, inclòs Barcelona és clar, però és cert que el Centre de Lectura és una font contínua d'activitat... Que ens duri uns quants segles més!!! (en portem més d'un i mig)

      Elimina
  6. No la coneixia, gràcies per fer-ne menció i coneixença en el teu bloc. Tindré present aquest llibre que cites sobre les brigades internacionals, i el testimoni que en fas.

    De vegades, quan em trobo en situacions en que pel que sigui no et surt la paraula que t'agradaria pronunciar (lapsus memorístics quotidians, no arribant a l'Alzehimer) penso que passaria si a poc a poc anessim perdent la memòria fins a no tenir-ne... esperem que no passi mai.

    Bon dia, Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pèrdua de la memòria aniquila l'individu. Ho he vist i patiti molt a prop meu, i això et fa sentir, en efecte, com de terrible ha de ser perdre la memòria col·lectiva. De fet, així ho va intentar el franquisme. I, per desgràcia, molts intenten encara que no es recuperi o que s'escrigui com ells voldrien veure el passat. Lloats i agraïts siguin els estudiosos com l'Angela que ens han preservat les memòries (i els mots).

      Elimina
  7. Ens hem de felicitar de totes les obres que ens fan visibles a les dones en la història. Si ens ho parem a pensar, quan evoquem la guerra civil, solem imaginar escenes heroiques, dramàtiques, aterridores ... amb homes. Dones, vells i nens només els veiem corrent a les ciutats anant als refugis antiaeris. Costa tant eradicar del nostre imaginari els tòpics més funestos! Gràcies Angela! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La lectura d'aquest llibre et fa adonar-te de com era de profunda la marginació de la dona a l'Espanya de l'època, que contrastava amb la situació relativament més alliberada de les dones britàniques. Per exemple, el passatge on la protagonista explica com eren de mal vistes les infermeres que es banyaven al riu i a les quals els dirigents locals -anarquistes!- els van prohibir fer-ho amb l'excusa que anar amb banyador "espantava les mules". Aquest passatge em recorda, per cert, un de similar que recull Joan Sales a "Incerta glòria". Almenys en aquest camp aquest país ha fet un gran salt!

      Elimina
  8. sortint per la tangent antiartística, quedi clar que aquest article s'ho val de dalt a baix, aprofitem l'avinent ocasió per dir algunes coses entorn del nou curs antimusical arran del concert benèfic dels guitarristes de Núria...ho tenim al blog i has trobat merescuda companyia antimusical i antiartística...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la companyia, i per les refrescants imatges!

      Elimina