12/6/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (15)

COMPETICIÓ I EMOCIONS

L'esport té una essència competitiva, això no es pot qüestionar. La superació dels reptes és un objectiu, i la comparació amb els contrincants és part d'aquesta lluita, molt probablement de forma inevitable. Predicar el contrari seria caure en la paròdia cèlebre de Gila, el gran humorista, en què el capellà del poble en el seu sermó dominical proposa que el partit de la tarda acabi en empat per no provocar ofenses, deutes ni rancúnies.


També és inqüestionable que s'ha usat com a element educatiu, per estimular precisament l'esperit de superació dels homes i dones en formació, a banda del cultiu pròpiament físic del cos. Evidentment, el desenvolupament físic es pot cultivar al marge de qualsevol competició, però els avantatges de la competició i el premi a l'esforç que comporta són difícilment substituïbles per sentiments més elevats com la concòrdia o principis més nobles com la cooperació.

Tanmateix, aquesta idea no ha de ser nociva si es posa pel davant el respecte al contrari, el reconeixement als seus mèrits, l'honorabilitat del qui se'ns enfronta i la consciència que el joc net està molt allunyat de la guerra i és, en definitiva, una simple juguesca on intervé l'atzar. Recordo amb nostàlgia els dissabtes a la tarda en què TVE retransmetia pel seu primer canal -aleshores només n'hi havia un altre, el que denominàvem UHF- els partits del Torneig Cinc Nacions de rugbi, on s'enfrontaven les seleccions d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, França i la unificada d'Irlanda, en una competició on l'únic trofeu era la cullera de fusta de consol per al perdedor. I encara sento emoció recordant aquella noblesa ruda amb què topaven els equips sobre els camps verds sota l'entonació dels càntics de l'afició local. Puc sentir també el silenci absolut i respectuós amb què se seguia l'execució d'un cop de càstig, on tan important és la concentració, per part del xutador de l'equip foraster.


No sé si al successor d'aquell torneig, el de les Sis Nacions, es manté aquella cavallerositat tan antiga. Probablement no, fa anys que no segueixo el rugbi, des que les primeres televisions de pagament es van fer amb els drets de televisió. En tot cas, no és, de lluny, gaire usual en el món actual de l'esport, un món  que segueix escrupolosament el model competitiu que és el signe oficial dels nostres temps, en què els individus  competeixen amb individus pels llocs de treball , empreses competeixen amb empreses pels mercats, i on les nacions també han de competir entre elles dins un mercat globalitzat. I on els perdedors no mereixen consideració.

Diumenge, Mariano Rajoy va comparèixer públicament per primera vegada des que va prendre possessió de la presidència del govern el passat 21 de desembre, fent exactament el contrari del que va prometre aquell dia (dir sempre la veritat), per vestir el rescat de les finances espanyoles per part de la Unió Europea amb un ampul·lós discurs trampós i mentider, ple d'absurda arrogància i prepotència. No sé quina sensació haurà despertat entre els mercats als quals, en teoria, ha de calmar la injecció de diners a interès tou sobre el sistema finacer espanyol, però l'opinió pública internacional s'ho ha pres més aviat amb sarcasme. Probablement no li importa gaire això, al govern d'un país tan ignorant en llengües i mitjans estrangers, que fins i tot en fa gala d'aquest desconeixement i que està dirigit per algú que envia missatges d'Espanya no és Uganda. Per al consum intern  reservava una carta guanyadora: el futbol. Rajoy va acabar la seva intervenció anunciant que, un cop resolta la cosa, se n'anava a veure el partit de la selecció espanyola, contra Itàlia, el nostre rival en la taula salvadora dels naufragis europeus.


Cesc, un dels nostres nois, li va proporcionar al cap de l'executiu la fotografia que buscava: ell a la tribuna  cantant un gol amb la boca torta i punys enlairats per demostrar que Espanya, que carai, encara té algunes bases al seu favor en aquesta competició despietada. Sap perfectament, aquest gallec especialista a surar entre dues aigües, que les emocions parlen més directament que les paraules assenyades al fons dels súbdits... vull dir dels ciutadans!

El Congrés dels Diputats tramitava avui una proposició de llei de les Corts valencianes per castigar els ultratges i ofenses de paraula, per escrit o de fet a Espanya, les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes. També intenta prohibir la cessió de recintes esportius per a la celebració d'actes polítics que constitueixin un ultratge a la unitat de la nació espanyola. Això mateix, fora la política dels estadis. Llevat de la que facin els polítics, és clar.

11 comentaris:

  1. Espanya no és Uganda? Espera a què siguem independents catalans i bascos. Espanya serà Somàlia. Potser ja es passen amb aquestes imatges, tot i que, havent d'anar a llegir la premsa estrangera, m'he sentit una mica com antes (quan dèiem assera, bussón i sellu).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com diuen els ugandesos, en efecte, Espanya no és Uganda, a Uganda no l'han hagut de rescatar mai en la seva curta Història. Amb una mica de sort, els espoliats del colonialisme del XIX i bona part del XX ens rescataran aviat. Segur que seran més compassius que els del Nord tan civilitzat...
      Doncs sí, avui com "antes" (així ho deia la meva iaia diferenciant-lo d'abans, per referir-se a un passat llunyà) Spain is different.

      Elimina
  2. Si una cosa m'han ensenyat els escacs és que no es pot desconsiderar a un rival xicotet, a mi m'han guanyat persones que només portaven dos o tres anys jugant-hi, els esports amb llur competitivitat és una representació joiosa de la guerra, són la substitució de la guerra en temps de pau, una mica la eixida, que d'altra manera faria coses negatives, de l'instint de mort de l'ésser humà, però sublimant-lo d'una manera educada, i molts com els esperits olímpics el creuen substitut de la guerra, seria una bona eixida, i en allò de les injúries jo crec que encara ens deixaran dir que l'estat Espanyol o el regne d'Espanya és la unió d'antigues nacions-estat o d'estats, això, la Història no es pot negar, tot i que alguns ja sembla que l'obliden.
    Jo també veia el torneig de les sis nacions, quins dies aquells tot i no tenir la joia de hui amb la meua dona i la meua vida independent.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho diu la dita futbolística: "no hay enemigo pequeño".
      Doncs, si la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, i el futbol és un substitut de la guerra, el futbol és un substitut de la política :-)

      Elimina
  3. Què podem afegir, genial bard Eduard? Res. El teu article és un tractat en tota regla sobre la para-futbol que inunda les clavagueres de l'epidermis capitalista. Ara bé, nosaltres que som del morro fort i sabem destriar blats i palles, ens hem fet un forat al bellmig de la raó i la ciència per fundar allò que ja és teu: El bogardisme. Avui n'hem fet 73 amb la maneta i tot va millor per capejar el temporal dels rescats estafadors, del deute penyora i de la santa mare de totes les befes que és aquest sistema depredador que ens vol fer combregar amb rodes de molinera desemparitzada. La teva aportació lírica ja comença a fer estralls a la xarxa bogardiana, al pas que anem la cantarà la Núria Feliu.

    Salut, bogardisme i antiartistisme 100%

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bogasdistes, us saludo de tot cor. Desdramatitzar amb humor el que és joc i apuntar amb humorisme satíric el que és bàsic, heus aquí una aportació meritòria per enfrontar-nos al temporal dels falsos rescats dels prefabricats naufragis.

      Elimina
    2. cada vegada que surts al blog, puja el llistó!

      Elimina
  4. Quanta ràbia, això que expliques! Cap al final de l'article, sobretot. I quanta raó que tens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Helena,fa ràbia.Confiem que aquesta ràbia que estem congriant tingui un dia una via d'escapament constructiva.

      Elimina
  5. Hi ha circumstàncies que de tan penoses fan riure, cal seguir sent positius. Un article boníssim.
    Rep una abraçada.

    ResponElimina
  6. Maijo, em ratifiques amb el que li deia a l'Helena: confiem que trobem la via per sortir-nos-en, que capgirem l'estat lamentable del món, i que exemples com els dels comprotaments del rugbi clàssic ens serveixin de referents.
    Rebuda i retornada l'abraçada.

    ResponElimina